El seu primer record és absolutament nítid. És en una estació de metro del carrer 42. Fa un cop d’ull al rellotge: un quart de tres. El comboi s’atura, obre les portes i en baixa ella. Per un instant, silenci absolut. Tot seguit, i com provinent del no res, comencen a sonar les notes de “Someone like you”, d’en Van Morrison. La veu del cantant irlandès omple l’estació i tot sembla moure’s a càmera lenta. Ell l’observa, descaradament, complagut, bocabadat. El tren se’n va; ell, quiet a l’andana, ni se n’adona. Les seves passes el deixen encisat, el seu suau balanceig li guia la mirada. I en aquell precís moment, en arribar al peu de les escales, ella es gira i el mira, fixament. El seu esguard és penetrant, com un mar infinit que el convida a perdre’s-hi. No s’hi pensa més. Arrenca a córrer i l’encalça a mitja escala. Parlen. Ella no té pressa. Ell ni s’ho planteja. Seuen en un cafè de l’avinguda Lexington. Les hores passen fugaçment i el cambrer els anuncia que tanca. S’acomiaden amb un petó. Demà es tornaran a veure.
Passen els dies. Rere una cita en ve una altra. Comparteixen esmorzars, dinars, sopars. El Bryant Park acull les seves carícies, els carrers es converteixen en els millors aliats d’unes converses que semblen no acabar mai, l’Empire State, alliberat de turistes, els mostra unes postes de sol rogenques... Un dia, asseguts al balcó del seu apartament, ell li proposa d’anar-se’n a viure junts, lluny de la ciutat i d’un ritme que no acaba de comprendre. Ella dubta. Li agrada la feina, li agrada aquella ciutat. Plora. De fons, “Thunder road” els porta la veu d’un Springsteen apassionat, romàntic, desbordant. No el vol perdre, però sap que no pot seguir-lo. S’abracen. La besa al front. Ella s’aixeca i se’n va. Abans de tancar la porta, es regalen un esguard, potser l’últim. Des de la finestra estant l’observa com puja al cotxe. Arrenca el motor i enfila l’avinguda, mentre ell, perdut, la segueix amb la mirada fins que els llums posteriors del seu vehicle desapareixen rere la cantonada.
El camp no és com se l’havia imaginat. Bé, potser sí: és com se l’havia imaginat abans de conèixer-la. Però ara, sense ella, res no té el mateix color. Les hores se li fan llargues, la feina, feixuga, les nits, buides. De tant en tant li truca, però penja en sentir la seva veu. Fins que un dia, talment com si hagués tingut una revelació, ho deixa tot enrere i emprèn el camí de retorn a la ciutat. Sense pensar-s’ho. Amb la bossa a l’esquena i una brillantor especial als ulls, truca el seu timbre. “Qui hi ha?” demana ella, des de dins. “Nosaltres” li respon, tendrament. La porta s’obre, es miren durant uns segons, i, incapaços de resistir l’allau de sentiments que els omplen, es fonen en una abraçada, mentre la veu d’en Mark Knopfler insinua un dolç “True love will never fade”. Al seu damunt, les lletres dels crèdits comencen a emergir lentament i ell, pensarós, desitja que, com a mínim, es tracti d’una trilogia i que la seva història no acabi aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada