Es tracta de fixar-s'hi

Viu a Sant Quirze però treballa a Barcelona. Preferiria tenir la feina al Vallès, ja se sap, però s'hi conforma. De fet, a Sant Quirze no n'hi trobaria, de la seva especialitat. Tant se val. Cada dia agafa el tren a les 7.03. Sense adonar-se'n, puja sempre al segon vagó i coincideix amb una sèrie de persones que, mig adormides, el fiten descaradament. El tren va massa ple i ha de conformar-se amb un raconet des del qual, a peu dret, contemplar com s'esfumen les cases a banda i banda. Uns minuts més tard, el tren s'atura a Valldoreix. Aquell edifici, aquells bancs, aquells arbres... No en té cap dubte. L'estació de Valldoreix és la mateixa que la de Bellaterra, però amb el nom canviat. És evident: durant els minuts que ha durat el trajecte, algú s'ha dedicat a canviar-ne meticulosament els rètols, però la resta es manté inalterat. Per què ho deuen fer?, es pregunta. Misteri. Ningú no se n'adona, però. Ni tan sols els viatgers que pugen i baixen. Deuen ser actors, es diu. El tren reprèn la marxa i, poc després, entra a Barcelona. L'arribada a la Ciutat Comtal el trasbalsa. Passa per les estacions de les Tres Torres, de la Bonanova, de Sant Gervasi, però el tren no s'hi atura mai. I cada dia veu, asseguts als mateixos bancs, els mateixos passatgers, amb la mateixa roba, la mateixa expressió, la mateixa brillantor als ulls. El tren no passa per a ells, però ells esperen. Qui sap, potser algun dia un tren despistat hi obrirà les portes i podran pujar-hi. Una tristesa infinita l'envaeix. L’endemà, la mateixa història.

            Fins que un dia, en passar fugaçment per Sant Gervasi, veu un nen que el saluda amb la mà. És un gest senzill, innocent, però suficient perquè es digui a ell mateix que ja n'hi ha prou. L'endemà a trenc d'alba, i amb l'ajuda de dos germans bessons, veïns de la casa del costat, talla la via del tren a l'alçada de la Floresta. I no ho fa de qualsevol manera. Amb les cares ocultes rere passamuntanyes, ell i els bessons ocupen els rails i avancen, temeraris, envers el comboi que s'acosta. El conductor, que els veu de lluny, fa una frenada en sec i, entre sorprès i esverat, surt de la cabina d'una revolada. Però ells no s'estan d'orgues. L'hi fan tornar a entrar i, abans que pugui comunicar-se amb la central, l'obliguen a reprendre la marxa. No t'aturis fins a les Tres Torres, li diuen, amenaçadors. El conductor obeeix. Una a una, el tren es va saltant les següents estacions, mentre la gent que s'espera a les andanes s'ho mira amb incredulitat. Ell els observa des de la cabina, amb un somriure de satisfacció d'orella a orella. Fa molt de temps que ho esperava.

            Uns minuts després, el tren arriba a les Tres Torres. I s'hi atura. S'obren les portes. Silenci. Ningú no en baixa i, després de la sorpresa inicial, el centenar llarg de persones que estaven atrapades a l'estació envaeixen el tren i es fonen en abraçades amb els que són a dins. Històries de tota mena comencen a omplir els vagons. Una nena que era a l'estació des de ben petita i que havia hagut d'acabar la Primària allà baix. Un home que havia tingut dos néts mentre esperava que arribés aquell tren. Una algeriana que hi havia après català i que s'havia acabat casant amb el seu professor, també atrapat a l'estació on els trens mai no paraven... Històries que no s'acaben mai i que omplen de llàgrimes els ulls dels viatgers. Des de la cabina del conductor, ell i els bessons contemplen l'espectacle de l'alliberament i prenen consciència de l'abast del seu acte. Se senten pletòrics.

            Però la cosa no acaba aquí. Cal continuar fins a la Bonanova i alliberar els viatgers que hi ha atrapats. I després, Sant Gervasi. El tren és a punt de reprendre la marxa. Però llavors, talment sortits del no res, un exèrcit de guàrdies d'assalt ocupen l'andana i la via i aborden el tren, obligant tothom a abandonar-lo. La gent crida, alguns s'agafen a les cames dels guàrdies per evitar ser expulsats del vagó, d'altres intenten defensar-se a cops de puny. No hi ha manera. En pocs minuts, el tren queda completament buit, amb l'excepció de la cabina del conductor, on ell i els bessons s'han fet forts. Però no pas per gaire estona. Un gas somnífer comença a escampar-se pel vagó i els deixa inconscients. Mitja dotzena de guàrdies, curosament equipats amb mascaretes, entren de nou al tren i els en treuen. No ha passat res.

            Ell no recorda res d'aquell dia. Ara viu a Valldoreix, però treballa a bord del tren. Cada dia pren el que ve de Sabadell i, en arribar a Plaça Catalunya, roman al vagó, esperant que el tren reprengui la marxa en sentit contrari. I quan torna a ser a Valldoreix, hi baixa, s'asseu en un dels bancs de l'andana i s'espera fins que passa el següent tren, de nou cap a Barcelona. Així, una vegada i una altra. És una bona feina, pensa. Repetitiva però ben pagada. De vegades el trajecte se li fa llarg. Són força parades i el tren va a poc a poc però, almenys, no s'atura ni a les Tres Torres, ni a la Bonanova ni a Sant Gervasi. Només faltaria això, pensa.