Fi

Van començar amb l’economia: el sector primari representa un 7,9% del PIB, els sectors industrials un 41,2% i els serveis un 50,9%. Van continuar amb la meteorologia: un 37,4% dels dies plou, un 46,1% fa sol i un 16,5% està ennuvolat. I quan van arribar a l’amor –un 28,1% de les persones estimen de tot cor, un 55,3% ho fan amb moderació i el 16,6% restant ho fa veure-, el cel va enfosquir-se i es va sentir una veu que deia: “Que es faci la fi”. I la fi es feu.

11 de setembre, versió 3.2

Esfereït, observa des del sofà com la segona torre s'esfondra enmig d'un mar de pols. I ara què?, es pregunta. En aquell precís instant, la seva mirada s'atura en el llibre que reposa sobre la taula, una vella edició d'El mecanoscrit del segon origen. Un calfred li recorre el cos i, sense pensar-s'ho, obre la finestra i llança el llibre daltabaix, amb totes les seves forces. Ell no ho sabrà mai, però el llibre va a raure a l'interior d'un camió de transport de mercaderies perilloses, provocant-li una fuita. Minuts més tard, el camió explotarà just en passar per davant de l'ambaixada nord-americana. El govern dels Estats Units, àvid de venjança, atacarà immediatament el règim de Corea del Nord, iniciant així una escalada bèl·lica que acabarà amb la completa desaparició de la civilització. Només alguns supervivents mantindran viva la flama d'un nou món. Entre ells, l'Alba i en Dídac.

Humor a primera vista

Les nostres mirades es van creuar i, sense que us en pugui dir el perquè, vam començar a riure. I des d'aquell moment, ja no hem pogut parar.

Qualitat suprema

Us ben juro que allò, de torró de Xixona, no en tenia res. Era una mena de pasta salada, de color de torró, però amb un gust semblant a la tonyina. Imagineu-vos quina cara vaig posar, en fer-li queixalada! I sí, reconec que vaig excedir-me; no hauria d’haver calat foc a l’hipermercat, però és que estic fart que m’estafin!

Nik

Nik ta pei, nik ta peia. Snai aue frei slin ip saod, nik ta puka rang ta cluka.*

* Traduccions disponibles per 1 €.

Històries d'alta mar (Hi haig d'anar a la força?)

Cada dia, a tres quarts i mig de vuit del vespre, un transatlàntic de dimensions colossals entra puntualment per la finestra de la cuina de casa, travessa el passadís i surt pel balcó del menjador. Els primers dies, no us enganyaré, em feia força gràcia veure aquella munió de turistes saludant-me des de coberta. Però ara, sincerament, la cosa ja se'm fa pesada. Per aquest motiu, m'agradaria demanar-vos que si algú de vosaltres té res a veure amb l'autoritat portuària, si us plau, que es posi en contacte amb mi. Estic segur que podrem trobar algú que vulgui fer-se’n càrrec. Sense anar més lluny, la meva cosina Ermessenda ja té quatre estacions de metro i un heliport a casa. Llàstima que detesti els vaixells...

Un dia o altre

Quan va passar el full del calendari i hi va veure el 29 de febrer, va pensar que, despistada com era, s'havia oblidat que aquell era un any de traspàs. Millor, pensà, car fins el dia 1 no havia de tornar a treballar. Tanmateix, quan l'endemà hi contemplà el 30 de febrer, inferí que, per alguna raó desconeguda, el març es faria esperar. I no anava errada, ja que avui, 875 de febrer, la cosa continua. I de vacances, francament, ja n'està farta.

Menú infantil

No li havien agradat mai els menús dels casaments, de manera que optà per dir que tenia nou anys i assegurar-se així un lloc a la taula dels nens, on va poder gaudir d'un bon plat de macarrons i d'una escalopa amb patates, d'aquelles que fan venir salivera només de pensar-hi. I fou una llàstima, ja que, altrament, l'haurien assegut al costat d'una exòtica hawaiana amb qui hauria compartit una apassionada història d'amor, una història que hauria culminat amb un romàntic casament en una platja de Maui. Tot i que, ben mirat, això l'hauria obligat a degustar, de nou, un altre d'aquests menús infectes...

Curs per correspondència

Vaig aprendre a tocar el saxo sense haver-ne vist mai cap. Potser per aquesta raó, quan me'n van regalar un, no m'ho vaig pensar i vaig fugir immediatament a l'Índia. I és que, sent com són, segur que m'haurien fet tocar alguna peça.

París

Volia dur-lo a París, però li feia tanta vergonya proposar-li-ho que optà per dur París a casa seva. I si no hagués estat per l'antena de la Torre Eiffel, la ciutat sencera li hauria cabut al menjador. I hauria fet tant de goig!

Manca d'assertivitat

No esperava l'ascensor, però quan se'n va obrir la porta i la va veure allí, la desconeguda més bella que mai havia vist, no dubtà ni un instant en proposar-li matrimoni. I ella, sorpresa, li digué que sí, malgrat estar ja casada amb un coronel de l'exèrcit de terra que, quan se n'assabentés, no dubtaria a fer-los afusellar.

Comuniquem-nos

Jo estava convençut que eren els meus sogres. Fins que un dia ella em digué que es pensava que eren els seus, de sogres. En definitiva, que tenim uns senyors a casa que no sabem qui són, però què hi farem, els hi hem agafat estima i ens sap greu dir-los que marxin.

Telegrama urgent

Ja ho tinc. Stop. Tants japonesos no caben al Japó. Stop. Els envien a fer turista per evitar excés població. Stop. Feina ben pagada. Stop. M'he fet japonès. Stop. Records des de Praga. Stop.

Defecte professional

Després de més de sis anys a la xarcuteria de la seva sogra, en Joan Enric frisava per començar a treballar a l'obra pública. Potser per aquesta raó, quan li demanaren que tallés el carrer Major, no dubtà a tallar-lo ben primet, no fos cas que el volguessin fer a la planxa.

Evasió subtil d'altres comtes

Quan el comte Arnau hi arribà, li digueren que gran part dels seus col·legues, aprofitant una becaina del carceller, havien fugit per la porta de servei.

Decisions oníriques

Què li va quedar quan va decidir d’ajornar els somnis? Una llarga espera de tons grisencs i molta feina, amuntegada en piles de papers mig rebregats, buits de demà, plens d’un avui que s’escolava entre els seus dits com la sorra del desert.

Entropia

La veia tan bonica que creia que el món no resistiria tanta bellesa en tan poc espai. I estava convençut que, un dia, l’univers començaria a contraure’s, fins al punt que totes les estrelles convergirien en aquells ulls que ell no es cansava de mirar.

I l'amor...

Amb una mirada, li va robar el cor. I ell, desesperat, acudí a posar una denúncia a la comissaria del poble.

Tràfecs fronterers

 

Fart de la prepotència del país veí, el general en cap de l'exèrcit de Cramòvia decidí envair-lo. Llàstima que, quan arribaren a la frontera, s'adonaren que no portaven els passaports i hagueren de tornar cap a casa amb la cua entre cames.

Ja ho trobarem

Volíem fer la revolució, però no vam trobar cap dia que ens anés bé a tots.

Lleus subtileses

Com que ja m'havien previngut que si viatjava a Londres em caldria disposar d'un vocabulari bàsic de llengua anglesa, em va estranyar la reacció de la policia local en veure'm orinar davant d'una casa que indicava, amb lletres ben grans, "TO LET". Mai no hauria pensat que una "I", amb la seva esvelta i gairebé insignificant figura, tingués el poder de fer-me passar una nit al calabós.

Benvinguts al teatre

              
S'obre el teló. Al fons, es divisa un bosc, espès.

            Al cap d’una hora, un parell d'individus vestits de rabadà creuen l'escenari de dreta a esquerra, tot contemplant el públic.

            Una hora exacta després, s'abaixa el teló.

            Fi de la funció.

            Gràcies. Els aplaudiments ja hi anaven inclosos.

Un favor

Van preguntar-li si podien rentar els plats amb ell, però mai no s'hauria imaginat que el seu trist paper seria el de fregall.

Per si de cas

A les butxaques hi duia de tot. En una ocasió vaig veure com en treia un autobús de dos pisos, d'aquells de Londres, davant l'estupefacció dels que ho contemplàvem, però sobretot davant de la dels viatgers del transport públic anglès, els quals, mitjançant signes, intentaven fer entendre als habitants d'Es Mercadal que a ells, a Menorca, no se'ls hi havia perdut res.

Des de Hollywood

El seu primer record és absolutament nítid. És en una estació de metro del carrer 42. Fa un cop d’ull al rellotge: un quart de tres. El comboi s’atura, obre les portes i en baixa ella. Per un instant, silenci absolut. Tot seguit, i com provinent del no res, comencen a sonar les notes de “Someone like you”, d’en Van Morrison. La veu del cantant irlandès omple l’estació i tot sembla moure’s a càmera lenta. Ell l’observa, descaradament, complagut, bocabadat. El tren se’n va; ell, quiet a l’andana, ni se n’adona. Les seves passes el deixen encisat, el seu suau balanceig li guia la mirada. I en aquell precís moment, en arribar al peu de les escales, ella es gira i el mira, fixament. El seu esguard és penetrant, com un mar infinit que el convida a perdre’s-hi. No s’hi pensa més. Arrenca a córrer i l’encalça a mitja escala. Parlen. Ella no té pressa. Ell ni s’ho planteja. Seuen en un cafè de l’avinguda Lexington. Les hores passen fugaçment i el cambrer els anuncia que tanca. S’acomiaden amb un petó. Demà es tornaran a veure.

    Passen els dies. Rere una cita en ve una altra. Comparteixen esmorzars, dinars, sopars. El Bryant Park acull les seves carícies, els carrers es converteixen en els millors aliats d’unes converses que semblen no acabar mai, l’Empire State, alliberat de turistes, els mostra unes postes de sol rogenques... Un dia, asseguts al balcó del seu apartament, ell li proposa d’anar-se’n a viure junts, lluny de la ciutat i d’un ritme que no acaba de comprendre. Ella dubta. Li agrada la feina, li agrada aquella ciutat. Plora. De fons, “Thunder road” els porta la veu d’un Springsteen apassionat, romàntic, desbordant. No el vol perdre, però sap que no pot seguir-lo. S’abracen. La besa al front. Ella s’aixeca i se’n va. Abans de tancar la porta, es regalen un esguard, potser l’últim. Des de la finestra estant l’observa com puja al cotxe. Arrenca el motor i enfila l’avinguda, mentre ell, perdut, la segueix amb la mirada fins que els llums posteriors del seu vehicle desapareixen rere la cantonada.

    El camp no és com se l’havia imaginat. Bé, potser sí: és com se l’havia imaginat abans de conèixer-la. Però ara, sense ella, res no té el mateix color. Les hores se li fan llargues, la feina, feixuga, les nits, buides. De tant en tant li truca, però penja en sentir la seva veu. Fins que un dia, talment com si hagués tingut una revelació, ho deixa tot enrere i emprèn el camí de retorn a la ciutat. Sense pensar-s’ho. Amb la bossa a l’esquena i una brillantor especial als ulls, truca el seu timbre. “Qui hi ha?” demana ella, des de dins. “Nosaltres” li respon, tendrament. La porta s’obre, es miren durant uns segons, i, incapaços de resistir l’allau de sentiments que els omplen, es fonen en una abraçada, mentre la veu d’en Mark Knopfler insinua un dolç “True love will never fade”. Al seu damunt, les lletres dels crèdits comencen a emergir lentament i ell, pensarós, desitja que, com a mínim, es tracti d’una trilogia i que la seva història no acabi aquí.

Torró de tonyina

Està tip, però s’ha deixat un raconet per les postres. Amb delicadesa, obre la capsa de torró de Xixona, en treu la barra, oliosa, i amb les tisores en retalla l’envàs. Se’n talla un trosset, no gaire gran, per tastar-lo. “Ecs, quin gust més estrany.” Agafa la capsa i hi busca la data de caducitat. Efectivament, està caducat. Ara que s’hi fixa, té una textura diferent. Enrabiat amb el supermercat –ha comprat la barra avui mateix-, comença a esmicolar-lo amb el ganivet, reduint-lo a petits trossets. I aleshores, mentre contempla la seva obra destructiva, s’adona que aquelles miques de torró de Xixona semblen, a simple vista, tonyina. “Ja ho tinc”, pensa.

Torna al supermercat i hi compra vint llaunes de tonyina. Tot seguit, i perquè ningú no pugui lligar caps, s’arriba a l’hipermercat dels afores i hi compra deu barres de torró de Xixona. Torna cap a casa. Minuciosament, va obrint una a una les llaunes de tonyina, n’extreu el contingut i el va deixant en un plat. Enllestida aquesta tasca, obre les barres de torró i l’en va traient, el fa miques i el va deixant en un altre plat. “Bona feina”, es diu. “Ara, precisió.” Recull el torró esmicolat i el va encabint en les llaunes de tonyina. “Fantàstic.” Un cop fet, pren la tonyina, convertida en una massa uniforme i, talment un escultor que modela una estàtua, va donant forma a les primeres barres de torró de tonyina de la història. Queden impecables. Cofoi, les va encabint dins les capses dels torrons i, per reblar l’obra d’art, les tanca i les enganxa amb una mica de cola. Amb la feina feta, torna al carrer.

     Primera parada: l’hipermercat. Aprofitant la manca de vigilància de l’establiment, retorna les suposades barres de torró als prestatges. Segona parada: el supermercat. En aquest cas, s’adreça directament a l’encarregat i, forçant-se a fer cara d’emprenyat, li demana explicacions. “No em direu pas que això és tonyina, oi?”, li etziba. L’encarregat no s’ho pot creure. Una a una, comprova les llaunes i constata, desconcertat, que no estan farcides de tonyina, sinó d’una mena de torró de Xixona. Prou que li demana disculpes, però tot és en va. El supermercat i l’empresa envasadora reben immediatament una denúncia i el judici dicta una sentència exemplar: hauran de pagar als afectats –afortunadament, només n’hi ha un- més d’un milió d’euros. Amb aquests diners, obre, a Alacant, una agència de viatges especialitzada en rutes exòtiques. En una d’aquestes rutes, és capturat per un dels pocs pobles antropòfags que encara subsisteixen, els quals el rosteixen a la cassola, acompanyat d’unes verduretes típiques de l’indret. Els caníbals, no cal dir-ho, s’hi llepen els dits.

Els temps estan canviant

Jau a la sorra, ben a la vora del mar. Només les onades trenquen el silenci, convençudes que tenen alguna cosa a dir més preuada que aquest silenci que tot ho omple. Deu ser cert. Com cada dia, hi ha anat a contemplar la posta de sol, però avui uns núvols baixos, emergits de l’horitzó, li ho volen impedir. Llàstima. Mentre la seva oïda recull amb intensitat cada lleu xipolleig de l’aigua espetegant contra les roques, la vista i la imaginació li descansen a alta mar, entre vaixells enfonsats, bots salvavides i nàufrags famèlics. Els minuts i la sorra se li escolen entre els dits. Potser és hora de tornar cap a casa.

            Aleshores la veu. Lluint entre les ones, una ampolla de vidre navega amb un rumb fix: la platja. S’alça, s’enfonsa, torna a surar. I arriba a la sorra. Ell s’hi acosta. L’agafa i la mira fixament. A dins hi ha un paper, vell i rebregat. L’obre i l’en treu. El desplega. El seu alè s’atura. I el temps, qui sap, potser també. Un mapa d’un tresor. “No pot ser”, pensa. “És”, es diu. S’asseu a la sorra i se’l mira amb deteniment. És ben bé això: un mapa d’un tresor. Una X indica un suposat punt de partida, unes línies intermitents i sinuoses tracen una ruta i, centímetres enllà, un cofre obert assenyala, no cal dir-ho, la localització del tresor. Increïble. Això no és tot. La ruta discorre a la vora del mar i aquella costa, aquelles cales, aquelles illes... No en té cap dubte. Si pogués volar, veuria com una X immensa esquinça la sorra just on ell és assegut. S’aixeca i, desconcertat, comença a caminar vorejant la sorra, cap al sud. Amb el mapa a la mà, s’enfila a les roques, grimpa d’una a l’altra, avança a pas ferm. Més roques, més sorra, més aigua, menys sol. El camí s’endinsa en la boscúria, mediterrània i repleta de pins. Fa pujada. Esbufega, però no se sent cansat, ans al contrari, cada passa l’apropa més a un destí que anhela. Si el mapa no l’enganya, deu ser-hi molt a prop. Una esplanada s’obre davant dels seus ulls. Arbusts, roques, algun arbre, però cap lloc sembla prou indicat per a amagar-hi un tresor. Es neguiteja. Remena entre els matolls, furga entres les bardisses. Res de res. Segons el dibuix, hauria de ser allí. Però res de res. El sol, amagat rere els núvols, comença a dissoldre’s en l’aigua. Es Vedrà, imponent, l’esguarda, i ell, talment com si una energia tel·lúrica el cridés, s’hi acosta. Als seus peus, el penya-segat posa límit a les seves passes. Camina lentament, vorejant-lo, sense prestar-hi gaire atenció. Un estret viarany el condueix fins a una cova, mig amagada. Ha de ser aquí, es diu engrescat. Hi entra. Les parets negres indiquen que algú hi ha fet foc no fa pas gaire. Malament, pensa. El tresor ha volat. No n’hi queda cap dubte.

            Desanimat, desfà el camí i torna a l’esplanada. El sol ja no hi és i la nit comença a vestir l’illa. I llavors, sent un fil de veu. “Pssssttt!! Aquí!” Ningú. “Psssssst!!! Ep, aquí baix!!” “Imaginacions meves”, pensa. “Ep, bon jan, que sóc aquí baix!!!” I aleshores veu, entre els matolls, un ésser petitíssim que el saluda amb la mà alçada. Es queda mut, però de poc li serviria tenir res a dir. El minúscul interlocutor comença a xerrar i res no l’atura. “Bona tarda tingueu, sóc en Berenguer el Fameliar, un plaer, sí, ja sé què esteu pensant, però no patiu, ni tinc gana ni vull que em doneu feina, prou que en tinc, jo, de feina, bé, suposo que heu vingut pel tema de l’ampolla, oi?, fantàstic, mireu, us seré sincer, s’hi vivia bé, dins la meva ampolla, però ja se sap, comences volent l’ampolla del veí, més gran i més transparent, amb penes i treballs aconsegueixes fer un raconet, la hi compres, t’hi instal·les, llavors li llogues la teva a un cosí llunyà que és un despistat i que se l’ha oblidat vés a saber on, n’obtens un sobresou, en compres una altra, fins que un dia se t’acut la idea, calla, que em faran servei aquestes ampolles, i res, et fas dibuixar uns mapes interactius amb GPS, si noi, com canvien els temps, els fameliars en sabem un niu, de noves tecnologies, doncs això, que et fas fer uns mapes interactius, els encabeixes dins les ampolles i a apa, a l’aigua!, esperes una estona i vinga a rebre humans bocabadats que es pensen que veuen visions!, doncs no, sóc ben real, ja ho veieu, i ara deixeu-me que us acompanyi al meu racó, si sou tan amable, si us plau, no sigueu tímid, això mateix, cap aquí, ja hi som, benvingut, passeu, passeu, si sou tan amable de prendre número, us atendré de seguida.”

I dit això, el fameliar s’esmuny entre una multitud que, talment sortida del no-res, ocupa gran part de l’esplanada. “Perdoneu, podeu dir-me què passa?” “Fem cua, com tothom.” “Ah... cua?” “Sí, per parlar amb en Berenguer.” “Ah, d’acord, gràcies.” “I hi ha algun torn establert, per casualitat?” “Oi tant que sí. Com ho faríem, sinó? Veu aquella roca? Allà pot agafar número.” “Número?” Desconcertat, s’acosta a la roca i, certament, hi troba un d’aquells aparells expenedors de números. Sí, com aquells que hi ha a les carnisseries, ben bé igual. En treu un. El 79. Caram. “I per quin deuen anar?” Torna cap a la cua i veu, penjat d’una branca d’un arbrissó, una pantalleta que indica “55”. “Bufa, n’hi ha per estona, doncs.” Paciència. S’asseu a terra i mira al cel. “Cassiopeia i l’Ossa Major i Andròmeda i... com es deia aquesta ? En fi, aquesta, com es digui.” “Què, somiant amb els extraterrestres?”, li diu una veu. En Berenguer. “Doncs hauríeu de saber que, de tan pensar en extraterrestres, la gent s’oblida dels intraterrestres com nosaltres, i ens teniu aquí mateix, au, aixequeu-vos que ja és el seu torn.” Desconcertat, s’alça i s’adona que ja no hi ha ningú més al seu voltant. “On ha anat a parar tota aquella gentada?”, es demana. És a punt de preguntar-ho a en Berenguer, però la seva loquacitat no li deixa espai.

“Bé, així que voleu un tresor?, doncs sapigueu que jo us puc concedir el que vulgueu, ara bé, res de bromes, no s’hi val a dir doneu-me la capacitat de concedir-me desitjos o bé el meu desig és que pugui satisfer tots els meus desitjos, si em feu un joc de paraules d’aquests us convertiré en una girafa africana i us enviaré de pet a un zoo dels països nòrdics on, podeu estar-ne segur, hi fot molt de fred, o sigui que rumieu-ho bé, apa, què em dieu?, us heu quedat mut ara?, va, alguna cosa deveu voler, no?” “D’acord, d’acord, ja ho tinc, havia pensat...” “Vós direu, però abans tingueu en compte un detall, demaneu el que demaneu, caldrà que em signeu davant de notari, i de notari en tinc un dels bons, que si el desig que us concedeixo té efectes col·laterals, no me’n fareu responsable, i sé de què parlo, i perquè vegeu que no són falòrnies, us n’explicaré una que va passar-me, recordeu el cas d’un dels primers grans incendis de Londres, el de l’any 1212?, o n’heu sentit parlar, vaja, sí?, veig que sí, doncs hauríeu de saber que va ser a causa d’un desig que vaig concedir jo, si, tal com us ho dic, un mosso que m’havia demanat poder viatjar d’una punta a l’altra del món i jo, beneit, li vaig regalar un coet, sí, ja us he dit que en qüestions tecnològiques no ens guanya ningú, als fameliars, doncs com us deia, li vaig regalar un coet, li vaig donar quatre lliçons bàsiques d’astronàutica i apa, a viatjar, això sí, li vaig demanar que fos discret i que no aterrés a qualsevol lloc, i prou que em feia cas, però es veu que un dia, després de visitar Londres, una espurna procedent d’un dels motors de reacció va calar foc a una casa i noi, la va fer ben grossa, el mosso, la resta, ja ho sabeu, mitja ciutat en flames i ell, ple de remordiments, va venir-me a cercar per a culpar-me del que havia passat, desagraït li vaig dir, però se’n va anar fet una fúria, amenaçant-me de dur-me als tribunals, això sí que no, vaig pensar, necessito un notari i un advocat, i entre els fameliars no n’hi ha gaires, què hi farem, però en vaig trobar un i aquí el tenim, o sigui que us faré signar, com hi ha món.” “Bé, doncs suposo que ho hauré de signar, però...” “Sí, ho haureu de signar i, evidentment, m’haureu de pagar les despeses del notari, perquè, com us podeu imaginar, no ho fan per amor a l’art, aquesta colla, ja els ho dic, jo, hauríeu d’abaratir les taxes, però ells es limiten a dir que arribar a ser notari no és gens fàcil, o sigui que a pagar.” “Oh, però ho...” “Ni peròs ni res, si comencem així, pleguem, penseu que aquí fora hi ha molta gent que s’espera, sí, ja ho sé que éreu l’últim, però ja n’hi ha més, què hi farem, coses del turisme, el fet és que hi ha molta cua, i si no li agrada el que li ofereixo, bon vent i barca nova, que ja me’ls conec, la gent com vós, sempre fent preguntes, sempre posant en dubte la feina dels altres, i penseu que jo només miro de guanyar-me la vida com bonament puc.” “Mira, no sé què dir-te, des de petit m’havia fet molta il·lusió trobar un tresor o que se m’aparegués un geni i em concedís un...” “Ei, ei, ei, atureu el carro, de geni no en tinc res jo, sóc un fameliar, ha quedat clar?, un fameliar, sí, diferent dels altres, res d’amenaces, res d’exigències, al contrari, vinga a satisfer desitjos, però un fameliar, al capdavall, o sigui que mesureu les paraules o ens les haurem, vós i jo, ah, i em feu aquesta cara?, doncs ja podeu anar sortint, m’heu sentit?, fora, apali, muntanya avall, que fa baixada, i no torneu a venir per aquí, que sóc molt bon fisonomista, jo, penseu que fins i tot m’havien dit que si em presentés a la policia secreta, i d’altra banda no sabria pas com trobar-la, si és secreta, com deia, que si m’hi presentés m’agafarien per identificar sospitosos, ja em direu, i de què em serviria a mi això?, però bé, tant li fa, ara marxeu, i feu-ho ràpid, que tinc feina, i una altra vegada, penseu-vos-ho dues vegades, això de seguir un mapa d’un tresor, a reveure, vagi bé, fora, vinga, fora!”

Abatut, deixa enrere en Berenguer i tota la corrua de seguidors que omplen l’esplanada. Les paraules del fameliar li retronen dins el cap mentre, cautelós de no perdre’s en la nit d’estiu eivissenca, va desfent el camí fins arribar a la cala. “Definitivament”, pensa, “la mitologia ja no és el que era.”

Converses d’ascensor

8.46h.
Hola, bon dia. Bon dia. Caram, ja ha arribat el fred. Doncs sí, ja ho pot ben dir. Al tercer? Al segon, si us plau. Ah, d’acord, segon i quart, doncs. I diuen que plourà. Ja aniria bé, ja. Sí, perquè miri els embassaments. Ben buits. A aquest pas ens tallaran l’aigua. I que... ui! Què ha estat aquest sotrac?! Diria que ens hem parat. No foti. A veure... res, això no va. Em permet? Ostres, no hi ha manera. És ben bé això, estem parats. M’aguanta un moment la bossa? A veure... Potser si empeny per aquí... No, no. Això no es mou. Genial. Bé, doncs pitgem l’alarma... Ha sentit res? Fantàstic, no funciona. Hola!!!? Ei, que hi ha algú aquí fora???!!! Auxili!!! Estem tancats!!!! Bufa, em sembla que a aquesta hora, poc èxit tindrem. Els mòbils! Clar, els mòbils! Ai, haurà de ser amb el seu, perquè el meu no té bateria... Ho provo. Que estrany... No em dóna línia. A veure... vaja, la cobertura. No en tinc. Coses de la tecnologia. Ens tocarà esperar, doncs, i miri que (...)

9.17h.
            (...) reconec que no m’acaba d’agradar, però no em puc pas queixar del sou i, com pot veure, tinc molta flexibilitat horària. Oi tant, és important, això. Jo abans treballava mitja jornada i, francament, tenir les tardes lliures és tot un luxe. Però miri, l’empresa va haver de tancar i vaig anar a raure on sóc ara. I els horaris comercials, ja se sap... Sempre ho he pensat, sí. Sortim de treballar i apa, a comprar! I no ens adonem que la persona que hi ha rere el taulell també està, precisament, treballant. I que deu tenir unes ganes de plegar! Uf, no s’ho pot ni imaginar. Quan són quarts de nou del vespre només penses en tancar la paradeta i anar cap a casa. Bé, sempre i quan no entri el típic client d’última hora... Això sí que no ho faig mai, miri el que li dic. És de calaix! Ui, doncs hi ha molta gent que (...)

10.20h.
            (...) i no només això, sinó que hi ha una voluntat gairebé inconscient d’aparentar, de mostrar allò que s’és i allò que no s’és. Cert. És com si es valorés les persones en funció d’allò que tenen. Ja ho pot ben dir. Com si el consumisme s’hagués convertit gairebé en una forma d’entendre la realitat, en una doctrina. Cobrar per gastar, per consumir. I consumir... per què? Per no ser menys, es diu. Sí, però no crec que això sigui tot. Més aviat diria que serveix per cobrir unes mancances que, com li diria, estan arrelades en el conjunt de la societat. Doncs ara que ho diu, no em sembla pas fora de lloc, no. Al contrari, és una reflexió interessant. Miri, no ho sé, però, com a mínim, és el que penso. Oh, i que ja es prou important, tenir una opinió formada d’aquest tema. No ho sé, però tinc la sensació que amb els mitjans de comunicació de masses, defugir aquest pensament únic és tot un èxit. I no és pas (...)

11.08h.
            (...) per nosaltres mateixos. I aquesta percepció ens ve condicionada, sens dubte, per allò que hem après. Miri, no li negaré que hi pot haver factors innats però, francament, sóc del parer que l’experiència acaba essent determinant. Els casos dels bessons separats de ben petits, per exemple... Sí, l’entenc, però jo crec que hi ha quelcom d’inherent a cadascú de nosaltres i que és aquest “quelcom” el que ens acaba definint. I no voldria pas menystenir el pes dels sentits, ans al contrari, considero que són també decisius i que completen la informació que ja tenim d’entrada... Perdoni que discrepi, però penso que està sobrevalorant el paper de la raó... No, no, i ara! Són decisius, però allò que percebem és, al meu entendre, un mer reflex d’allò que realment és. M’explico? És a dir, la realitat empírica “està”, però només la realitat ideal “és”. Com si l’entorn constatable fos la idea en potència. Sí, veig per on va, però la meva interpretació és força oposada. No ho sé, però aquesta dualitat extrema no m’acaba de convèncer. Més aviat diria que es tracta de dues cares d’una mateix moneda. Per exemple, i tornant al cas dels (...)

12.26h
(...) i que si fora no hi pot haver... No ha sentit un soroll? Doncs no... Sí, sí, ja ho veurà, no digui res. Ara sí! Deu ser algun veí! Eeeeoooo!!!!!! Som aquí, dins l'ascensor!!! Que ens sent? Sí, no podem sortir. No ho sabem. Si us plau. Molt amable. Fins ara. Bé, sembla que ja ens deixen sortir... Han anat prou ràpid, encara. Oh, és que aquestes alarmes funcionen d'allò més bé. Una vegada, a casa la meva sogra, un veí va quedar-se tancat en ple agost i bé, ja us ho podeu imaginar. Tothom era de vacances. I ell vinga a demanar ajuda! Tota la nit, s'hi va quedar. I més que s'hi hagués estat, si no arriba a ser pel senyor que feia la neteja del bloc, que a les set del matí del dia següent era allí, ben puntual! En fi, que això de les alarmes és un gran invent. Ja ho pot ben dir. Miri, no és per fer propaganda, però la meva cunyada treballa en una empresa de seguretat. Si mai necessita res, no dubti a trucar-me. Aquí té la meva targeta. Ah, fantàstic. Doncs miri, també li dono la meva, perquè (...)

13.28h
    (...) una mica més! A veure... Ara! Per fi! Moltes gràcies, molt amable. De debò, li estem molt agraïts. Bufa, ja som fora. I miri que la conversa era francament interessant! Ja ho pot ben dir. Llàstima que haguem de marxar. Doncs sí, no m’hauria pas fet res continuar fent-la petar. Escolti, ara que ho diu... Té pressa? No, no especialment... No, ho dic perquè a prop d’aquí, dos blocs enllà, hi ha un ascensor que m’han dit que acostuma a espatllar-se i pensava que potser...

Històries d’alta mar

Cada dia, a tres quarts i mig de vuit del vespre, un transatlàntic de dimensions colossals entra puntualment per la finestra de la cuina de casa, travessa el passadís i surt pel balcó del menjador. Els primers dies, no us enganyaré, em va fer força gràcia veure aquella munió de turistes saludant-me des de coberta. Però ara, sincerament, la cosa ja se'm comença a fer pesada. Així que aprofitant que la meva empresa tanca durant uns dies per fer unes remodelacions, la meva senyora i jo ens hem decidit a pujar-hi a bord i gaudir del creuer.

    És un terç de vuit (segons l'horari de casa, únic al món) i estem asseguts en un bot inflable al bell mig del menjador. Mai no hauria pensat que el regal de casament del tiet Eusebi pogués tenir una utilitat. I és que, francament, el piragüisme de secà no m'ha dit mai res, i menys a bord d'un bot la insubmergibilitat del qual és força dubtosa. Tant se val. El menjador és un lloc segur i, deixant de banda les tribus nòmades de macedonis que hi acampen per Sant Joan, no sol passar-hi absolutament mai ningú. La meva senyora, a qui jo anomeno Griselda malgrat saber del cert que es diu Matilde, em mira i m'esbossa un somriure. “Serà com la nostra lluna de mel”, em diu. En aquell instant sentim el suau brogit del vaixell entrant per la cuina. Ha arribat el moment. Per a fer-nos veure, la Griselda deixa anar una bengala i, embadalits i esperançats, contemplem com s'enlaira amunt, amunt, amunt, fins que toca el sostre, el travessa i va a caure damunt la taula del veí del 4t 3a, que l'aparta indiferent. El vaixell ens ha vist. El capità fa un gir de 29 graus a babord i encara la nau cap al nostre bot. Uns minuts després som a bord del transatlàntic, camí del Carib.

    El viatge es fa agradable. En poques hores coneixem una venerable parella de Banyuls, una colla de nois de Sueca i la propietària d'una llibreria d'Andorra la Vella especialitzada en lepidòpters transalpins. Gent molt maca. No tot són catalans. També tenim el plaer de conèixer en Vladimir, corredor d'assegurances de Moscou, una parella d'espanyols afeccionats a les curses de braus i una noia quebequesa que viu a Sant Feliu Sasserra. Malgrat les diferències idiomàtiques -en Vladi està aprenent anglès i de vegades li costa trobar les paraules exactes- gaudim d'interessants converses i anem coneixent una mica més els costums dels seus respectius països. L'únic moment de tensió el tenim quan un brau, un pardal i un elefant indi que viatgen en un camarot de primera increpen -de forma justificada, al meu parer- la parella d'espanyols, que demanaven insistentment al capità la realització d'una cursa de braus a la coberta superior. “No hi ha respecte per a res ni per a ningú”, criden els representants del regne animal. La cursa, evidentment, no es duu a terme.

    Al cap de tres dies i vuit nits de viatge, el vaixell s'atura a Santa Lucía. El color i l'olor dels mercats, els rostres dels nens i nenes que tornen de l'escola per camins polsosos, la mirada profunda de la gent gran, asseguda en bancs improvisats davant cases humils perdudes enmig de la selva verge, el Che Guevara avançant-nos amb la motocicleta, delerós d'arribar a un destí que encara no albira... Les impressions s'acumulen, ens desborden, i, per no perdre-les, decidim guardar-les en bossetes de paper i, així, poder inspirar-les amb calma quan tornem a casa. Ara, però, el camí continua.

    L'endemà el transatlàntic passa pel pati dels O'Leary, uns irlandesos de Vermont que, en veure'ns, ens ofereixen pastes de te i cafè amb llet i ens interpreten un reguitzell de cançons tradicionals dels Balcans. Els llancem unes monedes, però cauen al riu i el corrent se les emporta aigüera avall. Hi haurien d'haver posat un tap, comenta un dels nois de Sueca. Té tota la raó. En sap un niu, penso. Els següents dies transcorren entre llargues estones de descans a la coberta de popa, partides de dòmino al saló principal i breus caminades per les illes que ens ofereix la nostra ruta: Martinica, Antigua, Barbados... Viatjar pel Carib, no us enganyaré, em fa certa basarda, especialment des que he llegit que l'origen etimològic de la paraula "caníbal" és, precisament, "Carib". “Esperem que estiguin tips”, penso.

    Després de dies de navegació, la finestra de la cuina de casa retalla l'horitzó. És ben oberta, tal i com l'havíem deixat. El vaixell hi entra i, decidit, avança cap al menjador, mentre nosaltres, amagats a la santabàrbara, encenem les bengales que havíem guardat curosament a les butxaques. La nau, no cal dir-ho, fa un pet d'aquells que fan història. El mascaró de proa va a parar rere la calaixera, l'àncora es clava al bell mig del sofà, els ulls de bou queden penjats a les branques de l'atzavara del balcó i la tripulació, atònita, resta atrapada dins la televisió, des d'on, al cap d'una vintena de dies, comencen a emetre un programa setmanal dedicat als biocombustibles. Nosaltres, descansats, anem cap a la cuina i ens preparem el sopar: mongeta tendra i carn a la planxa.

La compra

Dilluns. Deu del matí. Assegut en un banc de la plaça, contemplo discretament com la mestressa aixeca la persiana de la botiga i com, badallant, canvia el “tancat” per un “obert” mig descolorit. Deixo passar uns minuts. M’alço, camino en direcció a la botiga, recolzo la mà a la porta i l’empenyo. La porta s’obre, feixugament, mentre sona un timbre agut, un pèl estrident. La mestressa surt de darrera una cortina. “Bon dia”, li dic. “Bon dia”, em respon. “Voldria fil de color verd.” “Miri, és que nosaltres, de fil, no en venem.” “Ah, perdoni, n’estava convençut.” “No passa res.” “Passi-ho bé.” “Adéu-siau.” Obro la porta, sona el timbre. Surto al carrer i somric.

Dimarts. Onze del matí. Amb una glopada m’acabo el cafè, deixo unes monedes a  la taula i, sense esperar el canvi, travesso la plaça. Entro a la botiga. Sona el timbre i la mestressa torna a comparèixer al meu davant. “Bon dia”, em diu. “Bon dia”, li responc. “Un entrepà de pernil, si us plau.” “Perdó?” “Sí, un entrepà de pernil. Amb formatge, si pot ser.” “Disculpi, però em sembla que no l’entenc. Aquí no en fem, d’entrepans.” “Ah no? Manoi, m’han ben enganyat. Disculpi. Adéu.” “Adéu.” Mentre obro la porta, observo la mestressa reflectida en el vidre. M’està mirant fixament, amb una expressió desconcertada. Surto a fora i somric.

Dimecres. Dotze del migdia. Cau un sol de justícia. Suant, empenyo la porta de la botiga. La mestressa és rere el mostrador, despatxant un senyor de mitjana edat. “Bon dia”, els dic. “Bon dia”, em contesten alhora. M’espero. Pel que sembla, el senyor ha trobat el que buscava. Li ho emboliquen, paga i surt de la botiga. “Adéu.” “Vagi bé.” “Hola. Voldria una atzavara.” “Escolti, això ja passa de taca d’oli. Que es pensa que no el reconec?” “Senyora, no sé pas de què em parla.” “Miri, no es faci el despistat. Potser vostè ho troba divertit, però a mi no em fa cap mena de gràcia que vingui dia sí, dia també, a demanar-me coses que no venem. Altra feina tenim, nosaltres.” “M’haurà de perdonar, però li ben asseguro que no era la meva intenció ofendre-la. Pensava que en venien, d’atzavares.” “Doncs no, aquí només venem roba interior, pijames i xandalls. Ho ha entès?” “Perfectament. En fi, gràcies per la seva atenció i, un cop més, disculpi’m. Que tingui bon dia.” No em respon. La seva mirada, enrabiada, em basta. Obro la porta amb delicadesa i surto a fora al carrer. Ella no em veu, però somric.

Dijous. Una del migdia. Obro la porta. La botiga és plena de gom a gom. Deuen regalar quelcom, avui. “Bon dia”, dic en veu alta. Demano qui és l’últim. “Servidora”, em responen. “Gràcies.” M’espero. Al cap d’uns minuts, la mestressa s’adona de la meva presència. “Escolti, si ve a demanar res que no tinguem, ja pot marxar.” Tothom em mira descaradament. Veig cares inquisidores. No m’immuto. “No, i ara, ja em va quedar ben clar, què venen!” Silenci. De mica en mica, la botiga es va buidant. Només hi resto jo. “Hola. Voldria un transbordador espacial tripulat per una parella d’uzbeks.” “Marxi ara mateix o truco la policia.” “Però escolti...” “No vull sentir res més. Foti el camp immediatament.” No tinc alternativa. Obro la porta i me’n vaig. A fora, somric.

Divendres. Sis de la tarda. Entro a la botiga. No hi ha ningú. Bé, la mestressa sí. Només veure’m, agafa el telèfon i comença a marcar un número. No cal ser gaire espavilat per saber on truca. Li demano que pengi. “Vull comprar-me un xandall.” Penja. “N’està segur?” “Sí, i tant, vull un xandall.” “I com el vol, aquest xandall?” “M’agradaria que fos de diamants, preparat per a vols estratosfèrics i amb tres elefants indis lligats a les mànigues.” Torna a agafar el telèfon. “Escolti, però jo...” Ni cas. “És la urbana? Miri, volia informar-los d’un individu que...” No sento res més. Surto corrents al carrer, travesso la plaça i m’amago en un carreró poc transitat que hi ha a mà esquerra. Somric.

Dissabte. Vuit del vespre. La botiga és a punt de tancar. Acompanyat del meu advocat, hi entro, decidit a fer-me respectar. La mestressa em mira però no em diu res. Jo tampoc no obro boca. L'advocat pren la iniciativa. “El meu client em diu que us negueu a vendre-li el que demana. És cert?” “Jo no em nego a res.” “I tant que s’hi nega! Ara ho veureu. Voldria un caramel de maduixa, un globus aerostàtic i un grup d’arquers medievals.” “Això està fet.” La mestressa desapareix rere el mostrador i, un minut després, en torna amb un caramel. El tasto. És de maduixa, certament. Aleshores, i sense dir-nos res, treu un globus aerostàtic de sota el taulell i, malgrat les reduïdes dimensions de l’establiment, aconsegueix inflar-lo del tot. Afortunadament. I dic afortunadament perquè, just en aquell precís instant, una fletxa de clara procedència medieval va a espetegar al front del meu advocat, el qual cau en rodó a terra, deixant-me a mi el temps just d’enfilar-me dalt del globus i fugir, a través de la porta mig oberta, núvols enllà. Ara ja no somric. Per anar al supermercat, em caldrà un altre advocat.

Quan el final és l'inici

Plou. El cel gris omple l'espai i ell se sent protegit. En la distància, un tro, fort i dolç alhora, el crida. Comença a caminar, decidit. Bufa el vent de ponent i les fulles, com cada tardor, es deixen anar des de les branques més altes, dibuixant somriures a l'aire i omplint de carícies el terra, humit i reconfortant. Les seves passes són fermes. Sap on va i no vol aturar-se. Enrere queda la ciutat. Al seu davant, una immensa plana li dóna la benvinguda. Travessa camps de tarongers, boscos d'alzines sureres, puja i baixa turons. Amb la vista fixada a l'horitzó, creua rius, bo i ignorant la força d'un corrent que, sovint, està a punt d'endur-se'l. Només els peixos morts es deixen dur pel corrent, es diu. Passen els dies i passen les nits. Travessa els pobles sense aturar-se. Sempre endavant. Ningú no sap d'on ve. Ningú no li demana on va. Ningú no li diu res. Els primers flocs de neu li anuncien l'arribada del fred. Busca recer en una casa de pastors, abandonada a mig aire d'un petit pujol. Amb el caliu del foc a terra, contempla com el blanc s'apodera del món. Tot és blanc, tot és blau. El sol no surt mai, la lluna continua il·luminant les nits, una lluna immensa, roja, plena, que treu el cap des de darrera la carena. De mica en mica, l'escalfor de les brases abraça la boscúria, els cims més alts, les planes més fèrtils. Unes flors agosarades comencen a eixir del no res. L'ametller, desafiant, s'alça enmig dels prats. Un suau brunzit l'acarona. La llum esclata, el verd reneix. El sol puja i puja. Des de dalt del cim més alt, contempla les fogueres i dibuixa el mapa d'una terra que coneix bé. Reprèn la marxa. Una calor asfixiant l'obliga a deturar-se ara i adés. Aprofita les obagues, en coneix tots els racons. Però el seu pas és ferm i la nit l'acompanya. Travessa el mar, navega per un oceà infinit, besa la costa que l'acull. Al fons divisa la ciutat. S'hi acosta, a contracor. Les avingudes li semblen estretes, les places, il·lusions, les cases, presons. Se sent fora de lloc. La gent parla al seu voltant, però ell no els entén. Cansat, seu en un racó. Aleshores mira al cel i s'adona que els núvols, còmplices, li revelen una tempesta. I en aquell precís instant sap que, malgrat tot el que l'envolta, ha trobat el seu camí. Es posa dempeus, es descorda la camisa i, per primer cop, obre els ulls.

Es tracta de fixar-s'hi

Viu a Sant Quirze però treballa a Barcelona. Preferiria tenir la feina al Vallès, ja se sap, però s'hi conforma. De fet, a Sant Quirze no n'hi trobaria, de la seva especialitat. Tant se val. Cada dia agafa el tren a les 7.03. Sense adonar-se'n, puja sempre al segon vagó i coincideix amb una sèrie de persones que, mig adormides, el fiten descaradament. El tren va massa ple i ha de conformar-se amb un raconet des del qual, a peu dret, contemplar com s'esfumen les cases a banda i banda. Uns minuts més tard, el tren s'atura a Valldoreix. Aquell edifici, aquells bancs, aquells arbres... No en té cap dubte. L'estació de Valldoreix és la mateixa que la de Bellaterra, però amb el nom canviat. És evident: durant els minuts que ha durat el trajecte, algú s'ha dedicat a canviar-ne meticulosament els rètols, però la resta es manté inalterat. Per què ho deuen fer?, es pregunta. Misteri. Ningú no se n'adona, però. Ni tan sols els viatgers que pugen i baixen. Deuen ser actors, es diu. El tren reprèn la marxa i, poc després, entra a Barcelona. L'arribada a la Ciutat Comtal el trasbalsa. Passa per les estacions de les Tres Torres, de la Bonanova, de Sant Gervasi, però el tren no s'hi atura mai. I cada dia veu, asseguts als mateixos bancs, els mateixos passatgers, amb la mateixa roba, la mateixa expressió, la mateixa brillantor als ulls. El tren no passa per a ells, però ells esperen. Qui sap, potser algun dia un tren despistat hi obrirà les portes i podran pujar-hi. Una tristesa infinita l'envaeix. L’endemà, la mateixa història.

            Fins que un dia, en passar fugaçment per Sant Gervasi, veu un nen que el saluda amb la mà. És un gest senzill, innocent, però suficient perquè es digui a ell mateix que ja n'hi ha prou. L'endemà a trenc d'alba, i amb l'ajuda de dos germans bessons, veïns de la casa del costat, talla la via del tren a l'alçada de la Floresta. I no ho fa de qualsevol manera. Amb les cares ocultes rere passamuntanyes, ell i els bessons ocupen els rails i avancen, temeraris, envers el comboi que s'acosta. El conductor, que els veu de lluny, fa una frenada en sec i, entre sorprès i esverat, surt de la cabina d'una revolada. Però ells no s'estan d'orgues. L'hi fan tornar a entrar i, abans que pugui comunicar-se amb la central, l'obliguen a reprendre la marxa. No t'aturis fins a les Tres Torres, li diuen, amenaçadors. El conductor obeeix. Una a una, el tren es va saltant les següents estacions, mentre la gent que s'espera a les andanes s'ho mira amb incredulitat. Ell els observa des de la cabina, amb un somriure de satisfacció d'orella a orella. Fa molt de temps que ho esperava.

            Uns minuts després, el tren arriba a les Tres Torres. I s'hi atura. S'obren les portes. Silenci. Ningú no en baixa i, després de la sorpresa inicial, el centenar llarg de persones que estaven atrapades a l'estació envaeixen el tren i es fonen en abraçades amb els que són a dins. Històries de tota mena comencen a omplir els vagons. Una nena que era a l'estació des de ben petita i que havia hagut d'acabar la Primària allà baix. Un home que havia tingut dos néts mentre esperava que arribés aquell tren. Una algeriana que hi havia après català i que s'havia acabat casant amb el seu professor, també atrapat a l'estació on els trens mai no paraven... Històries que no s'acaben mai i que omplen de llàgrimes els ulls dels viatgers. Des de la cabina del conductor, ell i els bessons contemplen l'espectacle de l'alliberament i prenen consciència de l'abast del seu acte. Se senten pletòrics.

            Però la cosa no acaba aquí. Cal continuar fins a la Bonanova i alliberar els viatgers que hi ha atrapats. I després, Sant Gervasi. El tren és a punt de reprendre la marxa. Però llavors, talment sortits del no res, un exèrcit de guàrdies d'assalt ocupen l'andana i la via i aborden el tren, obligant tothom a abandonar-lo. La gent crida, alguns s'agafen a les cames dels guàrdies per evitar ser expulsats del vagó, d'altres intenten defensar-se a cops de puny. No hi ha manera. En pocs minuts, el tren queda completament buit, amb l'excepció de la cabina del conductor, on ell i els bessons s'han fet forts. Però no pas per gaire estona. Un gas somnífer comença a escampar-se pel vagó i els deixa inconscients. Mitja dotzena de guàrdies, curosament equipats amb mascaretes, entren de nou al tren i els en treuen. No ha passat res.

            Ell no recorda res d'aquell dia. Ara viu a Valldoreix, però treballa a bord del tren. Cada dia pren el que ve de Sabadell i, en arribar a Plaça Catalunya, roman al vagó, esperant que el tren reprengui la marxa en sentit contrari. I quan torna a ser a Valldoreix, hi baixa, s'asseu en un dels bancs de l'andana i s'espera fins que passa el següent tren, de nou cap a Barcelona. Així, una vegada i una altra. És una bona feina, pensa. Repetitiva però ben pagada. De vegades el trajecte se li fa llarg. Són força parades i el tren va a poc a poc però, almenys, no s'atura ni a les Tres Torres, ni a la Bonanova ni a Sant Gervasi. Només faltaria això, pensa.

Hostes vingueren

     Truquen el timbre. Un individu puntual, pel que sembla. La Maria obre la porta, feixugament, donant-se temps per a esbossar un somriure just abans que l’angle d’obertura la deixi de ple en el camp de visió d’en Marc. Ell també somriu. “Ho has trobat bé?” li demana. “El GPS fa meravelles!” contesta en Marc, excessivament eufòric. Des del menjador els arriba la veu d’en Marià. No se li entén ni un borrall, però. En Marc entra al pis, amb pas ferm. En Marià l’espera amb una ampolla de cava a mig obrir. Literalment a mig obrir. El so sec del tap contra el sostre li dóna la benvinguda. Encaixen les mans, les d’en Marià encara humides. En Marc s’eixuga discretament amb el camal dels pantalons, no prou discret, però, perquè la Maria, que li ve al darrera, no se n’adoni. “Comencem bé”, pensa. “Una mica de cava?” li pregunten. “Sí, si us plau” els respon, mentre aprofita per fer un cop d’ull ràpid a la saleta i afegir, amb un to complagut, que és un pis molt bonic. Petit però bonic. Omplen les copes de cava quasi a vessar, fan un brindis i s’asseuen al sofà. En Marià, un pèl obsessiu, s’aixeca per moure lleugerament una figureta que, indiscreta, els mira des del prestatge de sobre la televisió.

    En Marc trenca el gel. Els comença a parlar del seu darrer viatge. Poble a poble, els descriu la ruta que ha fet, primer l’Índia, després el Pakistan, per últim la Xina. L’experiència personal a cada poble va acompanyada d’un apunt històric local i d’una anècdota teòricament divertidíssima, que fa partir de riure el narrador, però que, malgrat l’esforç que fan per seguir-lo, deixa muts els amfitrions. Ell, impassible, continua com si res. Passa una hora, en passen dues, en passen tres. Quan són a punt d’entrar a la Ciutat Prohibida, en Marià s’aixeca i, com si tota aquella xerrameca no anés amb ell, s’atansa a la calaixera, en treu unes tovalles de quadres i comença a parar taula. La Maria se’l mira, enrabiada. En Marc, però, continua la seva història, sense ni tan sols fixar-se que en Marià, rondinant en veu baixa, se n’ha anat cap a la cuina, d’on en surt al cap d’uns minuts amb un bol d’amanida i una plata amb rostit de pollastre i patates al caliu. Ja són a l’aeroport de tornada. Un viatge fantàstic, no para de repetir en Marc, mentre s’alça per tornar a asseure’s, aquest cop a taula.

    Diuen que no s’ha de parlar amb la boca plena, però la Maria i en Marià de seguida s’adonen que en Marc no ho sap. La taula del menjador es converteix en el camp de batalla de dakotes, cheyennes i arapahoes contra els soldats del 7è de cavalleria de l’exèrcit dels Estats Units. “No vau veure el documental que van fer ahir per la tele?” els pregunta. “No, noi, érem a un concert” li respon en Marià. No passa res, ells els l’explica. Fil per randa, la batalla de Little Big Horn transcorre pel seu davant. De tant en tant, la Maria intenta dir quelcom, però l’explicació d’en Marc no s’atura i no li deixa cap marge. Farta d'intentar-ho, el seu cap comença a pensar en la feina que li espera dilluns damunt la taula. Papers i més papers. Quan aterra de nou, la història ha fet un salt i ja són a Wounded Knee, on l'exèrcit nord-americà acaba d'arrasar l'inofensiu poblat dakota. La Maria s'aixeca -aquest cop s'ha avançat a en Marià-, recull els plats i desapareix rere la porta de la cuina.

    Quan torna, en Marià està justificant la seva predilecció per en Pollock. Diu que se'n va enamorar en veure'n un quadre (el número 8, creu recordar) al MOMA de Nova York. La Maria, incapaç d'endevinar com han passat de les guerres índies a l'expressionisme abstracte en qüestió de dos minuts, deixa unes galetes sobre la taula i, convençuda que no n'obtindrà resposta, demana si algú vol cafè. “Un tallat” respon en Marc, sense ni tan sols mirar-la i, evidentment, sense aturar el seu monòleg. Enfurismada, se'n torna cap a la cuina i engega la cafetera a plena potència, desitjant que el soroll li estalviï continuar sentint aquell individu que, ara que hi pensa, no sap perquè l'han convidat.
   
     L'estona del cafè és idèntica a la resta de la nit, amb l'excepció d'uns xarrups d'en Marc que encara el fan més inaguantable. Aprofitant un d'aquests xarrups, en Marià li engalta un “Uf, sí que és tard! És hora d'anar acabant, no et sembla?” “Com vulgueu” es limita a respondre en Marc. I, sense pensar-s'ho dues vegades, ell mateix s'aixeca i se'n va, decidit, cap a l'habitació d'en Marià i la Maria. Des del menjador senten com els obre la porta de l'armari i, abans que puguin dir-li res, ja el tenen de nou palplantat al seu davant, amb dues jaquetes a la mà. “Bé, doncs, a reveure” els diu. “A reveure?” es pregunten. La sorpresa els impedeix actuar amb rapidesa i, abans que se'n puguin adonar, ja són fora el carrer, amb les jaquetes a la mà i una expressió desconcertada al rostre.

    Debades truquen amb insistència el timbre. Farts d'esperar, intenten parlar amb la policia, però els mòbils estan sense cobertura. S'arriben a una cabina, hi introdueixen unes monedes i, després de massa trucs, despenja el telèfon un municipal. Incrèdul, els diu que s'esperin, que de seguida hi seran.
   
     Al cap d'uns minuts es presenten dos oficials. I llavors sí, en Marc obre la porta i, absolutament tranquil, els permet entrar, després d'aclarir que no entén el motiu de la visita. La Maria i en Marià corren cap a l'habitació, obren l'armari i... res. Bé, sí, quelcom: tot de roba desconeguda, d'en Marc suposen. Com pot ser? Tornen cap al menjador per exigir-li una explicació i llavors s'adonen que la decoració del pis està radicalment canviada. Només hi reconeixen la figureta de damunt la televisió. La resta és nou. No poden demostrar res. Desolats, marxen de la casa, sota la mirada atenta dels oficials.

    Passen les hores i la Maria i en Marià continuen recorrent els carrers sense rumb fix. De tant en tant intercanvien algunes paraules. Fins que, de sobte, la Maria s'atura i, mirant fixament en Marià, li diu “Escolta, la teva tieta no vivia per aquí...?”