Evasió subtil d'altres comtes

Quan el comte Arnau hi arribà, li digueren que gran part dels seus col·legues, aprofitant una becaina del carceller, havien fugit per la porta de servei.

Decisions oníriques

Què li va quedar quan va decidir d’ajornar els somnis? Una llarga espera de tons grisencs i molta feina, amuntegada en piles de papers mig rebregats, buits de demà, plens d’un avui que s’escolava entre els seus dits com la sorra del desert.

Entropia

La veia tan bonica que creia que el món no resistiria tanta bellesa en tan poc espai. I estava convençut que, un dia, l’univers començaria a contraure’s, fins al punt que totes les estrelles convergirien en aquells ulls que ell no es cansava de mirar.

I l'amor...

Amb una mirada, li va robar el cor. I ell, desesperat, acudí a posar una denúncia a la comissaria del poble.

Tràfecs fronterers

 

Fart de la prepotència del país veí, el general en cap de l'exèrcit de Cramòvia decidí envair-lo. Llàstima que, quan arribaren a la frontera, s'adonaren que no portaven els passaports i hagueren de tornar cap a casa amb la cua entre cames.

Ja ho trobarem

Volíem fer la revolució, però no vam trobar cap dia que ens anés bé a tots.

Lleus subtileses

Com que ja m'havien previngut que si viatjava a Londres em caldria disposar d'un vocabulari bàsic de llengua anglesa, em va estranyar la reacció de la policia local en veure'm orinar davant d'una casa que indicava, amb lletres ben grans, "TO LET". Mai no hauria pensat que una "I", amb la seva esvelta i gairebé insignificant figura, tingués el poder de fer-me passar una nit al calabós.

Benvinguts al teatre

              
S'obre el teló. Al fons, es divisa un bosc, espès.

            Al cap d’una hora, un parell d'individus vestits de rabadà creuen l'escenari de dreta a esquerra, tot contemplant el públic.

            Una hora exacta després, s'abaixa el teló.

            Fi de la funció.

            Gràcies. Els aplaudiments ja hi anaven inclosos.

Un favor

Van preguntar-li si podien rentar els plats amb ell, però mai no s'hauria imaginat que el seu trist paper seria el de fregall.

Per si de cas

A les butxaques hi duia de tot. En una ocasió vaig veure com en treia un autobús de dos pisos, d'aquells de Londres, davant l'estupefacció dels que ho contemplàvem, però sobretot davant de la dels viatgers del transport públic anglès, els quals, mitjançant signes, intentaven fer entendre als habitants d'Es Mercadal que a ells, a Menorca, no se'ls hi havia perdut res.

Des de Hollywood

El seu primer record és absolutament nítid. És en una estació de metro del carrer 42. Fa un cop d’ull al rellotge: un quart de tres. El comboi s’atura, obre les portes i en baixa ella. Per un instant, silenci absolut. Tot seguit, i com provinent del no res, comencen a sonar les notes de “Someone like you”, d’en Van Morrison. La veu del cantant irlandès omple l’estació i tot sembla moure’s a càmera lenta. Ell l’observa, descaradament, complagut, bocabadat. El tren se’n va; ell, quiet a l’andana, ni se n’adona. Les seves passes el deixen encisat, el seu suau balanceig li guia la mirada. I en aquell precís moment, en arribar al peu de les escales, ella es gira i el mira, fixament. El seu esguard és penetrant, com un mar infinit que el convida a perdre’s-hi. No s’hi pensa més. Arrenca a córrer i l’encalça a mitja escala. Parlen. Ella no té pressa. Ell ni s’ho planteja. Seuen en un cafè de l’avinguda Lexington. Les hores passen fugaçment i el cambrer els anuncia que tanca. S’acomiaden amb un petó. Demà es tornaran a veure.

    Passen els dies. Rere una cita en ve una altra. Comparteixen esmorzars, dinars, sopars. El Bryant Park acull les seves carícies, els carrers es converteixen en els millors aliats d’unes converses que semblen no acabar mai, l’Empire State, alliberat de turistes, els mostra unes postes de sol rogenques... Un dia, asseguts al balcó del seu apartament, ell li proposa d’anar-se’n a viure junts, lluny de la ciutat i d’un ritme que no acaba de comprendre. Ella dubta. Li agrada la feina, li agrada aquella ciutat. Plora. De fons, “Thunder road” els porta la veu d’un Springsteen apassionat, romàntic, desbordant. No el vol perdre, però sap que no pot seguir-lo. S’abracen. La besa al front. Ella s’aixeca i se’n va. Abans de tancar la porta, es regalen un esguard, potser l’últim. Des de la finestra estant l’observa com puja al cotxe. Arrenca el motor i enfila l’avinguda, mentre ell, perdut, la segueix amb la mirada fins que els llums posteriors del seu vehicle desapareixen rere la cantonada.

    El camp no és com se l’havia imaginat. Bé, potser sí: és com se l’havia imaginat abans de conèixer-la. Però ara, sense ella, res no té el mateix color. Les hores se li fan llargues, la feina, feixuga, les nits, buides. De tant en tant li truca, però penja en sentir la seva veu. Fins que un dia, talment com si hagués tingut una revelació, ho deixa tot enrere i emprèn el camí de retorn a la ciutat. Sense pensar-s’ho. Amb la bossa a l’esquena i una brillantor especial als ulls, truca el seu timbre. “Qui hi ha?” demana ella, des de dins. “Nosaltres” li respon, tendrament. La porta s’obre, es miren durant uns segons, i, incapaços de resistir l’allau de sentiments que els omplen, es fonen en una abraçada, mentre la veu d’en Mark Knopfler insinua un dolç “True love will never fade”. Al seu damunt, les lletres dels crèdits comencen a emergir lentament i ell, pensarós, desitja que, com a mínim, es tracti d’una trilogia i que la seva història no acabi aquí.

Torró de tonyina

Està tip, però s’ha deixat un raconet per les postres. Amb delicadesa, obre la capsa de torró de Xixona, en treu la barra, oliosa, i amb les tisores en retalla l’envàs. Se’n talla un trosset, no gaire gran, per tastar-lo. “Ecs, quin gust més estrany.” Agafa la capsa i hi busca la data de caducitat. Efectivament, està caducat. Ara que s’hi fixa, té una textura diferent. Enrabiat amb el supermercat –ha comprat la barra avui mateix-, comença a esmicolar-lo amb el ganivet, reduint-lo a petits trossets. I aleshores, mentre contempla la seva obra destructiva, s’adona que aquelles miques de torró de Xixona semblen, a simple vista, tonyina. “Ja ho tinc”, pensa.

Torna al supermercat i hi compra vint llaunes de tonyina. Tot seguit, i perquè ningú no pugui lligar caps, s’arriba a l’hipermercat dels afores i hi compra deu barres de torró de Xixona. Torna cap a casa. Minuciosament, va obrint una a una les llaunes de tonyina, n’extreu el contingut i el va deixant en un plat. Enllestida aquesta tasca, obre les barres de torró i l’en va traient, el fa miques i el va deixant en un altre plat. “Bona feina”, es diu. “Ara, precisió.” Recull el torró esmicolat i el va encabint en les llaunes de tonyina. “Fantàstic.” Un cop fet, pren la tonyina, convertida en una massa uniforme i, talment un escultor que modela una estàtua, va donant forma a les primeres barres de torró de tonyina de la història. Queden impecables. Cofoi, les va encabint dins les capses dels torrons i, per reblar l’obra d’art, les tanca i les enganxa amb una mica de cola. Amb la feina feta, torna al carrer.

     Primera parada: l’hipermercat. Aprofitant la manca de vigilància de l’establiment, retorna les suposades barres de torró als prestatges. Segona parada: el supermercat. En aquest cas, s’adreça directament a l’encarregat i, forçant-se a fer cara d’emprenyat, li demana explicacions. “No em direu pas que això és tonyina, oi?”, li etziba. L’encarregat no s’ho pot creure. Una a una, comprova les llaunes i constata, desconcertat, que no estan farcides de tonyina, sinó d’una mena de torró de Xixona. Prou que li demana disculpes, però tot és en va. El supermercat i l’empresa envasadora reben immediatament una denúncia i el judici dicta una sentència exemplar: hauran de pagar als afectats –afortunadament, només n’hi ha un- més d’un milió d’euros. Amb aquests diners, obre, a Alacant, una agència de viatges especialitzada en rutes exòtiques. En una d’aquestes rutes, és capturat per un dels pocs pobles antropòfags que encara subsisteixen, els quals el rosteixen a la cassola, acompanyat d’unes verduretes típiques de l’indret. Els caníbals, no cal dir-ho, s’hi llepen els dits.

Els temps estan canviant

Jau a la sorra, ben a la vora del mar. Només les onades trenquen el silenci, convençudes que tenen alguna cosa a dir més preuada que aquest silenci que tot ho omple. Deu ser cert. Com cada dia, hi ha anat a contemplar la posta de sol, però avui uns núvols baixos, emergits de l’horitzó, li ho volen impedir. Llàstima. Mentre la seva oïda recull amb intensitat cada lleu xipolleig de l’aigua espetegant contra les roques, la vista i la imaginació li descansen a alta mar, entre vaixells enfonsats, bots salvavides i nàufrags famèlics. Els minuts i la sorra se li escolen entre els dits. Potser és hora de tornar cap a casa.

            Aleshores la veu. Lluint entre les ones, una ampolla de vidre navega amb un rumb fix: la platja. S’alça, s’enfonsa, torna a surar. I arriba a la sorra. Ell s’hi acosta. L’agafa i la mira fixament. A dins hi ha un paper, vell i rebregat. L’obre i l’en treu. El desplega. El seu alè s’atura. I el temps, qui sap, potser també. Un mapa d’un tresor. “No pot ser”, pensa. “És”, es diu. S’asseu a la sorra i se’l mira amb deteniment. És ben bé això: un mapa d’un tresor. Una X indica un suposat punt de partida, unes línies intermitents i sinuoses tracen una ruta i, centímetres enllà, un cofre obert assenyala, no cal dir-ho, la localització del tresor. Increïble. Això no és tot. La ruta discorre a la vora del mar i aquella costa, aquelles cales, aquelles illes... No en té cap dubte. Si pogués volar, veuria com una X immensa esquinça la sorra just on ell és assegut. S’aixeca i, desconcertat, comença a caminar vorejant la sorra, cap al sud. Amb el mapa a la mà, s’enfila a les roques, grimpa d’una a l’altra, avança a pas ferm. Més roques, més sorra, més aigua, menys sol. El camí s’endinsa en la boscúria, mediterrània i repleta de pins. Fa pujada. Esbufega, però no se sent cansat, ans al contrari, cada passa l’apropa més a un destí que anhela. Si el mapa no l’enganya, deu ser-hi molt a prop. Una esplanada s’obre davant dels seus ulls. Arbusts, roques, algun arbre, però cap lloc sembla prou indicat per a amagar-hi un tresor. Es neguiteja. Remena entre els matolls, furga entres les bardisses. Res de res. Segons el dibuix, hauria de ser allí. Però res de res. El sol, amagat rere els núvols, comença a dissoldre’s en l’aigua. Es Vedrà, imponent, l’esguarda, i ell, talment com si una energia tel·lúrica el cridés, s’hi acosta. Als seus peus, el penya-segat posa límit a les seves passes. Camina lentament, vorejant-lo, sense prestar-hi gaire atenció. Un estret viarany el condueix fins a una cova, mig amagada. Ha de ser aquí, es diu engrescat. Hi entra. Les parets negres indiquen que algú hi ha fet foc no fa pas gaire. Malament, pensa. El tresor ha volat. No n’hi queda cap dubte.

            Desanimat, desfà el camí i torna a l’esplanada. El sol ja no hi és i la nit comença a vestir l’illa. I llavors, sent un fil de veu. “Pssssttt!! Aquí!” Ningú. “Psssssst!!! Ep, aquí baix!!” “Imaginacions meves”, pensa. “Ep, bon jan, que sóc aquí baix!!!” I aleshores veu, entre els matolls, un ésser petitíssim que el saluda amb la mà alçada. Es queda mut, però de poc li serviria tenir res a dir. El minúscul interlocutor comença a xerrar i res no l’atura. “Bona tarda tingueu, sóc en Berenguer el Fameliar, un plaer, sí, ja sé què esteu pensant, però no patiu, ni tinc gana ni vull que em doneu feina, prou que en tinc, jo, de feina, bé, suposo que heu vingut pel tema de l’ampolla, oi?, fantàstic, mireu, us seré sincer, s’hi vivia bé, dins la meva ampolla, però ja se sap, comences volent l’ampolla del veí, més gran i més transparent, amb penes i treballs aconsegueixes fer un raconet, la hi compres, t’hi instal·les, llavors li llogues la teva a un cosí llunyà que és un despistat i que se l’ha oblidat vés a saber on, n’obtens un sobresou, en compres una altra, fins que un dia se t’acut la idea, calla, que em faran servei aquestes ampolles, i res, et fas dibuixar uns mapes interactius amb GPS, si noi, com canvien els temps, els fameliars en sabem un niu, de noves tecnologies, doncs això, que et fas fer uns mapes interactius, els encabeixes dins les ampolles i a apa, a l’aigua!, esperes una estona i vinga a rebre humans bocabadats que es pensen que veuen visions!, doncs no, sóc ben real, ja ho veieu, i ara deixeu-me que us acompanyi al meu racó, si sou tan amable, si us plau, no sigueu tímid, això mateix, cap aquí, ja hi som, benvingut, passeu, passeu, si sou tan amable de prendre número, us atendré de seguida.”

I dit això, el fameliar s’esmuny entre una multitud que, talment sortida del no-res, ocupa gran part de l’esplanada. “Perdoneu, podeu dir-me què passa?” “Fem cua, com tothom.” “Ah... cua?” “Sí, per parlar amb en Berenguer.” “Ah, d’acord, gràcies.” “I hi ha algun torn establert, per casualitat?” “Oi tant que sí. Com ho faríem, sinó? Veu aquella roca? Allà pot agafar número.” “Número?” Desconcertat, s’acosta a la roca i, certament, hi troba un d’aquells aparells expenedors de números. Sí, com aquells que hi ha a les carnisseries, ben bé igual. En treu un. El 79. Caram. “I per quin deuen anar?” Torna cap a la cua i veu, penjat d’una branca d’un arbrissó, una pantalleta que indica “55”. “Bufa, n’hi ha per estona, doncs.” Paciència. S’asseu a terra i mira al cel. “Cassiopeia i l’Ossa Major i Andròmeda i... com es deia aquesta ? En fi, aquesta, com es digui.” “Què, somiant amb els extraterrestres?”, li diu una veu. En Berenguer. “Doncs hauríeu de saber que, de tan pensar en extraterrestres, la gent s’oblida dels intraterrestres com nosaltres, i ens teniu aquí mateix, au, aixequeu-vos que ja és el seu torn.” Desconcertat, s’alça i s’adona que ja no hi ha ningú més al seu voltant. “On ha anat a parar tota aquella gentada?”, es demana. És a punt de preguntar-ho a en Berenguer, però la seva loquacitat no li deixa espai.

“Bé, així que voleu un tresor?, doncs sapigueu que jo us puc concedir el que vulgueu, ara bé, res de bromes, no s’hi val a dir doneu-me la capacitat de concedir-me desitjos o bé el meu desig és que pugui satisfer tots els meus desitjos, si em feu un joc de paraules d’aquests us convertiré en una girafa africana i us enviaré de pet a un zoo dels països nòrdics on, podeu estar-ne segur, hi fot molt de fred, o sigui que rumieu-ho bé, apa, què em dieu?, us heu quedat mut ara?, va, alguna cosa deveu voler, no?” “D’acord, d’acord, ja ho tinc, havia pensat...” “Vós direu, però abans tingueu en compte un detall, demaneu el que demaneu, caldrà que em signeu davant de notari, i de notari en tinc un dels bons, que si el desig que us concedeixo té efectes col·laterals, no me’n fareu responsable, i sé de què parlo, i perquè vegeu que no són falòrnies, us n’explicaré una que va passar-me, recordeu el cas d’un dels primers grans incendis de Londres, el de l’any 1212?, o n’heu sentit parlar, vaja, sí?, veig que sí, doncs hauríeu de saber que va ser a causa d’un desig que vaig concedir jo, si, tal com us ho dic, un mosso que m’havia demanat poder viatjar d’una punta a l’altra del món i jo, beneit, li vaig regalar un coet, sí, ja us he dit que en qüestions tecnològiques no ens guanya ningú, als fameliars, doncs com us deia, li vaig regalar un coet, li vaig donar quatre lliçons bàsiques d’astronàutica i apa, a viatjar, això sí, li vaig demanar que fos discret i que no aterrés a qualsevol lloc, i prou que em feia cas, però es veu que un dia, després de visitar Londres, una espurna procedent d’un dels motors de reacció va calar foc a una casa i noi, la va fer ben grossa, el mosso, la resta, ja ho sabeu, mitja ciutat en flames i ell, ple de remordiments, va venir-me a cercar per a culpar-me del que havia passat, desagraït li vaig dir, però se’n va anar fet una fúria, amenaçant-me de dur-me als tribunals, això sí que no, vaig pensar, necessito un notari i un advocat, i entre els fameliars no n’hi ha gaires, què hi farem, però en vaig trobar un i aquí el tenim, o sigui que us faré signar, com hi ha món.” “Bé, doncs suposo que ho hauré de signar, però...” “Sí, ho haureu de signar i, evidentment, m’haureu de pagar les despeses del notari, perquè, com us podeu imaginar, no ho fan per amor a l’art, aquesta colla, ja els ho dic, jo, hauríeu d’abaratir les taxes, però ells es limiten a dir que arribar a ser notari no és gens fàcil, o sigui que a pagar.” “Oh, però ho...” “Ni peròs ni res, si comencem així, pleguem, penseu que aquí fora hi ha molta gent que s’espera, sí, ja ho sé que éreu l’últim, però ja n’hi ha més, què hi farem, coses del turisme, el fet és que hi ha molta cua, i si no li agrada el que li ofereixo, bon vent i barca nova, que ja me’ls conec, la gent com vós, sempre fent preguntes, sempre posant en dubte la feina dels altres, i penseu que jo només miro de guanyar-me la vida com bonament puc.” “Mira, no sé què dir-te, des de petit m’havia fet molta il·lusió trobar un tresor o que se m’aparegués un geni i em concedís un...” “Ei, ei, ei, atureu el carro, de geni no en tinc res jo, sóc un fameliar, ha quedat clar?, un fameliar, sí, diferent dels altres, res d’amenaces, res d’exigències, al contrari, vinga a satisfer desitjos, però un fameliar, al capdavall, o sigui que mesureu les paraules o ens les haurem, vós i jo, ah, i em feu aquesta cara?, doncs ja podeu anar sortint, m’heu sentit?, fora, apali, muntanya avall, que fa baixada, i no torneu a venir per aquí, que sóc molt bon fisonomista, jo, penseu que fins i tot m’havien dit que si em presentés a la policia secreta, i d’altra banda no sabria pas com trobar-la, si és secreta, com deia, que si m’hi presentés m’agafarien per identificar sospitosos, ja em direu, i de què em serviria a mi això?, però bé, tant li fa, ara marxeu, i feu-ho ràpid, que tinc feina, i una altra vegada, penseu-vos-ho dues vegades, això de seguir un mapa d’un tresor, a reveure, vagi bé, fora, vinga, fora!”

Abatut, deixa enrere en Berenguer i tota la corrua de seguidors que omplen l’esplanada. Les paraules del fameliar li retronen dins el cap mentre, cautelós de no perdre’s en la nit d’estiu eivissenca, va desfent el camí fins arribar a la cala. “Definitivament”, pensa, “la mitologia ja no és el que era.”