Converses d’ascensor

8.46h.
Hola, bon dia. Bon dia. Caram, ja ha arribat el fred. Doncs sí, ja ho pot ben dir. Al tercer? Al segon, si us plau. Ah, d’acord, segon i quart, doncs. I diuen que plourà. Ja aniria bé, ja. Sí, perquè miri els embassaments. Ben buits. A aquest pas ens tallaran l’aigua. I que... ui! Què ha estat aquest sotrac?! Diria que ens hem parat. No foti. A veure... res, això no va. Em permet? Ostres, no hi ha manera. És ben bé això, estem parats. M’aguanta un moment la bossa? A veure... Potser si empeny per aquí... No, no. Això no es mou. Genial. Bé, doncs pitgem l’alarma... Ha sentit res? Fantàstic, no funciona. Hola!!!? Ei, que hi ha algú aquí fora???!!! Auxili!!! Estem tancats!!!! Bufa, em sembla que a aquesta hora, poc èxit tindrem. Els mòbils! Clar, els mòbils! Ai, haurà de ser amb el seu, perquè el meu no té bateria... Ho provo. Que estrany... No em dóna línia. A veure... vaja, la cobertura. No en tinc. Coses de la tecnologia. Ens tocarà esperar, doncs, i miri que (...)

9.17h.
            (...) reconec que no m’acaba d’agradar, però no em puc pas queixar del sou i, com pot veure, tinc molta flexibilitat horària. Oi tant, és important, això. Jo abans treballava mitja jornada i, francament, tenir les tardes lliures és tot un luxe. Però miri, l’empresa va haver de tancar i vaig anar a raure on sóc ara. I els horaris comercials, ja se sap... Sempre ho he pensat, sí. Sortim de treballar i apa, a comprar! I no ens adonem que la persona que hi ha rere el taulell també està, precisament, treballant. I que deu tenir unes ganes de plegar! Uf, no s’ho pot ni imaginar. Quan són quarts de nou del vespre només penses en tancar la paradeta i anar cap a casa. Bé, sempre i quan no entri el típic client d’última hora... Això sí que no ho faig mai, miri el que li dic. És de calaix! Ui, doncs hi ha molta gent que (...)

10.20h.
            (...) i no només això, sinó que hi ha una voluntat gairebé inconscient d’aparentar, de mostrar allò que s’és i allò que no s’és. Cert. És com si es valorés les persones en funció d’allò que tenen. Ja ho pot ben dir. Com si el consumisme s’hagués convertit gairebé en una forma d’entendre la realitat, en una doctrina. Cobrar per gastar, per consumir. I consumir... per què? Per no ser menys, es diu. Sí, però no crec que això sigui tot. Més aviat diria que serveix per cobrir unes mancances que, com li diria, estan arrelades en el conjunt de la societat. Doncs ara que ho diu, no em sembla pas fora de lloc, no. Al contrari, és una reflexió interessant. Miri, no ho sé, però, com a mínim, és el que penso. Oh, i que ja es prou important, tenir una opinió formada d’aquest tema. No ho sé, però tinc la sensació que amb els mitjans de comunicació de masses, defugir aquest pensament únic és tot un èxit. I no és pas (...)

11.08h.
            (...) per nosaltres mateixos. I aquesta percepció ens ve condicionada, sens dubte, per allò que hem après. Miri, no li negaré que hi pot haver factors innats però, francament, sóc del parer que l’experiència acaba essent determinant. Els casos dels bessons separats de ben petits, per exemple... Sí, l’entenc, però jo crec que hi ha quelcom d’inherent a cadascú de nosaltres i que és aquest “quelcom” el que ens acaba definint. I no voldria pas menystenir el pes dels sentits, ans al contrari, considero que són també decisius i que completen la informació que ja tenim d’entrada... Perdoni que discrepi, però penso que està sobrevalorant el paper de la raó... No, no, i ara! Són decisius, però allò que percebem és, al meu entendre, un mer reflex d’allò que realment és. M’explico? És a dir, la realitat empírica “està”, però només la realitat ideal “és”. Com si l’entorn constatable fos la idea en potència. Sí, veig per on va, però la meva interpretació és força oposada. No ho sé, però aquesta dualitat extrema no m’acaba de convèncer. Més aviat diria que es tracta de dues cares d’una mateix moneda. Per exemple, i tornant al cas dels (...)

12.26h
(...) i que si fora no hi pot haver... No ha sentit un soroll? Doncs no... Sí, sí, ja ho veurà, no digui res. Ara sí! Deu ser algun veí! Eeeeoooo!!!!!! Som aquí, dins l'ascensor!!! Que ens sent? Sí, no podem sortir. No ho sabem. Si us plau. Molt amable. Fins ara. Bé, sembla que ja ens deixen sortir... Han anat prou ràpid, encara. Oh, és que aquestes alarmes funcionen d'allò més bé. Una vegada, a casa la meva sogra, un veí va quedar-se tancat en ple agost i bé, ja us ho podeu imaginar. Tothom era de vacances. I ell vinga a demanar ajuda! Tota la nit, s'hi va quedar. I més que s'hi hagués estat, si no arriba a ser pel senyor que feia la neteja del bloc, que a les set del matí del dia següent era allí, ben puntual! En fi, que això de les alarmes és un gran invent. Ja ho pot ben dir. Miri, no és per fer propaganda, però la meva cunyada treballa en una empresa de seguretat. Si mai necessita res, no dubti a trucar-me. Aquí té la meva targeta. Ah, fantàstic. Doncs miri, també li dono la meva, perquè (...)

13.28h
    (...) una mica més! A veure... Ara! Per fi! Moltes gràcies, molt amable. De debò, li estem molt agraïts. Bufa, ja som fora. I miri que la conversa era francament interessant! Ja ho pot ben dir. Llàstima que haguem de marxar. Doncs sí, no m’hauria pas fet res continuar fent-la petar. Escolti, ara que ho diu... Té pressa? No, no especialment... No, ho dic perquè a prop d’aquí, dos blocs enllà, hi ha un ascensor que m’han dit que acostuma a espatllar-se i pensava que potser...

Històries d’alta mar

Cada dia, a tres quarts i mig de vuit del vespre, un transatlàntic de dimensions colossals entra puntualment per la finestra de la cuina de casa, travessa el passadís i surt pel balcó del menjador. Els primers dies, no us enganyaré, em va fer força gràcia veure aquella munió de turistes saludant-me des de coberta. Però ara, sincerament, la cosa ja se'm comença a fer pesada. Així que aprofitant que la meva empresa tanca durant uns dies per fer unes remodelacions, la meva senyora i jo ens hem decidit a pujar-hi a bord i gaudir del creuer.

    És un terç de vuit (segons l'horari de casa, únic al món) i estem asseguts en un bot inflable al bell mig del menjador. Mai no hauria pensat que el regal de casament del tiet Eusebi pogués tenir una utilitat. I és que, francament, el piragüisme de secà no m'ha dit mai res, i menys a bord d'un bot la insubmergibilitat del qual és força dubtosa. Tant se val. El menjador és un lloc segur i, deixant de banda les tribus nòmades de macedonis que hi acampen per Sant Joan, no sol passar-hi absolutament mai ningú. La meva senyora, a qui jo anomeno Griselda malgrat saber del cert que es diu Matilde, em mira i m'esbossa un somriure. “Serà com la nostra lluna de mel”, em diu. En aquell instant sentim el suau brogit del vaixell entrant per la cuina. Ha arribat el moment. Per a fer-nos veure, la Griselda deixa anar una bengala i, embadalits i esperançats, contemplem com s'enlaira amunt, amunt, amunt, fins que toca el sostre, el travessa i va a caure damunt la taula del veí del 4t 3a, que l'aparta indiferent. El vaixell ens ha vist. El capità fa un gir de 29 graus a babord i encara la nau cap al nostre bot. Uns minuts després som a bord del transatlàntic, camí del Carib.

    El viatge es fa agradable. En poques hores coneixem una venerable parella de Banyuls, una colla de nois de Sueca i la propietària d'una llibreria d'Andorra la Vella especialitzada en lepidòpters transalpins. Gent molt maca. No tot són catalans. També tenim el plaer de conèixer en Vladimir, corredor d'assegurances de Moscou, una parella d'espanyols afeccionats a les curses de braus i una noia quebequesa que viu a Sant Feliu Sasserra. Malgrat les diferències idiomàtiques -en Vladi està aprenent anglès i de vegades li costa trobar les paraules exactes- gaudim d'interessants converses i anem coneixent una mica més els costums dels seus respectius països. L'únic moment de tensió el tenim quan un brau, un pardal i un elefant indi que viatgen en un camarot de primera increpen -de forma justificada, al meu parer- la parella d'espanyols, que demanaven insistentment al capità la realització d'una cursa de braus a la coberta superior. “No hi ha respecte per a res ni per a ningú”, criden els representants del regne animal. La cursa, evidentment, no es duu a terme.

    Al cap de tres dies i vuit nits de viatge, el vaixell s'atura a Santa Lucía. El color i l'olor dels mercats, els rostres dels nens i nenes que tornen de l'escola per camins polsosos, la mirada profunda de la gent gran, asseguda en bancs improvisats davant cases humils perdudes enmig de la selva verge, el Che Guevara avançant-nos amb la motocicleta, delerós d'arribar a un destí que encara no albira... Les impressions s'acumulen, ens desborden, i, per no perdre-les, decidim guardar-les en bossetes de paper i, així, poder inspirar-les amb calma quan tornem a casa. Ara, però, el camí continua.

    L'endemà el transatlàntic passa pel pati dels O'Leary, uns irlandesos de Vermont que, en veure'ns, ens ofereixen pastes de te i cafè amb llet i ens interpreten un reguitzell de cançons tradicionals dels Balcans. Els llancem unes monedes, però cauen al riu i el corrent se les emporta aigüera avall. Hi haurien d'haver posat un tap, comenta un dels nois de Sueca. Té tota la raó. En sap un niu, penso. Els següents dies transcorren entre llargues estones de descans a la coberta de popa, partides de dòmino al saló principal i breus caminades per les illes que ens ofereix la nostra ruta: Martinica, Antigua, Barbados... Viatjar pel Carib, no us enganyaré, em fa certa basarda, especialment des que he llegit que l'origen etimològic de la paraula "caníbal" és, precisament, "Carib". “Esperem que estiguin tips”, penso.

    Després de dies de navegació, la finestra de la cuina de casa retalla l'horitzó. És ben oberta, tal i com l'havíem deixat. El vaixell hi entra i, decidit, avança cap al menjador, mentre nosaltres, amagats a la santabàrbara, encenem les bengales que havíem guardat curosament a les butxaques. La nau, no cal dir-ho, fa un pet d'aquells que fan història. El mascaró de proa va a parar rere la calaixera, l'àncora es clava al bell mig del sofà, els ulls de bou queden penjats a les branques de l'atzavara del balcó i la tripulació, atònita, resta atrapada dins la televisió, des d'on, al cap d'una vintena de dies, comencen a emetre un programa setmanal dedicat als biocombustibles. Nosaltres, descansats, anem cap a la cuina i ens preparem el sopar: mongeta tendra i carn a la planxa.

La compra

Dilluns. Deu del matí. Assegut en un banc de la plaça, contemplo discretament com la mestressa aixeca la persiana de la botiga i com, badallant, canvia el “tancat” per un “obert” mig descolorit. Deixo passar uns minuts. M’alço, camino en direcció a la botiga, recolzo la mà a la porta i l’empenyo. La porta s’obre, feixugament, mentre sona un timbre agut, un pèl estrident. La mestressa surt de darrera una cortina. “Bon dia”, li dic. “Bon dia”, em respon. “Voldria fil de color verd.” “Miri, és que nosaltres, de fil, no en venem.” “Ah, perdoni, n’estava convençut.” “No passa res.” “Passi-ho bé.” “Adéu-siau.” Obro la porta, sona el timbre. Surto al carrer i somric.

Dimarts. Onze del matí. Amb una glopada m’acabo el cafè, deixo unes monedes a  la taula i, sense esperar el canvi, travesso la plaça. Entro a la botiga. Sona el timbre i la mestressa torna a comparèixer al meu davant. “Bon dia”, em diu. “Bon dia”, li responc. “Un entrepà de pernil, si us plau.” “Perdó?” “Sí, un entrepà de pernil. Amb formatge, si pot ser.” “Disculpi, però em sembla que no l’entenc. Aquí no en fem, d’entrepans.” “Ah no? Manoi, m’han ben enganyat. Disculpi. Adéu.” “Adéu.” Mentre obro la porta, observo la mestressa reflectida en el vidre. M’està mirant fixament, amb una expressió desconcertada. Surto a fora i somric.

Dimecres. Dotze del migdia. Cau un sol de justícia. Suant, empenyo la porta de la botiga. La mestressa és rere el mostrador, despatxant un senyor de mitjana edat. “Bon dia”, els dic. “Bon dia”, em contesten alhora. M’espero. Pel que sembla, el senyor ha trobat el que buscava. Li ho emboliquen, paga i surt de la botiga. “Adéu.” “Vagi bé.” “Hola. Voldria una atzavara.” “Escolti, això ja passa de taca d’oli. Que es pensa que no el reconec?” “Senyora, no sé pas de què em parla.” “Miri, no es faci el despistat. Potser vostè ho troba divertit, però a mi no em fa cap mena de gràcia que vingui dia sí, dia també, a demanar-me coses que no venem. Altra feina tenim, nosaltres.” “M’haurà de perdonar, però li ben asseguro que no era la meva intenció ofendre-la. Pensava que en venien, d’atzavares.” “Doncs no, aquí només venem roba interior, pijames i xandalls. Ho ha entès?” “Perfectament. En fi, gràcies per la seva atenció i, un cop més, disculpi’m. Que tingui bon dia.” No em respon. La seva mirada, enrabiada, em basta. Obro la porta amb delicadesa i surto a fora al carrer. Ella no em veu, però somric.

Dijous. Una del migdia. Obro la porta. La botiga és plena de gom a gom. Deuen regalar quelcom, avui. “Bon dia”, dic en veu alta. Demano qui és l’últim. “Servidora”, em responen. “Gràcies.” M’espero. Al cap d’uns minuts, la mestressa s’adona de la meva presència. “Escolti, si ve a demanar res que no tinguem, ja pot marxar.” Tothom em mira descaradament. Veig cares inquisidores. No m’immuto. “No, i ara, ja em va quedar ben clar, què venen!” Silenci. De mica en mica, la botiga es va buidant. Només hi resto jo. “Hola. Voldria un transbordador espacial tripulat per una parella d’uzbeks.” “Marxi ara mateix o truco la policia.” “Però escolti...” “No vull sentir res més. Foti el camp immediatament.” No tinc alternativa. Obro la porta i me’n vaig. A fora, somric.

Divendres. Sis de la tarda. Entro a la botiga. No hi ha ningú. Bé, la mestressa sí. Només veure’m, agafa el telèfon i comença a marcar un número. No cal ser gaire espavilat per saber on truca. Li demano que pengi. “Vull comprar-me un xandall.” Penja. “N’està segur?” “Sí, i tant, vull un xandall.” “I com el vol, aquest xandall?” “M’agradaria que fos de diamants, preparat per a vols estratosfèrics i amb tres elefants indis lligats a les mànigues.” Torna a agafar el telèfon. “Escolti, però jo...” Ni cas. “És la urbana? Miri, volia informar-los d’un individu que...” No sento res més. Surto corrents al carrer, travesso la plaça i m’amago en un carreró poc transitat que hi ha a mà esquerra. Somric.

Dissabte. Vuit del vespre. La botiga és a punt de tancar. Acompanyat del meu advocat, hi entro, decidit a fer-me respectar. La mestressa em mira però no em diu res. Jo tampoc no obro boca. L'advocat pren la iniciativa. “El meu client em diu que us negueu a vendre-li el que demana. És cert?” “Jo no em nego a res.” “I tant que s’hi nega! Ara ho veureu. Voldria un caramel de maduixa, un globus aerostàtic i un grup d’arquers medievals.” “Això està fet.” La mestressa desapareix rere el mostrador i, un minut després, en torna amb un caramel. El tasto. És de maduixa, certament. Aleshores, i sense dir-nos res, treu un globus aerostàtic de sota el taulell i, malgrat les reduïdes dimensions de l’establiment, aconsegueix inflar-lo del tot. Afortunadament. I dic afortunadament perquè, just en aquell precís instant, una fletxa de clara procedència medieval va a espetegar al front del meu advocat, el qual cau en rodó a terra, deixant-me a mi el temps just d’enfilar-me dalt del globus i fugir, a través de la porta mig oberta, núvols enllà. Ara ja no somric. Per anar al supermercat, em caldrà un altre advocat.

Quan el final és l'inici

Plou. El cel gris omple l'espai i ell se sent protegit. En la distància, un tro, fort i dolç alhora, el crida. Comença a caminar, decidit. Bufa el vent de ponent i les fulles, com cada tardor, es deixen anar des de les branques més altes, dibuixant somriures a l'aire i omplint de carícies el terra, humit i reconfortant. Les seves passes són fermes. Sap on va i no vol aturar-se. Enrere queda la ciutat. Al seu davant, una immensa plana li dóna la benvinguda. Travessa camps de tarongers, boscos d'alzines sureres, puja i baixa turons. Amb la vista fixada a l'horitzó, creua rius, bo i ignorant la força d'un corrent que, sovint, està a punt d'endur-se'l. Només els peixos morts es deixen dur pel corrent, es diu. Passen els dies i passen les nits. Travessa els pobles sense aturar-se. Sempre endavant. Ningú no sap d'on ve. Ningú no li demana on va. Ningú no li diu res. Els primers flocs de neu li anuncien l'arribada del fred. Busca recer en una casa de pastors, abandonada a mig aire d'un petit pujol. Amb el caliu del foc a terra, contempla com el blanc s'apodera del món. Tot és blanc, tot és blau. El sol no surt mai, la lluna continua il·luminant les nits, una lluna immensa, roja, plena, que treu el cap des de darrera la carena. De mica en mica, l'escalfor de les brases abraça la boscúria, els cims més alts, les planes més fèrtils. Unes flors agosarades comencen a eixir del no res. L'ametller, desafiant, s'alça enmig dels prats. Un suau brunzit l'acarona. La llum esclata, el verd reneix. El sol puja i puja. Des de dalt del cim més alt, contempla les fogueres i dibuixa el mapa d'una terra que coneix bé. Reprèn la marxa. Una calor asfixiant l'obliga a deturar-se ara i adés. Aprofita les obagues, en coneix tots els racons. Però el seu pas és ferm i la nit l'acompanya. Travessa el mar, navega per un oceà infinit, besa la costa que l'acull. Al fons divisa la ciutat. S'hi acosta, a contracor. Les avingudes li semblen estretes, les places, il·lusions, les cases, presons. Se sent fora de lloc. La gent parla al seu voltant, però ell no els entén. Cansat, seu en un racó. Aleshores mira al cel i s'adona que els núvols, còmplices, li revelen una tempesta. I en aquell precís instant sap que, malgrat tot el que l'envolta, ha trobat el seu camí. Es posa dempeus, es descorda la camisa i, per primer cop, obre els ulls.

Es tracta de fixar-s'hi

Viu a Sant Quirze però treballa a Barcelona. Preferiria tenir la feina al Vallès, ja se sap, però s'hi conforma. De fet, a Sant Quirze no n'hi trobaria, de la seva especialitat. Tant se val. Cada dia agafa el tren a les 7.03. Sense adonar-se'n, puja sempre al segon vagó i coincideix amb una sèrie de persones que, mig adormides, el fiten descaradament. El tren va massa ple i ha de conformar-se amb un raconet des del qual, a peu dret, contemplar com s'esfumen les cases a banda i banda. Uns minuts més tard, el tren s'atura a Valldoreix. Aquell edifici, aquells bancs, aquells arbres... No en té cap dubte. L'estació de Valldoreix és la mateixa que la de Bellaterra, però amb el nom canviat. És evident: durant els minuts que ha durat el trajecte, algú s'ha dedicat a canviar-ne meticulosament els rètols, però la resta es manté inalterat. Per què ho deuen fer?, es pregunta. Misteri. Ningú no se n'adona, però. Ni tan sols els viatgers que pugen i baixen. Deuen ser actors, es diu. El tren reprèn la marxa i, poc després, entra a Barcelona. L'arribada a la Ciutat Comtal el trasbalsa. Passa per les estacions de les Tres Torres, de la Bonanova, de Sant Gervasi, però el tren no s'hi atura mai. I cada dia veu, asseguts als mateixos bancs, els mateixos passatgers, amb la mateixa roba, la mateixa expressió, la mateixa brillantor als ulls. El tren no passa per a ells, però ells esperen. Qui sap, potser algun dia un tren despistat hi obrirà les portes i podran pujar-hi. Una tristesa infinita l'envaeix. L’endemà, la mateixa història.

            Fins que un dia, en passar fugaçment per Sant Gervasi, veu un nen que el saluda amb la mà. És un gest senzill, innocent, però suficient perquè es digui a ell mateix que ja n'hi ha prou. L'endemà a trenc d'alba, i amb l'ajuda de dos germans bessons, veïns de la casa del costat, talla la via del tren a l'alçada de la Floresta. I no ho fa de qualsevol manera. Amb les cares ocultes rere passamuntanyes, ell i els bessons ocupen els rails i avancen, temeraris, envers el comboi que s'acosta. El conductor, que els veu de lluny, fa una frenada en sec i, entre sorprès i esverat, surt de la cabina d'una revolada. Però ells no s'estan d'orgues. L'hi fan tornar a entrar i, abans que pugui comunicar-se amb la central, l'obliguen a reprendre la marxa. No t'aturis fins a les Tres Torres, li diuen, amenaçadors. El conductor obeeix. Una a una, el tren es va saltant les següents estacions, mentre la gent que s'espera a les andanes s'ho mira amb incredulitat. Ell els observa des de la cabina, amb un somriure de satisfacció d'orella a orella. Fa molt de temps que ho esperava.

            Uns minuts després, el tren arriba a les Tres Torres. I s'hi atura. S'obren les portes. Silenci. Ningú no en baixa i, després de la sorpresa inicial, el centenar llarg de persones que estaven atrapades a l'estació envaeixen el tren i es fonen en abraçades amb els que són a dins. Històries de tota mena comencen a omplir els vagons. Una nena que era a l'estació des de ben petita i que havia hagut d'acabar la Primària allà baix. Un home que havia tingut dos néts mentre esperava que arribés aquell tren. Una algeriana que hi havia après català i que s'havia acabat casant amb el seu professor, també atrapat a l'estació on els trens mai no paraven... Històries que no s'acaben mai i que omplen de llàgrimes els ulls dels viatgers. Des de la cabina del conductor, ell i els bessons contemplen l'espectacle de l'alliberament i prenen consciència de l'abast del seu acte. Se senten pletòrics.

            Però la cosa no acaba aquí. Cal continuar fins a la Bonanova i alliberar els viatgers que hi ha atrapats. I després, Sant Gervasi. El tren és a punt de reprendre la marxa. Però llavors, talment sortits del no res, un exèrcit de guàrdies d'assalt ocupen l'andana i la via i aborden el tren, obligant tothom a abandonar-lo. La gent crida, alguns s'agafen a les cames dels guàrdies per evitar ser expulsats del vagó, d'altres intenten defensar-se a cops de puny. No hi ha manera. En pocs minuts, el tren queda completament buit, amb l'excepció de la cabina del conductor, on ell i els bessons s'han fet forts. Però no pas per gaire estona. Un gas somnífer comença a escampar-se pel vagó i els deixa inconscients. Mitja dotzena de guàrdies, curosament equipats amb mascaretes, entren de nou al tren i els en treuen. No ha passat res.

            Ell no recorda res d'aquell dia. Ara viu a Valldoreix, però treballa a bord del tren. Cada dia pren el que ve de Sabadell i, en arribar a Plaça Catalunya, roman al vagó, esperant que el tren reprengui la marxa en sentit contrari. I quan torna a ser a Valldoreix, hi baixa, s'asseu en un dels bancs de l'andana i s'espera fins que passa el següent tren, de nou cap a Barcelona. Així, una vegada i una altra. És una bona feina, pensa. Repetitiva però ben pagada. De vegades el trajecte se li fa llarg. Són força parades i el tren va a poc a poc però, almenys, no s'atura ni a les Tres Torres, ni a la Bonanova ni a Sant Gervasi. Només faltaria això, pensa.