Les fugitives

Diuen que fa molt i molt de temps, en un bloc de pisos molt i molt llunyà, ocorregueren uns fets tan estremidors que durant anys ningú no volgué recordar-los. Deixeu-me que us els expliqui.

Era diumenge i els Rocamora-Puigdellívol acabaven d’arribar d’uns intensos dies a la muntanya. Delerós d’asseure’s al sofà i reposar durant una bona estona, el senyor Rocamora entrà el seu monovolum al garatge, l’aparcà de qualsevol manera i començà a descarregar-ne bosses i més bosses. Els nens, farts de tant anar amunt i avall, sortiren corrent vers l’ascensor, mentre la senyora Puigdellívol, tres bosses a cada mà, intentava debades atrapar-los. Rere seu, en Rocamora carretejava com bonament podia els últims trastos, combinant la gens menyspreable tasca amb la imploració d’una mica de paciència als nens. Un cop encabits dins l’ascensor –una altra gesta que tampoc no hauria de ser menystinguda, tenint en compte l’embalum que feien les bosses -, pitjaren el botó del tercer pis i vint-i-set segons més tard sortien al replà de casa seva. Llar, dolça llar.

Això és tot? No. Quatre pisos dessota, una escena dantesca prenia forma. Dins del monovolum, a la darrera filera de seients del vehicle, dues àvies de més de noranta anys miraven a l’exterior sense entendre res. Les seves àvies. Completament oblidades pels Rocamora-Puigdellívol, les venerables ancianes romanien dins el monovolum, a l’espera que algú les en tragués. Però qui? Passaren els minuts, passaren les hores, i ningú no entrava al garatge. I elles tancades allí dins. En va foren els seus intents de sortir-ne; les portes estaven bloquejades.

Cap al tard, devien ser ja les vuit del vespre, uns veïns del sisè segona sortiren de l’ascensor, passaren per davant del monovolum i... res. Res de res. Només la criatura, que no devia tenir més de quatre anys, s’adonà de la presència de les àvies, però es limità a saludar-les amb la mà, talment com si estigués contemplant la cavalcada dels reis. Prou que cridaren, elles. Cap resposta.

Arribada ja la nit, i fartes d’esperar uns rescatadors que no es presentaven, les àvies decidiren tirar pel dret. Una d’elles, la més arrauxada, saltà fins al seient del conductor i, sense pensar-s’ho, feu un pont amb els cables. El motor s’engegà. La seva companya, animada per l’èxit, no dubtà a ocupar el lloc de copilot. Amb els cinturons ben cordats, enfilaren la rampa del garatge i, llançades, n’envestiren la porta. Ja eren fora. Ara sols els quedava cridar l’atenció d’algun bon samarità, algú que entengués que elles, allí dins, no hi eren pas per gust. S’aturaren en un semàfor i intentaren cridar l’atenció dels vianants, però no triomfaren. Ho repetiren en els següent semàfors, però no fou fins al quart intent que la cosa tingué èxit. Un camerunès, veí de replà des de feia una setmana, les reconegué i, no cal dir-ho, queda esfereït amb l’escena. Les feu aparcà i, com un llampec, sortí corrents a trucar a la porta de casa dels Rocamora-Puigdellívol. “Bon vespre, disculpin que els molesti a aquesta hora, però és que resulta que les seves àvies han creuat mitja ciutat tancades dins del monovolum” els digué. “Com diu? Deu ser una broma, m’imagino. Que en fa d’hores que les nostres àvies dormen!” li respongué en Rocamora, mig enfadat. “Si pogués fer-me el favor de comprovar-ho” insistí el noi. “Ho trobo ridícul” continuà en Rocamora, “però si s’ha de posar així...” Picaren a la porta de l’habitació de les àvies. I en no obtenir-ne resposta, l’obriren. Efectivament, les àvies no hi eren. Mig avergonyit i mig aterrit, en Rocamora baixà fins al garatge i, en comprovar que el monovolum no hi era, sortí esperitat rere el camerunès, que el guià fins al lloc on les àvies, ara somrients, l’estaven esperant.

Fi de la història. Les àvies, acusades de robatori i evasió, compleixen condemna a la presó comarcal, on són conegudes amb el nom de “les fugitives”. Mentrestant, els Rocamora-Puigdellívol continuen fent sortides a la muntanya. Això sí, quan arriben, s’asseguren ben bé de no deixar-se absolutament ningú dins del monovolum. I és que només els faltaria un altre ensurt d’aquesta mena.