Torró de tonyina

Està tip, però s’ha deixat un raconet per les postres. Amb delicadesa, obre la capsa de torró de Xixona, en treu la barra, oliosa, i amb les tisores en retalla l’envàs. Se’n talla un trosset, no gaire gran, per tastar-lo. “Ecs, quin gust més estrany.” Agafa la capsa i hi busca la data de caducitat. Efectivament, està caducat. Ara que s’hi fixa, té una textura diferent. Enrabiat amb el supermercat –ha comprat la barra avui mateix-, comença a esmicolar-lo amb el ganivet, reduint-lo a petits trossets. I aleshores, mentre contempla la seva obra destructiva, s’adona que aquelles miques de torró de Xixona semblen, a simple vista, tonyina. “Ja ho tinc”, pensa.

Torna al supermercat i hi compra vint llaunes de tonyina. Tot seguit, i perquè ningú no pugui lligar caps, s’arriba a l’hipermercat dels afores i hi compra deu barres de torró de Xixona. Torna cap a casa. Minuciosament, va obrint una a una les llaunes de tonyina, n’extreu el contingut i el va deixant en un plat. Enllestida aquesta tasca, obre les barres de torró i l’en va traient, el fa miques i el va deixant en un altre plat. “Bona feina”, es diu. “Ara, precisió.” Recull el torró esmicolat i el va encabint en les llaunes de tonyina. “Fantàstic.” Un cop fet, pren la tonyina, convertida en una massa uniforme i, talment un escultor que modela una estàtua, va donant forma a les primeres barres de torró de tonyina de la història. Queden impecables. Cofoi, les va encabint dins les capses dels torrons i, per reblar l’obra d’art, les tanca i les enganxa amb una mica de cola. Amb la feina feta, torna al carrer.

     Primera parada: l’hipermercat. Aprofitant la manca de vigilància de l’establiment, retorna les suposades barres de torró als prestatges. Segona parada: el supermercat. En aquest cas, s’adreça directament a l’encarregat i, forçant-se a fer cara d’emprenyat, li demana explicacions. “No em direu pas que això és tonyina, oi?”, li etziba. L’encarregat no s’ho pot creure. Una a una, comprova les llaunes i constata, desconcertat, que no estan farcides de tonyina, sinó d’una mena de torró de Xixona. Prou que li demana disculpes, però tot és en va. El supermercat i l’empresa envasadora reben immediatament una denúncia i el judici dicta una sentència exemplar: hauran de pagar als afectats –afortunadament, només n’hi ha un- més d’un milió d’euros. Amb aquests diners, obre, a Alacant, una agència de viatges especialitzada en rutes exòtiques. En una d’aquestes rutes, és capturat per un dels pocs pobles antropòfags que encara subsisteixen, els quals el rosteixen a la cassola, acompanyat d’unes verduretes típiques de l’indret. Els caníbals, no cal dir-ho, s’hi llepen els dits.