8.46h.
Hola, bon dia. Bon dia. Caram, ja ha arribat el fred. Doncs sí, ja ho pot ben dir. Al tercer? Al segon, si us plau. Ah, d’acord, segon i quart, doncs. I diuen que plourà. Ja aniria bé, ja. Sí, perquè miri els embassaments. Ben buits. A aquest pas ens tallaran l’aigua. I que... ui! Què ha estat aquest sotrac?! Diria que ens hem parat. No foti. A veure... res, això no va. Em permet? Ostres, no hi ha manera. És ben bé això, estem parats. M’aguanta un moment la bossa? A veure... Potser si empeny per aquí... No, no. Això no es mou. Genial. Bé, doncs pitgem l’alarma... Ha sentit res? Fantàstic, no funciona. Hola!!!? Ei, que hi ha algú aquí fora???!!! Auxili!!! Estem tancats!!!! Bufa, em sembla que a aquesta hora, poc èxit tindrem. Els mòbils! Clar, els mòbils! Ai, haurà de ser amb el seu, perquè el meu no té bateria... Ho provo. Que estrany... No em dóna línia. A veure... vaja, la cobertura. No en tinc. Coses de la tecnologia. Ens tocarà esperar, doncs, i miri que (...)
9.17h.
(...) reconec que no m’acaba d’agradar, però no em puc pas queixar del sou i, com pot veure, tinc molta flexibilitat horària. Oi tant, és important, això. Jo abans treballava mitja jornada i, francament, tenir les tardes lliures és tot un luxe. Però miri, l’empresa va haver de tancar i vaig anar a raure on sóc ara. I els horaris comercials, ja se sap... Sempre ho he pensat, sí. Sortim de treballar i apa, a comprar! I no ens adonem que la persona que hi ha rere el taulell també està, precisament, treballant. I que deu tenir unes ganes de plegar! Uf, no s’ho pot ni imaginar. Quan són quarts de nou del vespre només penses en tancar la paradeta i anar cap a casa. Bé, sempre i quan no entri el típic client d’última hora... Això sí que no ho faig mai, miri el que li dic. És de calaix! Ui, doncs hi ha molta gent que (...)
10.20h.
(...) i no només això, sinó que hi ha una voluntat gairebé inconscient d’aparentar, de mostrar allò que s’és i allò que no s’és. Cert. És com si es valorés les persones en funció d’allò que tenen. Ja ho pot ben dir. Com si el consumisme s’hagués convertit gairebé en una forma d’entendre la realitat, en una doctrina. Cobrar per gastar, per consumir. I consumir... per què? Per no ser menys, es diu. Sí, però no crec que això sigui tot. Més aviat diria que serveix per cobrir unes mancances que, com li diria, estan arrelades en el conjunt de la societat. Doncs ara que ho diu, no em sembla pas fora de lloc, no. Al contrari, és una reflexió interessant. Miri, no ho sé, però, com a mínim, és el que penso. Oh, i que ja es prou important, tenir una opinió formada d’aquest tema. No ho sé, però tinc la sensació que amb els mitjans de comunicació de masses, defugir aquest pensament únic és tot un èxit. I no és pas (...)
11.08h.
(...) per nosaltres mateixos. I aquesta percepció ens ve condicionada, sens dubte, per allò que hem après. Miri, no li negaré que hi pot haver factors innats però, francament, sóc del parer que l’experiència acaba essent determinant. Els casos dels bessons separats de ben petits, per exemple... Sí, l’entenc, però jo crec que hi ha quelcom d’inherent a cadascú de nosaltres i que és aquest “quelcom” el que ens acaba definint. I no voldria pas menystenir el pes dels sentits, ans al contrari, considero que són també decisius i que completen la informació que ja tenim d’entrada... Perdoni que discrepi, però penso que està sobrevalorant el paper de la raó... No, no, i ara! Són decisius, però allò que percebem és, al meu entendre, un mer reflex d’allò que realment és. M’explico? És a dir, la realitat empírica “està”, però només la realitat ideal “és”. Com si l’entorn constatable fos la idea en potència. Sí, veig per on va, però la meva interpretació és força oposada. No ho sé, però aquesta dualitat extrema no m’acaba de convèncer. Més aviat diria que es tracta de dues cares d’una mateix moneda. Per exemple, i tornant al cas dels (...)
12.26h
(...) i que si fora no hi pot haver... No ha sentit un soroll? Doncs no... Sí, sí, ja ho veurà, no digui res. Ara sí! Deu ser algun veí! Eeeeoooo!!!!!! Som aquí, dins l'ascensor!!! Que ens sent? Sí, no podem sortir. No ho sabem. Si us plau. Molt amable. Fins ara. Bé, sembla que ja ens deixen sortir... Han anat prou ràpid, encara. Oh, és que aquestes alarmes funcionen d'allò més bé. Una vegada, a casa la meva sogra, un veí va quedar-se tancat en ple agost i bé, ja us ho podeu imaginar. Tothom era de vacances. I ell vinga a demanar ajuda! Tota la nit, s'hi va quedar. I més que s'hi hagués estat, si no arriba a ser pel senyor que feia la neteja del bloc, que a les set del matí del dia següent era allí, ben puntual! En fi, que això de les alarmes és un gran invent. Ja ho pot ben dir. Miri, no és per fer propaganda, però la meva cunyada treballa en una empresa de seguretat. Si mai necessita res, no dubti a trucar-me. Aquí té la meva targeta. Ah, fantàstic. Doncs miri, també li dono la meva, perquè (...)
13.28h
(...) una mica més! A veure... Ara! Per fi! Moltes gràcies, molt amable. De debò, li estem molt agraïts. Bufa, ja som fora. I miri que la conversa era francament interessant! Ja ho pot ben dir. Llàstima que haguem de marxar. Doncs sí, no m’hauria pas fet res continuar fent-la petar. Escolti, ara que ho diu... Té pressa? No, no especialment... No, ho dic perquè a prop d’aquí, dos blocs enllà, hi ha un ascensor que m’han dit que acostuma a espatllar-se i pensava que potser...
Hola, bon dia. Bon dia. Caram, ja ha arribat el fred. Doncs sí, ja ho pot ben dir. Al tercer? Al segon, si us plau. Ah, d’acord, segon i quart, doncs. I diuen que plourà. Ja aniria bé, ja. Sí, perquè miri els embassaments. Ben buits. A aquest pas ens tallaran l’aigua. I que... ui! Què ha estat aquest sotrac?! Diria que ens hem parat. No foti. A veure... res, això no va. Em permet? Ostres, no hi ha manera. És ben bé això, estem parats. M’aguanta un moment la bossa? A veure... Potser si empeny per aquí... No, no. Això no es mou. Genial. Bé, doncs pitgem l’alarma... Ha sentit res? Fantàstic, no funciona. Hola!!!? Ei, que hi ha algú aquí fora???!!! Auxili!!! Estem tancats!!!! Bufa, em sembla que a aquesta hora, poc èxit tindrem. Els mòbils! Clar, els mòbils! Ai, haurà de ser amb el seu, perquè el meu no té bateria... Ho provo. Que estrany... No em dóna línia. A veure... vaja, la cobertura. No en tinc. Coses de la tecnologia. Ens tocarà esperar, doncs, i miri que (...)
9.17h.
(...) reconec que no m’acaba d’agradar, però no em puc pas queixar del sou i, com pot veure, tinc molta flexibilitat horària. Oi tant, és important, això. Jo abans treballava mitja jornada i, francament, tenir les tardes lliures és tot un luxe. Però miri, l’empresa va haver de tancar i vaig anar a raure on sóc ara. I els horaris comercials, ja se sap... Sempre ho he pensat, sí. Sortim de treballar i apa, a comprar! I no ens adonem que la persona que hi ha rere el taulell també està, precisament, treballant. I que deu tenir unes ganes de plegar! Uf, no s’ho pot ni imaginar. Quan són quarts de nou del vespre només penses en tancar la paradeta i anar cap a casa. Bé, sempre i quan no entri el típic client d’última hora... Això sí que no ho faig mai, miri el que li dic. És de calaix! Ui, doncs hi ha molta gent que (...)
10.20h.
(...) i no només això, sinó que hi ha una voluntat gairebé inconscient d’aparentar, de mostrar allò que s’és i allò que no s’és. Cert. És com si es valorés les persones en funció d’allò que tenen. Ja ho pot ben dir. Com si el consumisme s’hagués convertit gairebé en una forma d’entendre la realitat, en una doctrina. Cobrar per gastar, per consumir. I consumir... per què? Per no ser menys, es diu. Sí, però no crec que això sigui tot. Més aviat diria que serveix per cobrir unes mancances que, com li diria, estan arrelades en el conjunt de la societat. Doncs ara que ho diu, no em sembla pas fora de lloc, no. Al contrari, és una reflexió interessant. Miri, no ho sé, però, com a mínim, és el que penso. Oh, i que ja es prou important, tenir una opinió formada d’aquest tema. No ho sé, però tinc la sensació que amb els mitjans de comunicació de masses, defugir aquest pensament únic és tot un èxit. I no és pas (...)
11.08h.
(...) per nosaltres mateixos. I aquesta percepció ens ve condicionada, sens dubte, per allò que hem après. Miri, no li negaré que hi pot haver factors innats però, francament, sóc del parer que l’experiència acaba essent determinant. Els casos dels bessons separats de ben petits, per exemple... Sí, l’entenc, però jo crec que hi ha quelcom d’inherent a cadascú de nosaltres i que és aquest “quelcom” el que ens acaba definint. I no voldria pas menystenir el pes dels sentits, ans al contrari, considero que són també decisius i que completen la informació que ja tenim d’entrada... Perdoni que discrepi, però penso que està sobrevalorant el paper de la raó... No, no, i ara! Són decisius, però allò que percebem és, al meu entendre, un mer reflex d’allò que realment és. M’explico? És a dir, la realitat empírica “està”, però només la realitat ideal “és”. Com si l’entorn constatable fos la idea en potència. Sí, veig per on va, però la meva interpretació és força oposada. No ho sé, però aquesta dualitat extrema no m’acaba de convèncer. Més aviat diria que es tracta de dues cares d’una mateix moneda. Per exemple, i tornant al cas dels (...)
12.26h
(...) i que si fora no hi pot haver... No ha sentit un soroll? Doncs no... Sí, sí, ja ho veurà, no digui res. Ara sí! Deu ser algun veí! Eeeeoooo!!!!!! Som aquí, dins l'ascensor!!! Que ens sent? Sí, no podem sortir. No ho sabem. Si us plau. Molt amable. Fins ara. Bé, sembla que ja ens deixen sortir... Han anat prou ràpid, encara. Oh, és que aquestes alarmes funcionen d'allò més bé. Una vegada, a casa la meva sogra, un veí va quedar-se tancat en ple agost i bé, ja us ho podeu imaginar. Tothom era de vacances. I ell vinga a demanar ajuda! Tota la nit, s'hi va quedar. I més que s'hi hagués estat, si no arriba a ser pel senyor que feia la neteja del bloc, que a les set del matí del dia següent era allí, ben puntual! En fi, que això de les alarmes és un gran invent. Ja ho pot ben dir. Miri, no és per fer propaganda, però la meva cunyada treballa en una empresa de seguretat. Si mai necessita res, no dubti a trucar-me. Aquí té la meva targeta. Ah, fantàstic. Doncs miri, també li dono la meva, perquè (...)
13.28h
(...) una mica més! A veure... Ara! Per fi! Moltes gràcies, molt amable. De debò, li estem molt agraïts. Bufa, ja som fora. I miri que la conversa era francament interessant! Ja ho pot ben dir. Llàstima que haguem de marxar. Doncs sí, no m’hauria pas fet res continuar fent-la petar. Escolti, ara que ho diu... Té pressa? No, no especialment... No, ho dic perquè a prop d’aquí, dos blocs enllà, hi ha un ascensor que m’han dit que acostuma a espatllar-se i pensava que potser...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada