Informació d'última hora

Segons ens informa el nostre corresponsal a Sabadell, una girafa antropomorfa i amb un català impecable s’ha estat passejant aquesta tarda per la ciutat. Els testimonis asseguren que l’animal ha entrat fins i tot en un supermercat, on ha comprat un quilo de tomàquets, una bossa de cacauets i loció d’afeitar. El pagament, això sí, l’ha realitzat amb targeta, si bé se’n desconeix el banc emissor. L’única persona que hi ha pogut parlar, una empleada d’aquest supermercat, ens ha explicat que la girafa li ha interpretat una cançó, la lletra de la qual li ha transcrit per tal que tots la coneguem. Fa així:

Vestit de girafa
me’n vaig a comprar.
Disculpi, però aquí
no admetem animals.
Digui’m on ho diu.
No ho diu pas enlloc.
Així doncs em quedo
a fer el badoc.

Veig fruites, veig pasta,
veig sucs i llegums.
Però res no m’agrada,
res no em ve de gust.
Voldria aletes
però aquí no n’hi ha.
Agafa el metro
i al mar a pescar.

Jo no tinc cap canya
però sí un coll ben llarg.
L’estiro, l’estiro,
el faig doblegar.
Els peixos s’hi agafen,
però desconfiats,
un cop fora l’aigua
hi tornen a entrar.

Cansat de disfresses,
ben fart d’actuar,
deixo la girafa
plegada al replà.
I quan entro a casa,
sens res per dinar,
vestida ella d’euga
se’n va a comprar.

Tan bon punt en tinguem més detall, reprendrem la informació.

Les fugitives

Diuen que fa molt i molt de temps, en un bloc de pisos molt i molt llunyà, ocorregueren uns fets tan estremidors que durant anys ningú no volgué recordar-los. Deixeu-me que us els expliqui.

Era diumenge i els Rocamora-Puigdellívol acabaven d’arribar d’uns intensos dies a la muntanya. Delerós d’asseure’s al sofà i reposar durant una bona estona, el senyor Rocamora entrà el seu monovolum al garatge, l’aparcà de qualsevol manera i començà a descarregar-ne bosses i més bosses. Els nens, farts de tant anar amunt i avall, sortiren corrent vers l’ascensor, mentre la senyora Puigdellívol, tres bosses a cada mà, intentava debades atrapar-los. Rere seu, en Rocamora carretejava com bonament podia els últims trastos, combinant la gens menyspreable tasca amb la imploració d’una mica de paciència als nens. Un cop encabits dins l’ascensor –una altra gesta que tampoc no hauria de ser menystinguda, tenint en compte l’embalum que feien les bosses -, pitjaren el botó del tercer pis i vint-i-set segons més tard sortien al replà de casa seva. Llar, dolça llar.

Això és tot? No. Quatre pisos dessota, una escena dantesca prenia forma. Dins del monovolum, a la darrera filera de seients del vehicle, dues àvies de més de noranta anys miraven a l’exterior sense entendre res. Les seves àvies. Completament oblidades pels Rocamora-Puigdellívol, les venerables ancianes romanien dins el monovolum, a l’espera que algú les en tragués. Però qui? Passaren els minuts, passaren les hores, i ningú no entrava al garatge. I elles tancades allí dins. En va foren els seus intents de sortir-ne; les portes estaven bloquejades.

Cap al tard, devien ser ja les vuit del vespre, uns veïns del sisè segona sortiren de l’ascensor, passaren per davant del monovolum i... res. Res de res. Només la criatura, que no devia tenir més de quatre anys, s’adonà de la presència de les àvies, però es limità a saludar-les amb la mà, talment com si estigués contemplant la cavalcada dels reis. Prou que cridaren, elles. Cap resposta.

Arribada ja la nit, i fartes d’esperar uns rescatadors que no es presentaven, les àvies decidiren tirar pel dret. Una d’elles, la més arrauxada, saltà fins al seient del conductor i, sense pensar-s’ho, feu un pont amb els cables. El motor s’engegà. La seva companya, animada per l’èxit, no dubtà a ocupar el lloc de copilot. Amb els cinturons ben cordats, enfilaren la rampa del garatge i, llançades, n’envestiren la porta. Ja eren fora. Ara sols els quedava cridar l’atenció d’algun bon samarità, algú que entengués que elles, allí dins, no hi eren pas per gust. S’aturaren en un semàfor i intentaren cridar l’atenció dels vianants, però no triomfaren. Ho repetiren en els següent semàfors, però no fou fins al quart intent que la cosa tingué èxit. Un camerunès, veí de replà des de feia una setmana, les reconegué i, no cal dir-ho, queda esfereït amb l’escena. Les feu aparcà i, com un llampec, sortí corrents a trucar a la porta de casa dels Rocamora-Puigdellívol. “Bon vespre, disculpin que els molesti a aquesta hora, però és que resulta que les seves àvies han creuat mitja ciutat tancades dins del monovolum” els digué. “Com diu? Deu ser una broma, m’imagino. Que en fa d’hores que les nostres àvies dormen!” li respongué en Rocamora, mig enfadat. “Si pogués fer-me el favor de comprovar-ho” insistí el noi. “Ho trobo ridícul” continuà en Rocamora, “però si s’ha de posar així...” Picaren a la porta de l’habitació de les àvies. I en no obtenir-ne resposta, l’obriren. Efectivament, les àvies no hi eren. Mig avergonyit i mig aterrit, en Rocamora baixà fins al garatge i, en comprovar que el monovolum no hi era, sortí esperitat rere el camerunès, que el guià fins al lloc on les àvies, ara somrients, l’estaven esperant.

Fi de la història. Les àvies, acusades de robatori i evasió, compleixen condemna a la presó comarcal, on són conegudes amb el nom de “les fugitives”. Mentrestant, els Rocamora-Puigdellívol continuen fent sortides a la muntanya. Això sí, quan arriben, s’asseguren ben bé de no deixar-se absolutament ningú dins del monovolum. I és que només els faltaria un altre ensurt d’aquesta mena.

Amb bona voluntat


Sé que us semblarà una bajanada, però us ho puc ben assegurar: els insectes parlen anglès. Bé, d'acord, potser m'he excedit en la meva afirmació, però el que sí que sé del cert és que els mosquits i algunes formigues gegants l'entenen, com a mínim. De la resta d'insectes no en puc donar fe, tot i que tinc indicis que em fan pensar que també coneixen la llengua de Shakespeare. En tot cas, la meva descoberta, de la qual, n'estic segur, les revistes especialitzades n'aniran plenes en qüestió de dies, es va produir fa cosa d'un parell de setmanes, mentre gaudia d'un descans en una casa rural de l'Alt Urgell el nom de la qual, per indicació dels propietaris, mantindré en l'anonimat. Una casa molt maca, per cert. Llàstima que no en pugui compartir el nom amb vosaltres. Estic segur que us agradaria.

El fet és que era mitja tarda i un servidor estava assegut a la terrassa de la casa, compaginant llargues estones de lectura amb breus instants de delectança quasi stendhaliana, fruit de la bellesa corprenedora del paratge. En un d'aquests instants, vaig veure, de cua d'ull, una formiga de dimensions considerables que recorria intrèpida la paret on jo estava recolzat, desconeixedora del risc que afrontava. I és que, com bé sabeu, els humans tenim el cruel hàbit d'aixafar sense pietat qualsevol animal les dimensions del qual no sobrepassin la mida d'un pam, un hàbit que, d'altra banda, i com es feia evident, els insectes ignoren. Tornant, però, al fil de la meva història, la formiga avançava veloç cap a mi i, malgrat l'enorme respecte que em mereixen tots els animals, em veia forçat a apartar-la de la seva ruta, car irrompria en pocs segons en el meu espai, impedint-me continuar la lectura amb tranquil·litat. Així doncs, vaig començar a moure amunt i avall la mà dreta just pel seu damunt, esperant que la formiga (diguem-li Núria, per entendre'ns) optés per girar cua. Tanmateix, el sentit de les gesticulacions deu ser força diferent en el món animal, perquè la Núria, enlloc de fugir, continuava decidida el seu camí. Bufa-li, vaig pensar llavors. I així ho vaig fer. En un primer moment, la Núria, sorpresa per aquell cop de vent, va aturar la seva marxa, però en constatar que la cosa afluixava, la va reprendre com si res. Neguitós, el meu cap barrinava una alternativa. La Núria era cada cop més a prop i em quedava sense cap estratègia. Ja ho tenia: una fulla. Sota la taula, dotzenes de fulles vermelloses evidenciaven l'arribada de la tardor. En vaig prendre una i la vaig interposar, suaument, en el camí de la Núria. Però ella, impassible, optà per rodejar-la. Ho vaig tornar a intentar un cop i un altre. En va. La Núria prosseguia el seu trajecte i ja la tenia a tocar. I fou en aquell precís instant que, mogut per l'emergència de la situació, i sense que us en pugui dir el perquè, vaig exclamar: “Fot el camp, si us plau! Get out!” La Núria s'aturà i es quedà pensarosa, com si reflexionés les paraules que li havia adreçat. Tot i així, no ho degué veure prou clar, ja que en pocs segons reprengué la marxa a pas lleuger. “Vés-te'n, que vull llegir!”, li repetia jo sense èxit. I de nou, en utilitzar l'anglès per dir-li “Please, go back home, I'd like to read!”, la Núria aturà el seu pas, em fità per un instant i, sense pensar-s'ho més, feu mitja volta i se'n tornà per on havia vingut. No me'n sabia avenir. De debò m'havia entès? O, més ben dit, m'havia entès exclusivament quan li havia parlat en anglès? Potser tot plegat havia estat una simple casualitat... Ho havia de comprovar.

Una estona després, mentre em vestia per anar a sopar, un mosquit entrà per la finestra de l'habitació. La meva companya, que no havia presenciat la interacció amb la Núria, va córrer a llançar-li un parell de coixins, uns coixins que el mosquit (diguem-li Daniel, per fer-ho més fàcil) va esquivar amb l'elegància pròpia d'aquests insectes voladors. “Deixa'm fer a mi, que em sembla que sé com fer-lo marxar” li vaig dir, mentre ella, incrèdula, s'ajupia per recollir els coixins. Sota la pressió de la seva mirada inquisidora, vaig acostar-me cautelosament al Daniel i, fluixet, li vaig dir: “Could you please get out of the room, please? I'm sure you'll find a better place out there”. Pim pam. No em va caldre repetir-li-ho. En Daniel, com a resposta a la meva educada petició, optà per sortir de l'habitació i perdre's en l'espai infinit. I per increïble que sembli, al cap d'un quart d'hora, en passar pel jardí de la casa, camí del menjador, vaig veure en Daniel (era ell, n'estic segur) còmodament col·locat sobre una pedra i contant la seva experiència a d'altres companys mosquits que se l'escoltaven embadalits i que, com vaig veure d'esquitllada, van girar-se encuriosits a mirar-me (no van ser imaginacions meves, en podeu estar segurs). Llavors sí, convençut del meu descobriment, vaig entrar al menjador desitjant que algun insecte hagués pogut introduir-s'hi i, qui sap, entaular una conversa amb ell. Malauradament, no n'hi vaig trobar cap. Paciència, vaig dir-me.

L'endemà ja tenia feina, però. Encara no havia cantat el gall, que jo, ni curt ni mandrós, vaig sortir sigil·losament de l'habitació, procurant no despertar la meva companya, i vaig anar a seure al bell mig del jardí, esperant l'arribada dels primers insectes. No em calgué esperar gaire. Tres formigues i un mosquit arribaren al cap de cinc minuts i s'acomodaren ben a prop meu, talment com si esperessin que succeís quelcom. Aquesta és la meva, vaig pensar. “Hi guys! How are you doing? Nice morning, isn't it?” Els meus companys insectes es van quedar perplexos, ho vaig notar. Pel que es veu, no eren amics dels del dia abans, de manera que no sabien que un humà havia descobert el seu secret. El principi vaig veure recel en els seus ulls, no ens enganyem, però a mesura que els anava explicant què havia vingut a fer, percebia un canvi en la seva actitud. Això sí, ells, ni una paraula.

El fet és que van passar les hores i ells (no els hi he posat noms encara, m'haureu de disculpar) seguien la meva explicació i fins i tot diria que s'hi interessaven. Potser per aquesta raó em va semblar oportú ensenyar-los una mica de català. Jo amb l'anglès em defenso però, francament, no hi ha res com la pròpia llengua. Així que, dit i fet, vaig començar per les frases que em van semblar més útils per a les relacions insectes-humans, com ara "Podeu marxar, si us plau?", "Ara no, que estic menjant" o "Heu vist quin dia més bonic que fa a fora?". Sí, ja sé que no són precisament frases d'acolliment, però és que, desenganyem-nos, la major part de les nostres intencions envers els insectes són, com us deia fa una estona, força hostils. Això sí, amb educació, que ningú no s'enfadi, i en la llengua del país, que és la millor manera de ser-ne un més. En tot cas, i si haig de fiar-me de la cara que m'hi feien, estic convençut que les meves traduccions els semblaven d'allò més útils. Fou per aquesta raó que, en acabar la meva exposició, els vaig demanar que fessin arribar aquestes lliçons de català bàsic als seus companys d'espècie. Així, quan es trobessin amb humans tot passejant per alguna contrada del nostre país, no tindrien cap problema per entendre'ls.

En definitiva, sembla que la cosa ha rutllat. Fa tot just uns minuts, mentre acabava de rentar els plats, ha entrat un mosquit per la finestra de la cuina. Només m'ha calgut un senzill "Et fa res anar a voleiar a un altre lloc, si us plau?". La seva reacció ha estat, com ja us podeu imaginar, l'esperada. I és que, com se sol dir, parlant la gent s'entén. I els insectes també.

La Ventafocs, el Bessuc prussià i la John Birch Society


Sempre s’ha dit que la Ventafocs va acabar casant-se amb el príncep i que visqueren junts i feliços menjant anissos. Tanmateix, els darrers estudis aporten indicis en un sentit completament diferent. I és que deixant de banda el fet que els anissos no són típics del país on, suposadament, vivia la parella, tot sembla indicar que el príncep, el nom del qual, si us hi fixeu, no ha constat mai en acta, era una persona de qui no te’n podies fiar. Pel que s’ha pogut esbrinar, a banda d’exercir com a hereu legítim a la corona -tant legítim com pugui ser un sistema monàrquic, si més no-, el príncep dedicava el seu temps lliure a una sèrie d’activitats que la moral i la legislació occidentals consideren fora de la normalitat. Van ser aquestes activitats que el dugueren davant del Tribunal Penal Internacional i, fruit d’un judici sever, a una presó de màxima seguretat on va complir una condemna de vint anys.

            La Ventafocs, malgrat sortir completament exculpada del cas, va ser repudiada pel seu poble i bandejada del país i,  segons la informació obtinguda pel Servei d’Intel·ligència nacional, va acabar exercint la prostitució en un bar de carretera proper a un poble ara ja desaparegut. Quan el poble va ser abandonat pels seus habitants per motius del tot desconeguts, la Ventafocs va fugir a Prússia, on entaulà una forta amistat amb el Bessuc i, fruit d’aquesta amistat, decidiren instal·lar una fàbrica de mitjons Rússia endins. La colònia de treballadors que es creà va donar lloc, amb el temps, a la ciutat de Vengerovo, el nom de la qual, com es pot deduir fàcilment, deriva de ”Ventafocs”.

            Així doncs, podem considerar completament falsa la versió tradicional dels fets, la qual va ser tendenciosament manipulada durant la guerra freda pel Comitè d’Activitats Antiamericanes per tal d’amagar els lligams de la Ventafocs amb la indústria de consum soviètica. Política internacional, ja se sap. En tot cas, si el que volien era dur a terme una autèntica cacera de bruixes, s’haurien d’haver fixat, més aviat, en les germanastres de la Ventafocs. Sense cap mena de dubte, els haurien donat molt més joc.

El poble que perdé sa llengua



Hi havia una vegada un poble on la gent no passejava els gossos, sinó que eren els gossos els que treien les persones a passejar. I no ho feien de qualsevol manera, no. Les persones, assegudes dins dels seus cotxes sense motor, subjectaven els gossos per la finestreta amb una corretja, mentre aquests, submisos, els feien anar amunt i avall. En aquest poble, la Ventafocs era prostituta i treballava en un bar de carretera, tronadíssim, amb les parets cobertes d’un paper rosa llampant¹. Entre els seus clients hi havia un serf de la gleva, un profeta i un antic rei d’un vell imperi, tots vinguts d’altres èpoques a través d’una porteta de ferro mig amagada en un carrer ben cèntric del poble, una porteta que ningú no havia vist mai. En aquest poble, els Reis Mags estaven a l’atur i només se’ls feia un contracte temporal quan se’ls necessitava. No pas a tots tres, però: en Baltasar, sospitós de no tenir els papers en regla, havia de conformar-se amb treballar il·legalment. Això sí, amb un sostre sota el qual passar la nit. I el Pare Noel, que feia anys que hi havia arribat, traficava amb drogues, armes i il·lusions. Tothom ho sabia, però ningú no hi feia res. N’hi havia que fins i tot deien que, temps enrere, havia comès un assassinat. La víctima? Algú que dormia com un tronc. La llei només era la llei i per a ell no hi havia codis. En aquest poble, no cal dir-ho, la gent anava a la seva, tothom tenia molta pressa. I és que tots eren molt importants. L’un, jugador de futbol d’elit, l’altre, director general d’una gran empresa, aquell altre, presentador de televisió. I tots ells, curulls de diners, d’afanys i ambicions, de veles i bastons i de somnis oblidats. El sol sortia per l’est i es ponia per l’oest, però hauria pogut ser a l’inrevés i ningú no se n'hauria adonat. No s'hi valia a badar. Així era aquest poble. I així va deixar de ser.


            Us ho explicaré com bonament pugui, basant-me en una tradició oral que es remunta a temps immemorials. Diuen que un dia, a mitja tarda, un fort estrèpit retronà per tot el poble i els llums s’apagaren. Era hivern i els estels ja cobrien les teulades. Confosos, els habitants sortiren als balcons, els dependents dels comerços al carrer. Els colls s’estiraven, buscant un punt de llum, un espai on la claror hi regnés, però res. Aleshores, algú volgué dir quelcom, però en articular les paraules, s’adonà que els sons que emetia no tenien res a veure amb el que volia dir: una sèrie de mots desconeguts eixiren de la seva boca, perfectament ordenats, rítmicament entonats, però indesxifrables per la seva oïda. El seu interlocutor quedà sorprès i intentà respondre-li, demanar-li què feia, però li succeí el mateix: mots desconeguts li ompliren el paladar i esquinçaren l’espai. Desconcertats, miraren al seu voltant i s’adonaren que l’escena es repetia a cada una de les converses que els envoltaven. Alguns espavilats corregueren a engegar el televisor, la ràdio, però de seguida s’adonaren que no entenien ni un borrall del que deien els locutors. D’altres optaren per prendre un llibre, una revista. Tampoc no n’entenien res: una sèrie de símbols estranys omplien les pàgines, sense que en poguessin extreure cap interpretació. Mitjançant signes, un grup de persones aconseguí posar-se d’acord en el pas que calia seguir. Sortirien caminant del poble i s’arribarien a la ciutat, que quedava amagada rere les muntanyes. Dit i fet, començaren la caminada i de seguida veieren que tot el poble en ple els seguia. Hores més tard, quan la nit ja se n’anava a dormir, albiraren la gran avinguda d’entrada a la ciutat. A pas feixuc hi entraren, trucaren a les primeres cases que trobaren i constataren, sorpresos, que aquells ciutadans sí que els entenien. Contaren, doncs, la seva història, i demanaren ajuda per resoldre el problema. Us acompanyarem de nou al vostre poble i mirarem què ha passat, els digué el batlle amfitrió. Un seguici enfilà el camí de les muntanyes, a la recerca del poble abandonat, però no trobaren res. Caminaren dies i dies, travessaren valls i pujaren cims, però enlloc no localitzaren el poble abandonat. Confosos, tornaren a la ciutat i ho explicaren al batlle: res no en queda, d’aquest poble, si és que mai ha existit. Els vilatans, capcots, decidiren quedar-se a viure a la ciutat i, de mica en mica, aprengueren a entendre’s entre ells, a ser un més, a ser iguals. 

            D’aquesta història en fa molt de temps i ja ningú no recorda el nom d’aquell poble. Potser, tal com deien els habitants de la ciutat, mai no havia existit. Potser només és un mite, una invenció, com l’Atlàntida, com Babilònia, com Anglaterra... 

¹ Per a més informació, podeu llegir “La Ventafocs, el Bessuc prussià i la John Birch Society”