La compra

Dilluns. Deu del matí. Assegut en un banc de la plaça, contemplo discretament com la mestressa aixeca la persiana de la botiga i com, badallant, canvia el “tancat” per un “obert” mig descolorit. Deixo passar uns minuts. M’alço, camino en direcció a la botiga, recolzo la mà a la porta i l’empenyo. La porta s’obre, feixugament, mentre sona un timbre agut, un pèl estrident. La mestressa surt de darrera una cortina. “Bon dia”, li dic. “Bon dia”, em respon. “Voldria fil de color verd.” “Miri, és que nosaltres, de fil, no en venem.” “Ah, perdoni, n’estava convençut.” “No passa res.” “Passi-ho bé.” “Adéu-siau.” Obro la porta, sona el timbre. Surto al carrer i somric.

Dimarts. Onze del matí. Amb una glopada m’acabo el cafè, deixo unes monedes a  la taula i, sense esperar el canvi, travesso la plaça. Entro a la botiga. Sona el timbre i la mestressa torna a comparèixer al meu davant. “Bon dia”, em diu. “Bon dia”, li responc. “Un entrepà de pernil, si us plau.” “Perdó?” “Sí, un entrepà de pernil. Amb formatge, si pot ser.” “Disculpi, però em sembla que no l’entenc. Aquí no en fem, d’entrepans.” “Ah no? Manoi, m’han ben enganyat. Disculpi. Adéu.” “Adéu.” Mentre obro la porta, observo la mestressa reflectida en el vidre. M’està mirant fixament, amb una expressió desconcertada. Surto a fora i somric.

Dimecres. Dotze del migdia. Cau un sol de justícia. Suant, empenyo la porta de la botiga. La mestressa és rere el mostrador, despatxant un senyor de mitjana edat. “Bon dia”, els dic. “Bon dia”, em contesten alhora. M’espero. Pel que sembla, el senyor ha trobat el que buscava. Li ho emboliquen, paga i surt de la botiga. “Adéu.” “Vagi bé.” “Hola. Voldria una atzavara.” “Escolti, això ja passa de taca d’oli. Que es pensa que no el reconec?” “Senyora, no sé pas de què em parla.” “Miri, no es faci el despistat. Potser vostè ho troba divertit, però a mi no em fa cap mena de gràcia que vingui dia sí, dia també, a demanar-me coses que no venem. Altra feina tenim, nosaltres.” “M’haurà de perdonar, però li ben asseguro que no era la meva intenció ofendre-la. Pensava que en venien, d’atzavares.” “Doncs no, aquí només venem roba interior, pijames i xandalls. Ho ha entès?” “Perfectament. En fi, gràcies per la seva atenció i, un cop més, disculpi’m. Que tingui bon dia.” No em respon. La seva mirada, enrabiada, em basta. Obro la porta amb delicadesa i surto a fora al carrer. Ella no em veu, però somric.

Dijous. Una del migdia. Obro la porta. La botiga és plena de gom a gom. Deuen regalar quelcom, avui. “Bon dia”, dic en veu alta. Demano qui és l’últim. “Servidora”, em responen. “Gràcies.” M’espero. Al cap d’uns minuts, la mestressa s’adona de la meva presència. “Escolti, si ve a demanar res que no tinguem, ja pot marxar.” Tothom em mira descaradament. Veig cares inquisidores. No m’immuto. “No, i ara, ja em va quedar ben clar, què venen!” Silenci. De mica en mica, la botiga es va buidant. Només hi resto jo. “Hola. Voldria un transbordador espacial tripulat per una parella d’uzbeks.” “Marxi ara mateix o truco la policia.” “Però escolti...” “No vull sentir res més. Foti el camp immediatament.” No tinc alternativa. Obro la porta i me’n vaig. A fora, somric.

Divendres. Sis de la tarda. Entro a la botiga. No hi ha ningú. Bé, la mestressa sí. Només veure’m, agafa el telèfon i comença a marcar un número. No cal ser gaire espavilat per saber on truca. Li demano que pengi. “Vull comprar-me un xandall.” Penja. “N’està segur?” “Sí, i tant, vull un xandall.” “I com el vol, aquest xandall?” “M’agradaria que fos de diamants, preparat per a vols estratosfèrics i amb tres elefants indis lligats a les mànigues.” Torna a agafar el telèfon. “Escolti, però jo...” Ni cas. “És la urbana? Miri, volia informar-los d’un individu que...” No sento res més. Surto corrents al carrer, travesso la plaça i m’amago en un carreró poc transitat que hi ha a mà esquerra. Somric.

Dissabte. Vuit del vespre. La botiga és a punt de tancar. Acompanyat del meu advocat, hi entro, decidit a fer-me respectar. La mestressa em mira però no em diu res. Jo tampoc no obro boca. L'advocat pren la iniciativa. “El meu client em diu que us negueu a vendre-li el que demana. És cert?” “Jo no em nego a res.” “I tant que s’hi nega! Ara ho veureu. Voldria un caramel de maduixa, un globus aerostàtic i un grup d’arquers medievals.” “Això està fet.” La mestressa desapareix rere el mostrador i, un minut després, en torna amb un caramel. El tasto. És de maduixa, certament. Aleshores, i sense dir-nos res, treu un globus aerostàtic de sota el taulell i, malgrat les reduïdes dimensions de l’establiment, aconsegueix inflar-lo del tot. Afortunadament. I dic afortunadament perquè, just en aquell precís instant, una fletxa de clara procedència medieval va a espetegar al front del meu advocat, el qual cau en rodó a terra, deixant-me a mi el temps just d’enfilar-me dalt del globus i fugir, a través de la porta mig oberta, núvols enllà. Ara ja no somric. Per anar al supermercat, em caldrà un altre advocat.