El poble que perdé sa llengua

Hi havia una vegada un poble on la gent no passejava els gossos, sinó que eren els gossos els que treien les persones a passejar. I no ho feien de qualsevol manera, no. Les persones, assegudes dins dels seus cotxes sense motor, subjectaven els gossos per la finestreta amb una corretja, mentre aquests, submisos, els feien anar amunt i avall. En aquest poble, la Ventafocs era prostituta i treballava en un bar de carretera, tronadíssim, amb les parets cobertes d’un paper rosa llampant¹. Entre els seus clients hi havia un serf de la gleva, un profeta i un antic rei d’un vell imperi, tots vinguts d’altres èpoques a través d’una porteta de ferro mig amagada en un carrer ben cèntric del poble, una porteta que ningú no havia vist mai. En aquest poble, els Reis Mags estaven a l’atur i només se’ls feia un contracte temporal quan se’ls necessitava. No pas a tots tres, però: en Baltasar, sospitós de no tenir els papers en regla, havia de conformar-se amb treballar il·legalment. Això sí, amb un sostre sota el qual passar la nit. I el Pare Noel, que feia anys que hi havia arribat, traficava amb drogues, armes i il·lusions. Tothom ho sabia, però ningú no hi feia res. N’hi havia que fins i tot deien que, temps enrere, havia comès un assassinat. La víctima? Algú que dormia com un tronc. La llei només era la llei i per a ell no hi havia codis. En aquest poble, no cal dir-ho, la gent anava a la seva, tothom tenia molta pressa. I és que tots eren molt importants. L’un, jugador de futbol d’elit, l’altre, director general d’una gran empresa, aquell altre, presentador de televisió. I tots ells, curulls de diners, d’afanys i ambicions, de veles i bastons i de somnis oblidats. El sol sortia per l’est i es ponia per l’oest, però hauria pogut ser a l’inrevés i ningú no se n'hauria adonat. No s'hi valia a badar. Així era aquest poble. I així va deixar de ser.

            Us ho explicaré com bonament pugui, basant-me en una tradició oral que es remunta a temps immemorials. Diuen que un dia, a mitja tarda, un fort estrèpit retronà per tot el poble i els llums s’apagaren. Era hivern i els estels ja cobrien les teulades. Confosos, els habitants sortiren als balcons, els dependents dels comerços al carrer. Els colls s’estiraven, buscant un punt de llum, un espai on la claror hi regnés, però res. Aleshores, algú volgué dir quelcom, però en articular les paraules, s’adonà que els sons que emetia no tenien res a veure amb el que volia dir: una sèrie de mots desconeguts eixiren de la seva boca, perfectament ordenats, rítmicament entonats, però indesxifrables per la seva oïda. El seu interlocutor quedà sorprès i intentà respondre-li, demanar-li què feia, però li succeí el mateix: mots desconeguts li ompliren el paladar i esquinçaren l’espai. Desconcertats, miraren al seu voltant i s’adonaren que l’escena es repetia a cada una de les converses que els envoltaven. Alguns espavilats corregueren a engegar el televisor, la ràdio, però de seguida s’adonaren que no entenien ni un borrall del que deien els locutors. D’altres optaren per prendre un llibre, una revista. Tampoc no n’entenien res: una sèrie de símbols estranys omplien les pàgines, sense que en poguessin extreure cap interpretació. Mitjançant signes, un grup de persones aconseguí posar-se d’acord en el pas que calia seguir. Sortirien caminant del poble i s’arribarien a la ciutat, que quedava amagada rere les muntanyes. Dit i fet, començaren la caminada i de seguida veieren que tot el poble en ple els seguia. Hores més tard, quan la nit ja se n’anava a dormir, albiraren la gran avinguda d’entrada a la ciutat. A pas feixuc hi entraren, trucaren a les primeres cases que trobaren i constataren, sorpresos, que aquells ciutadans sí que els entenien. Contaren, doncs, la seva història, i demanaren ajuda per resoldre el problema. Us acompanyarem de nou al vostre poble i mirarem què ha passat, els digué el batlle amfitrió. Un seguici enfilà el camí de les muntanyes, a la recerca del poble abandonat, però no trobaren res. Caminaren dies i dies, travessaren valls i pujaren cims, però enlloc no localitzaren el poble abandonat. Confosos, tornaren a la ciutat i ho explicaren al batlle: res no en queda, d’aquest poble, si és que mai ha existit. Els vilatans, capcots, decidiren quedar-se a viure a la ciutat i, de mica en mica, aprengueren a entendre’s entre ells, a ser un més, a ser iguals. 

            D’aquesta història en fa molt de temps i ja ningú no recorda el nom d’aquell poble. Potser, tal com deien els habitants de la ciutat, mai no havia existit. Potser només és un mite, una invenció, com l’Atlàntida, com Babilònia, com Anglaterra... 

¹ Per a més informació, podeu llegir “La Ventafocs, el Bessuc prussià i la John Birch Society”