Potser sí

Com cada matí, esmorza tot mirant la televisió. A l'Àfrica, la crisi humanitària del Darfur arriba a uns extrems insostenibles. Els seus records el porten fins a l'EGB. Té dotze anys i seu rere un pupitre de color marró (no ho són tots, de marrons?) cobert de dibuixos estrambòtics i de guixades indesxifrables. Toca classe de geografia. Un a un, els països del continent africà desfilen davant seu, de bracet de les corresponents capitals. El Darfur no hi és. No existeix. La seva gent tampoc, doncs. El mapa polític, ple de línies frontereres rectes, el desconcerta. Hi ha quelcom d'estrany. Sense adonar-se'n, el seu llapis divideix el pupitre en dues meitats. Torna a ser a la taula de la cuina. Queixalada al  croissant. Una bomba ha explotat en ple centre de Tikrit. Una més, pensa. De nou, la imaginació se l'endú ben lluny. Es veu caminant lentament pels carrers, entre una multitud de desconeguts que, durant un instant, comparteixen un mateix pensament. Per una vegada, la utopia li havia semblat possible. Debades. Es veu el cafè d'una glopada i surt al carrer.

Sovint es pregunta perquè continua subscrit al diari. Potser és la mandra de donar-se'n de baixa. Amb les pàgines sota el braç, creua la plaça. Un carrer, dos carrers, tres carrers.  Si la gent evita els conflictes, com s'entén que siguin una constant en la història de la humanitat? Pau al món, desitgen les models quan són designades Miss El-que-sigui. Com si el seu món fos el mateix. Quatre carrers, cinc carrers. Si no s'afanya, arribarà tard a la feina. De sobte, en arribar a la cantonada, el seu cos n’envesteix un altre, sorgit del no res. Ell està bé, però l'altre ha caigut a terra, inconscient. S'espanta i comença a cridar, tot demanant ajuda. En un tres i no res el carrer s'omple de curiosos que, esbalaïts, proven d'esbrinar què ha passat. No és res, diu un entès. De seguida tornarà en si. En aquell precís moment arriben dues guàrdies urbanes i diuen que es fan càrrec de la situació. Ell els demana, discretament, si pot marxar. Faci, li diuen, que nosaltres ens encarreguem de tot.

Una mica desorientat, reprèn el camí. Torna a apressar el pas. Què hi fa treballant en aquella oficina? Quan era jove, somiava amb anar a l'altra part de món, deixar-ho tot i començar de zero. No s'hi havia atrevit. Si marxava, deixava enrere massa coses. Si es quedava, la societat l'engolia i es sentia perdut. Desemparança. Sis carrers, una placeta, l'avinguda. El sol escalfa, però un suau oreig ho fa més suportable. Intenta pensar en el temps, en el fred i en la calor, però la seva ment el condueix fins a l'escalfament global, el canvi climàtic. De nou, se sent minúscul i li ve al cap una frase d'en Gandhi: “Facis el que facis, serà insignificant, però és molt important que ho facis.” En aquell instant, en dubta. I set carrers.

Uns minuts més tard, tancat al seu despatx, intenta concentrar-se en la feina, però els pensament se li barregen i acaba fet un garbuix. Se sent perdut. Mira al carrer i la recança l'envaeix. No entén res.

Tornem-hi

Un quart de vuit. Sona el despertador. El paro. Tinc son. Però em llevo. Vaig al bany. No s’acaba mai, aquesta pixera. Cap a la dutxa. Ara m’he quedat sense xampú. N’he tingut prou, però. Em vesteixo. Uf, quina gana. Llet amb cereals i un suc de fruita. Les sabates. Una mica brutes, per cert. Ja les enllustraré demà. Em poso la jaqueta. Surto del pis. L’ascensor o les escales? Les escales, només faltaria. De tota manera, hauria d’apuntar-me al gimnàs. Baixo els esglaons. Surto al carrer. Fa calor. No sé perquè he agafat la jaqueta. Giro el cantó. Entro al quiosc. Bon dia. Compro el diari. Gràcies. Igualment. Torno a sortir al carrer. Els dissabtes i els diumenges no es fan fotocòpies. Ens hem begut l’enteniment. Quina calor. Em trec la jaqueta. Passi-ho bé, senyora Matilda. Ja ho pot ben dir, senyora Matilda. I quina calor. Dos minuts i ja hi serem. Ja la tenim aquí. Especialment maca, avui. Aquesta faldilla no l’hi havia vista mai. Coses de les rebaixes, suposo. I quina mirada. On deu anar? Fa cara d’agafar el tren. Té pressa. Sembla talment que algú la persegueixi. Plegaré ben puntual. Pa, taronges, tomàquets, iogurts. Si no em truquen, hi tornaré a insistir. I mozzarella i tonyina. Ara no hi caic. Amélie, potser? En versió original. Sí que l’entendrà, que ja n’ha fet quatre cursos. Hi fa fresca, al pati. Contes del Magrib. M’ho haig d’apuntar. Demanar post-its. Entro a l’oficina. Hola. Mercès. Sant Tornem-hi, oi? Quina feinada. Caram, ja són les cinc. Em poso la jaqueta. Fins demà. Surto al carrer. Fa calor. Em trec la jaqueta. Cada dia obren més tard. Per què pinten els autobusos de color vermell? Això no pot ser bo. Qualsevol dia es desfaran els pols. I tots a nedar. Em va costar molt, d’aprendre’n. On tinc les claus? Obro la porta. L’ascensor o les escales? L’ascensor. Però demà, les escales. Haig d’apuntar-me al gimnàs. Entro a casa. Quin goig, el televisor nou. I l’equip de música. Merda, la compra.

Un quart de vuit. Sona el despertador. El paro. Tinc son. Però em llevo. Vaig al bany. No s’acaba mai, aquesta pixera. Cap a la dutxa. Collons, el xampú. Tant se val. Em vesteixo. Uf, quina gana. Llet amb cereals i un suc de fruita. Les sabates. Una mica brutes, per cert. Ja les enllustraré demà. Em poso la jaqueta. Surto del pis. L’ascensor o les escales? Les escales, només faltaria. De tota manera, hauria d’apuntar-me al gimnàs. Baixo els esglaons. Surto al carrer. Fa calor. No sé perquè he agafat la jaqueta. Giro el cantó. Entro al quiosc. Bon dia. Compro el diari. Gràcies. Igualment. Torno a sortir al carrer. Els dissabtes i els diumenges no es fan fotocòpies. Ens hem begut l’enteniment. Quina calor. Em trec la jaqueta. Passi-ho bé, senyora Matilda. Ja ho pot ben dir, senyora Matilda. I quina calor. Dos minuts i ja hi serem. Ja la tenim aquí. Especialment maca, avui. No entenc perquè es posa aquestes sabates de taló. Coses de l’estètica, suposo. I quina mirada. On deu anar? Fa cara d’agafar el tren. Té pressa. Sembla talment que algú la persegueixi. Plegaré ben puntual, avui. Pa, taronges, tomàquets, iogurts, mozzarella. Si no em truquen, hi tornaré a insistir. I xampú. Ara no hi caic. Amélie, vaig dir? En versió original, això mateix. Sí que l’entendrà, que ja n’ha fet quatre cursos. I què més? Contes del Magrib. M’ho haig d’apuntar. A veure si ja tinc els post-its. Hola. Mercès. Sant Tornem-hi, oi? Quina feinada. Caram, ja són les cinc. Em poso la jaqueta. Fins demà. Surto al carrer. Fa calor. Em trec la jaqueta. Si no són més puntuals, perdran clientela. Però per què pinten els autobusos de color vermell? Això no pot ser bo. Qualsevol dia es desfaran els pols. I tots a nedar. Em va costar molt, d’aprendre’n. On tinc les claus? Obro la porta. L’ascensor o les escales? L’ascensor. Però demà, les escales. Haig d’apuntar-me al gimnàs. Entro a casa. Quin goig, el televisor nou. I l’equip de música. Merda, la compra. I el xampú.

Un quart de vuit. Sona el despertador. El paro. Tinc son. Però em llevo. Vaig al bany. No s’acaba mai, aquesta pixera. Cap a la dutxa. Sí, ja ho sé, el xampú. El sabó farà el fet. Em vesteixo. Uf, quina gana. Llet amb cereals i un suc de fruita. Les sabates. Una mica brutes, per cert. Ja les enllustraré demà. Em poso la jaqueta. Surto del pis. L’ascensor o les escales? Les escales, només faltaria. De tota manera, hauria d’apuntar-me al gimnàs. Baixo els esglaons. Surto al carrer. Fa calor. No sé perquè he agafat la jaqueta. Giro el cantó. Entro al quiosc. Bon dia. Compro el diari. Gràcies. Igualment. Torno a sortir al carrer. Els dissabtes i els diumenges no es fan fotocòpies. Ens hem begut l’enteniment. Quina calor. Em trec la jaqueta. Passi-ho bé, senyora Matilda. Ja ho pot ben dir, senyora Matilda. I quina calor. Dos minuts i ja hi serem. Ja la tenim aquí. Especialment maca, avui. D’això se’n diu una brusa original. Coses de la moda, suposo. I quina mirada. On deu anar? Fa cara d’agafar el tren. Té pressa. Sembla talment que algú la persegueixi. Plegaré ben puntual, avui. Pa, taronges, tonyina, iogurts, mozzarella. Si no em truquen, hi tornaré a insistir. I xampú. Ara no hi caic. Amélie, vaig dir-li? En versió original, això mateix. Sí que l’entendrà, que ja n’ha fet quatre cursos. I què més? Contes del Magrib. M’ho haig d’apuntar. Per què no m’envien els post-its? Hola. Mercès. Sant Tornem-hi, oi? Quina feinada. Caram, ja són les cinc. Em poso la jaqueta. Fins demà. Surto al carrer. Fa calor. Em trec la jaqueta. Ja són de vacances. No ho entenc, perquè pinten els autobusos de color vermell. Això no pot ser bo. Qualsevol dia es desfaran els pols. I tots a nedar. Em va costar molt, d’aprendre’n. On tinc les claus? Obro la porta. L’ascensor o les escales? L’ascensor. Però demà, les escales. Haig d’apuntar-me al gimnàs. Entro a casa. Quin goig, el televisor nou. I l’equip de música. Merda, la compra. I el xampú.

Un quart de vuit. Sona el despertador. El paro. Tinc son. Però em llevo. Vaig al bany. No s’acaba mai, aquesta pixera. Cap a la dutxa. Sense xampú. El sabó fa el fet, ja ho tinc clar. Em vesteixo. Uf, quina gana. Llet amb cereals i un suc de fruita. Les sabates. Una mica brutes, per cert. Ja les enllustraré demà. Em poso la jaqueta. Surto del pis. L’ascensor o les escales? Les escales, només faltaria. De tota manera, hauria d’apuntar-me al gimnàs. Baixo els esglaons. Surto al carrer. Fa calor. No sé perquè he agafat la jaqueta. Giro el cantó. Entro al quiosc. Bon dia. Compro el diari. Gràcies. Igualment. Torno a sortir al carrer. Els dissabtes i els diumenges no es fan fotocòpies. Ens hem begut l’enteniment. Quina calor. Em trec la jaqueta. Passi-ho bé, senyora Matilda. Ja ho pot ben dir, senyora Matilda. I quina calor. Dos minuts i ja hi serem. Ja la tenim aquí. Especialment maca, avui. I aquesta gorra, quin toc. Coses del sol, suposo. I quina mirada. On deu anar? Fa cara d’agafar el tren. Té pressa. Sembla talment que algú la persegueixi. Plegaré ben puntual, avui. Pa, tomàquets, taronges, tonyina, mozzarella. Pobres d’ells, que no em truquin. I xampú. Ara no hi caic. Amélie, vam dir. En versió original, això mateix. Sí que l’entendrà, que ja n’ha fet quatre cursos. I què més? Contes del Magrib. Un altre dia. Al botavant, els post-its. Hola. Mercès. Sant Tornem-hi, oi? Quina feinada. Caram, ja són les cinc. Em poso la jaqueta. Fins demà. Surto al carrer. Fa calor. Em trec la jaqueta. Que vagin bé. No entenc perquè pinten els autobusos de color vermell. Això no pot ser bo. Qualsevol dia es desfaran els pols. I tots a nedar. Em va costar molt, d’aprendre’n. On tinc les claus? Obro la porta. L’ascensor o les escales? L’ascensor. Però demà, les escales. Haig d’apuntar-me al gimnàs. Entro a casa. Quin goig, la faldilla, les sabates de taló, la brusa, la gorra. Merda, la tele. I l’equip de música.

El Monstre Joan

Ja des de ben petit, el Monstre Joan havia estat especial. I no pas per aquella capa, ni per aquells cabells de punxa, ni tan sols per aquelles antenetes. El Monstre Joan era especial perquè duia un fil invisible lligat a la mà esquerra i, a l'extrem del fil, hi tenia la Lluna, ben afermada.

            Cada matí, quan es llevava, el Monstre Joan parlava amb la Lluna i li preguntava si creixia, si minvava o si ja estava plena. I depenent de la seva resposta, sortien a passejar a una hora o a una altra. El Monstre Joan i la Lluna eren molt bons amics i sempre anaven junts a tot arreu. Quan la Lluna volia sortir de dia, el Monstre Joan se l'enduia a l'escola i, perquè no hagués d'estar-se tancada a la classe, deixava una finestra mig oberta per on feia passar el fil invisible. I quan la Lluna volia sortir de nit, el Monstre Joan sopava de pressa, se n'anava a passejar pel parc i, assegut en un banc, mirava com la Lluna jugava a fet i amagar amb els estels. Les hores els passaven volant i, de vegades, se'ls feia tan tard que el Monstre Joan havia d'anar directament a l'escola. I llavors els ulls se li tancaven de tanta son que tenia i la mestre el renyava, mentre la Lluna, de fora estant, se'n reia divertida.

            A la Lluna li agradava explicar històries. Des de tan amunt, ho veia tot, i li parlava al Monstre Joan dels rius, de les muntanyes, dels oceans. I el Monstre Joan l'escoltava embadalit. "Porta'm amb tu, que jo també ho vull veure", li deia sovint el Monstre Joan. I la Lluna, dolça i tendra, li deia que no podia, que hauria d'esperar a ser gran per a poder-ho contemplar amb els seus propis ulls.

            Els anys passaren i el Monstre Joan va aprendre a volar. Que n'era, de divertit, ballar amb les orenetes, cantar amb les òlibes, agafar-se a la cua dels avions! Per fi podia veure-ho tot com sempre havia somiat. El món era verd, i blau, i marró, i taronja, i tots els colors alhora. I ell obria els ulls de bat a bat per a poder veure-ho tot.

I la Lluna? Doncs la Lluna també s'havia fet gran. I desitjava volar, volar lluny de la Terra, volar lluny del Sol. "Com ho farem?" li deia el Monstre Joan. "A mi m'agrada tenir-te ben a prop!" "I a mi també." li responia la Lluna. "Ja ho tinc!", li digué el Monstre Joan, tot cridant. "Tallaré el fil que et manté lligada a mi i així podràs anar on vulguis." "Doncs jo", continuà la Lluna, "aniré fins als estels més lluents i fins a les galàxies més llunyanes. I cada dia, un moment o altre, tornaré per veure't i per explicar-te el que he vist." I així ho van fer.

            Des de llavors, només podem veure la Lluna una estona, ja sigui de dia o de nit, ja sigui creixent, minvant o plena. Tots els dies, menys els de Lluna nova. I és que, segons conten, aquestes nits el Monstre Joan i la Lluna es troben al parc per jugar a fet i amagar. I la Lluna, espavilada com sempre, s'amaga tan bé que ningú no la sap veure. Bé, quasi ningú.

Nota: Aquest conte està basat en un personatge original de Noelia Gómez Pérez i la il·lustració és de Candela Canson.

Revolta

Recordo el dia que ens vam conèixer. Era una freda tarda d’hivern i tu vas entrar al bar apressada, carregada de bosses i amb una bufanda que et tapava mitja cara. No m’hauria fixat en tu si no hagués estat per l’olor que desprenies, una subtil mescla de perfum, romaní i delectança. Vas entrar com si aquell fos l’únic bar del planeta i, en certa manera, era així. Et vas asseure ben a prop, no prou perquè poguessis adonar-te de la meva mirada inquisidora (en el bon sentit de la paraula), però tampoc prou lluny com per fer-me perdre l’interès que el teu desembarcament havia despertat en mi. Discret, com si m’amagués rere les pàgines d’un llibre inexistent, vaig mirar-te una llarga estona, potser dues i tot, fins que finalment vaig decidir acostar-me a tu. Mai no he estat gaire hàbil a l’hora d’encetar una conversa, ja ho saps, i les úniques paraules que se m’acudiren van ser una sèrie de mots inconnexos, formalment bonics, però mancats de tot significat quan s’ordenaven de la manera que jo ho vaig fer. Tu només vas somriure, mig tímida mig seductora, i jo vaig desfer-me. Dites les primeres paraules, la conversa va començar a fluir d’una manera indescriptible i el teu horitzó, cada volta més nítid, va esdevenir també meu. Els camins que m’ensenyaves s’obrien davant meu, sinuosos, agrestes, salvatges, però alhora clars, definits, sense enganys. Amb decisió vam avançar envoltats de desconeguts; desconeguts per mi, no pas per tu. Jo et mirava, una vegada i una altra, i no deixava de preguntar-me on havies estat tot aquest temps, amb qui havies compartit les nits i els dies, a qui havies ofert el teu dolç alenar. Mentrestant tu, reflectint la imatge que algun antic pintor t’havia dedicat, anaves unes passes per davant meu, mentre jo et seguia convençut i exigent alhora. Hi havia molta feina per fer. Junts vam canviar els noms de les coses i l’ordre de les lletres i els colors dels arbres i el valor dels números i l’olor dels pastissos i la mida dels somnis. Incisivament vam parlar d’un dia en què tots seríem iguals i ningú no seria més igual que els altres (moltes gràcies, George) i la gent ens escoltava, els uns presos pel pànic, els altres amb els ulls brillants. Ens escoltaven, però... què passa quan prepares un dinar copiós i resulta que els teus convidats fan dejuni?