Truquen el timbre. Un individu puntual, pel que sembla. La Maria obre la porta, feixugament, donant-se temps per a esbossar un somriure just abans que l’angle d’obertura la deixi de ple en el camp de visió d’en Marc. Ell també somriu. “Ho has trobat bé?” li demana. “El GPS fa meravelles!” contesta en Marc, excessivament eufòric. Des del menjador els arriba la veu d’en Marià. No se li entén ni un borrall, però. En Marc entra al pis, amb pas ferm. En Marià l’espera amb una ampolla de cava a mig obrir. Literalment a mig obrir. El so sec del tap contra el sostre li dóna la benvinguda. Encaixen les mans, les d’en Marià encara humides. En Marc s’eixuga discretament amb el camal dels pantalons, no prou discret, però, perquè la Maria, que li ve al darrera, no se n’adoni. “Comencem bé”, pensa. “Una mica de cava?” li pregunten. “Sí, si us plau” els respon, mentre aprofita per fer un cop d’ull ràpid a la saleta i afegir, amb un to complagut, que és un pis molt bonic. Petit però bonic. Omplen les copes de cava quasi a vessar, fan un brindis i s’asseuen al sofà. En Marià, un pèl obsessiu, s’aixeca per moure lleugerament una figureta que, indiscreta, els mira des del prestatge de sobre la televisió.
En Marc trenca el gel. Els comença a parlar del seu darrer viatge. Poble a poble, els descriu la ruta que ha fet, primer l’Índia, després el Pakistan, per últim la Xina. L’experiència personal a cada poble va acompanyada d’un apunt històric local i d’una anècdota teòricament divertidíssima, que fa partir de riure el narrador, però que, malgrat l’esforç que fan per seguir-lo, deixa muts els amfitrions. Ell, impassible, continua com si res. Passa una hora, en passen dues, en passen tres. Quan són a punt d’entrar a la Ciutat Prohibida, en Marià s’aixeca i, com si tota aquella xerrameca no anés amb ell, s’atansa a la calaixera, en treu unes tovalles de quadres i comença a parar taula. La Maria se’l mira, enrabiada. En Marc, però, continua la seva història, sense ni tan sols fixar-se que en Marià, rondinant en veu baixa, se n’ha anat cap a la cuina, d’on en surt al cap d’uns minuts amb un bol d’amanida i una plata amb rostit de pollastre i patates al caliu. Ja són a l’aeroport de tornada. Un viatge fantàstic, no para de repetir en Marc, mentre s’alça per tornar a asseure’s, aquest cop a taula.
Diuen que no s’ha de parlar amb la boca plena, però la Maria i en Marià de seguida s’adonen que en Marc no ho sap. La taula del menjador es converteix en el camp de batalla de dakotes, cheyennes i arapahoes contra els soldats del 7è de cavalleria de l’exèrcit dels Estats Units. “No vau veure el documental que van fer ahir per la tele?” els pregunta. “No, noi, érem a un concert” li respon en Marià. No passa res, ells els l’explica. Fil per randa, la batalla de Little Big Horn transcorre pel seu davant. De tant en tant, la Maria intenta dir quelcom, però l’explicació d’en Marc no s’atura i no li deixa cap marge. Farta d'intentar-ho, el seu cap comença a pensar en la feina que li espera dilluns damunt la taula. Papers i més papers. Quan aterra de nou, la història ha fet un salt i ja són a Wounded Knee, on l'exèrcit nord-americà acaba d'arrasar l'inofensiu poblat dakota. La Maria s'aixeca -aquest cop s'ha avançat a en Marià-, recull els plats i desapareix rere la porta de la cuina.
Quan torna, en Marià està justificant la seva predilecció per en Pollock. Diu que se'n va enamorar en veure'n un quadre (el número 8, creu recordar) al MOMA de Nova York. La Maria, incapaç d'endevinar com han passat de les guerres índies a l'expressionisme abstracte en qüestió de dos minuts, deixa unes galetes sobre la taula i, convençuda que no n'obtindrà resposta, demana si algú vol cafè. “Un tallat” respon en Marc, sense ni tan sols mirar-la i, evidentment, sense aturar el seu monòleg. Enfurismada, se'n torna cap a la cuina i engega la cafetera a plena potència, desitjant que el soroll li estalviï continuar sentint aquell individu que, ara que hi pensa, no sap perquè l'han convidat.
L'estona del cafè és idèntica a la resta de la nit, amb l'excepció d'uns xarrups d'en Marc que encara el fan més inaguantable. Aprofitant un d'aquests xarrups, en Marià li engalta un “Uf, sí que és tard! És hora d'anar acabant, no et sembla?” “Com vulgueu” es limita a respondre en Marc. I, sense pensar-s'ho dues vegades, ell mateix s'aixeca i se'n va, decidit, cap a l'habitació d'en Marià i la Maria. Des del menjador senten com els obre la porta de l'armari i, abans que puguin dir-li res, ja el tenen de nou palplantat al seu davant, amb dues jaquetes a la mà. “Bé, doncs, a reveure” els diu. “A reveure?” es pregunten. La sorpresa els impedeix actuar amb rapidesa i, abans que se'n puguin adonar, ja són fora el carrer, amb les jaquetes a la mà i una expressió desconcertada al rostre.
Debades truquen amb insistència el timbre. Farts d'esperar, intenten parlar amb la policia, però els mòbils estan sense cobertura. S'arriben a una cabina, hi introdueixen unes monedes i, després de massa trucs, despenja el telèfon un municipal. Incrèdul, els diu que s'esperin, que de seguida hi seran.
Al cap d'uns minuts es presenten dos oficials. I llavors sí, en Marc obre la porta i, absolutament tranquil, els permet entrar, després d'aclarir que no entén el motiu de la visita. La Maria i en Marià corren cap a l'habitació, obren l'armari i... res. Bé, sí, quelcom: tot de roba desconeguda, d'en Marc suposen. Com pot ser? Tornen cap al menjador per exigir-li una explicació i llavors s'adonen que la decoració del pis està radicalment canviada. Només hi reconeixen la figureta de damunt la televisió. La resta és nou. No poden demostrar res. Desolats, marxen de la casa, sota la mirada atenta dels oficials.
Passen les hores i la Maria i en Marià continuen recorrent els carrers sense rumb fix. De tant en tant intercanvien algunes paraules. Fins que, de sobte, la Maria s'atura i, mirant fixament en Marià, li diu “Escolta, la teva tieta no vivia per aquí...?”
