Històries d’alta mar

Cada dia, a tres quarts i mig de vuit del vespre, un transatlàntic de dimensions colossals entra puntualment per la finestra de la cuina de casa, travessa el passadís i surt pel balcó del menjador. Els primers dies, no us enganyaré, em va fer força gràcia veure aquella munió de turistes saludant-me des de coberta. Però ara, sincerament, la cosa ja se'm comença a fer pesada. Així que aprofitant que la meva empresa tanca durant uns dies per fer unes remodelacions, la meva senyora i jo ens hem decidit a pujar-hi a bord i gaudir del creuer.

    És un terç de vuit (segons l'horari de casa, únic al món) i estem asseguts en un bot inflable al bell mig del menjador. Mai no hauria pensat que el regal de casament del tiet Eusebi pogués tenir una utilitat. I és que, francament, el piragüisme de secà no m'ha dit mai res, i menys a bord d'un bot la insubmergibilitat del qual és força dubtosa. Tant se val. El menjador és un lloc segur i, deixant de banda les tribus nòmades de macedonis que hi acampen per Sant Joan, no sol passar-hi absolutament mai ningú. La meva senyora, a qui jo anomeno Griselda malgrat saber del cert que es diu Matilde, em mira i m'esbossa un somriure. “Serà com la nostra lluna de mel”, em diu. En aquell instant sentim el suau brogit del vaixell entrant per la cuina. Ha arribat el moment. Per a fer-nos veure, la Griselda deixa anar una bengala i, embadalits i esperançats, contemplem com s'enlaira amunt, amunt, amunt, fins que toca el sostre, el travessa i va a caure damunt la taula del veí del 4t 3a, que l'aparta indiferent. El vaixell ens ha vist. El capità fa un gir de 29 graus a babord i encara la nau cap al nostre bot. Uns minuts després som a bord del transatlàntic, camí del Carib.

    El viatge es fa agradable. En poques hores coneixem una venerable parella de Banyuls, una colla de nois de Sueca i la propietària d'una llibreria d'Andorra la Vella especialitzada en lepidòpters transalpins. Gent molt maca. No tot són catalans. També tenim el plaer de conèixer en Vladimir, corredor d'assegurances de Moscou, una parella d'espanyols afeccionats a les curses de braus i una noia quebequesa que viu a Sant Feliu Sasserra. Malgrat les diferències idiomàtiques -en Vladi està aprenent anglès i de vegades li costa trobar les paraules exactes- gaudim d'interessants converses i anem coneixent una mica més els costums dels seus respectius països. L'únic moment de tensió el tenim quan un brau, un pardal i un elefant indi que viatgen en un camarot de primera increpen -de forma justificada, al meu parer- la parella d'espanyols, que demanaven insistentment al capità la realització d'una cursa de braus a la coberta superior. “No hi ha respecte per a res ni per a ningú”, criden els representants del regne animal. La cursa, evidentment, no es duu a terme.

    Al cap de tres dies i vuit nits de viatge, el vaixell s'atura a Santa Lucía. El color i l'olor dels mercats, els rostres dels nens i nenes que tornen de l'escola per camins polsosos, la mirada profunda de la gent gran, asseguda en bancs improvisats davant cases humils perdudes enmig de la selva verge, el Che Guevara avançant-nos amb la motocicleta, delerós d'arribar a un destí que encara no albira... Les impressions s'acumulen, ens desborden, i, per no perdre-les, decidim guardar-les en bossetes de paper i, així, poder inspirar-les amb calma quan tornem a casa. Ara, però, el camí continua.

    L'endemà el transatlàntic passa pel pati dels O'Leary, uns irlandesos de Vermont que, en veure'ns, ens ofereixen pastes de te i cafè amb llet i ens interpreten un reguitzell de cançons tradicionals dels Balcans. Els llancem unes monedes, però cauen al riu i el corrent se les emporta aigüera avall. Hi haurien d'haver posat un tap, comenta un dels nois de Sueca. Té tota la raó. En sap un niu, penso. Els següents dies transcorren entre llargues estones de descans a la coberta de popa, partides de dòmino al saló principal i breus caminades per les illes que ens ofereix la nostra ruta: Martinica, Antigua, Barbados... Viatjar pel Carib, no us enganyaré, em fa certa basarda, especialment des que he llegit que l'origen etimològic de la paraula "caníbal" és, precisament, "Carib". “Esperem que estiguin tips”, penso.

    Després de dies de navegació, la finestra de la cuina de casa retalla l'horitzó. És ben oberta, tal i com l'havíem deixat. El vaixell hi entra i, decidit, avança cap al menjador, mentre nosaltres, amagats a la santabàrbara, encenem les bengales que havíem guardat curosament a les butxaques. La nau, no cal dir-ho, fa un pet d'aquells que fan història. El mascaró de proa va a parar rere la calaixera, l'àncora es clava al bell mig del sofà, els ulls de bou queden penjats a les branques de l'atzavara del balcó i la tripulació, atònita, resta atrapada dins la televisió, des d'on, al cap d'una vintena de dies, comencen a emetre un programa setmanal dedicat als biocombustibles. Nosaltres, descansats, anem cap a la cuina i ens preparem el sopar: mongeta tendra i carn a la planxa.