Quan el final és l'inici

Plou. El cel gris omple l'espai i ell se sent protegit. En la distància, un tro, fort i dolç alhora, el crida. Comença a caminar, decidit. Bufa el vent de ponent i les fulles, com cada tardor, es deixen anar des de les branques més altes, dibuixant somriures a l'aire i omplint de carícies el terra, humit i reconfortant. Les seves passes són fermes. Sap on va i no vol aturar-se. Enrere queda la ciutat. Al seu davant, una immensa plana li dóna la benvinguda. Travessa camps de tarongers, boscos d'alzines sureres, puja i baixa turons. Amb la vista fixada a l'horitzó, creua rius, bo i ignorant la força d'un corrent que, sovint, està a punt d'endur-se'l. Només els peixos morts es deixen dur pel corrent, es diu. Passen els dies i passen les nits. Travessa els pobles sense aturar-se. Sempre endavant. Ningú no sap d'on ve. Ningú no li demana on va. Ningú no li diu res. Els primers flocs de neu li anuncien l'arribada del fred. Busca recer en una casa de pastors, abandonada a mig aire d'un petit pujol. Amb el caliu del foc a terra, contempla com el blanc s'apodera del món. Tot és blanc, tot és blau. El sol no surt mai, la lluna continua il·luminant les nits, una lluna immensa, roja, plena, que treu el cap des de darrera la carena. De mica en mica, l'escalfor de les brases abraça la boscúria, els cims més alts, les planes més fèrtils. Unes flors agosarades comencen a eixir del no res. L'ametller, desafiant, s'alça enmig dels prats. Un suau brunzit l'acarona. La llum esclata, el verd reneix. El sol puja i puja. Des de dalt del cim més alt, contempla les fogueres i dibuixa el mapa d'una terra que coneix bé. Reprèn la marxa. Una calor asfixiant l'obliga a deturar-se ara i adés. Aprofita les obagues, en coneix tots els racons. Però el seu pas és ferm i la nit l'acompanya. Travessa el mar, navega per un oceà infinit, besa la costa que l'acull. Al fons divisa la ciutat. S'hi acosta, a contracor. Les avingudes li semblen estretes, les places, il·lusions, les cases, presons. Se sent fora de lloc. La gent parla al seu voltant, però ell no els entén. Cansat, seu en un racó. Aleshores mira al cel i s'adona que els núvols, còmplices, li revelen una tempesta. I en aquell precís instant sap que, malgrat tot el que l'envolta, ha trobat el seu camí. Es posa dempeus, es descorda la camisa i, per primer cop, obre els ulls.