Sé que us semblarà una bajanada, però us ho puc ben assegurar: els insectes parlen anglès. Bé, d'acord, potser m'he excedit en la meva afirmació, però el que sí que sé del cert és que els mosquits i algunes formigues gegants l'entenen, com a mínim. De la resta d'insectes no en puc donar fe, tot i que tinc indicis que em fan pensar que també coneixen la llengua de Shakespeare. En tot cas, la meva descoberta, de la qual, n'estic segur, les revistes especialitzades n'aniran plenes en qüestió de dies, es va produir fa cosa d'un parell de setmanes, mentre gaudia d'un descans en una casa rural de l'Alt Urgell el nom de la qual, per indicació dels propietaris, mantindré en l'anonimat. Una casa molt maca, per cert. Llàstima que no en pugui compartir el nom amb vosaltres. Estic segur que us agradaria.
El fet és que era mitja tarda i un servidor estava assegut a la terrassa de la casa, compaginant llargues estones de lectura amb breus instants de delectança quasi stendhaliana, fruit de la bellesa corprenedora del paratge. En un d'aquests instants, vaig veure, de cua d'ull, una formiga de dimensions considerables que recorria intrèpida la paret on jo estava recolzat, desconeixedora del risc que afrontava. I és que, com bé sabeu, els humans tenim el cruel hàbit d'aixafar sense pietat qualsevol animal les dimensions del qual no sobrepassin la mida d'un pam, un hàbit que, d'altra banda, i com es feia evident, els insectes ignoren. Tornant, però, al fil de la meva història, la formiga avançava veloç cap a mi i, malgrat l'enorme respecte que em mereixen tots els animals, em veia forçat a apartar-la de la seva ruta, car irrompria en pocs segons en el meu espai, impedint-me continuar la lectura amb tranquil·litat. Així doncs, vaig començar a moure amunt i avall la mà dreta just pel seu damunt, esperant que la formiga (diguem-li Núria, per entendre'ns) optés per girar cua. Tanmateix, el sentit de les gesticulacions deu ser força diferent en el món animal, perquè la Núria, enlloc de fugir, continuava decidida el seu camí. Bufa-li, vaig pensar llavors. I així ho vaig fer. En un primer moment, la Núria, sorpresa per aquell cop de vent, va aturar la seva marxa, però en constatar que la cosa afluixava, la va reprendre com si res. Neguitós, el meu cap barrinava una alternativa. La Núria era cada cop més a prop i em quedava sense cap estratègia. Ja ho tenia: una fulla. Sota la taula, dotzenes de fulles vermelloses evidenciaven l'arribada de la tardor. En vaig prendre una i la vaig interposar, suaument, en el camí de la Núria. Però ella, impassible, optà per rodejar-la. Ho vaig tornar a intentar un cop i un altre. En va. La Núria prosseguia el seu trajecte i ja la tenia a tocar. I fou en aquell precís instant que, mogut per l'emergència de la situació, i sense que us en pugui dir el perquè, vaig exclamar: “Fot el camp, si us plau! Get out!” La Núria s'aturà i es quedà pensarosa, com si reflexionés les paraules que li havia adreçat. Tot i així, no ho degué veure prou clar, ja que en pocs segons reprengué la marxa a pas lleuger. “Vés-te'n, que vull llegir!”, li repetia jo sense èxit. I de nou, en utilitzar l'anglès per dir-li “Please, go back home, I'd like to read!”, la Núria aturà el seu pas, em fità per un instant i, sense pensar-s'ho més, feu mitja volta i se'n tornà per on havia vingut. No me'n sabia avenir. De debò m'havia entès? O, més ben dit, m'havia entès exclusivament quan li havia parlat en anglès? Potser tot plegat havia estat una simple casualitat... Ho havia de comprovar.
Una estona després, mentre em vestia per anar a sopar, un mosquit entrà per la finestra de l'habitació. La meva companya, que no havia presenciat la interacció amb la Núria, va córrer a llançar-li un parell de coixins, uns coixins que el mosquit (diguem-li Daniel, per fer-ho més fàcil) va esquivar amb l'elegància pròpia d'aquests insectes voladors. “Deixa'm fer a mi, que em sembla que sé com fer-lo marxar” li vaig dir, mentre ella, incrèdula, s'ajupia per recollir els coixins. Sota la pressió de la seva mirada inquisidora, vaig acostar-me cautelosament al Daniel i, fluixet, li vaig dir: “Could you please get out of the room, please? I'm sure you'll find a better place out there”. Pim pam. No em va caldre repetir-li-ho. En Daniel, com a resposta a la meva educada petició, optà per sortir de l'habitació i perdre's en l'espai infinit. I per increïble que sembli, al cap d'un quart d'hora, en passar pel jardí de la casa, camí del menjador, vaig veure en Daniel (era ell, n'estic segur) còmodament col·locat sobre una pedra i contant la seva experiència a d'altres companys mosquits que se l'escoltaven embadalits i que, com vaig veure d'esquitllada, van girar-se encuriosits a mirar-me (no van ser imaginacions meves, en podeu estar segurs). Llavors sí, convençut del meu descobriment, vaig entrar al menjador desitjant que algun insecte hagués pogut introduir-s'hi i, qui sap, entaular una conversa amb ell. Malauradament, no n'hi vaig trobar cap. Paciència, vaig dir-me.
L'endemà ja tenia feina, però. Encara no havia cantat el gall, que jo, ni curt ni mandrós, vaig sortir sigil·losament de l'habitació, procurant no despertar la meva companya, i vaig anar a seure al bell mig del jardí, esperant l'arribada dels primers insectes. No em calgué esperar gaire. Tres formigues i un mosquit arribaren al cap de cinc minuts i s'acomodaren ben a prop meu, talment com si esperessin que succeís quelcom. Aquesta és la meva, vaig pensar. “Hi guys! How are you doing? Nice morning, isn't it?” Els meus companys insectes es van quedar perplexos, ho vaig notar. Pel que es veu, no eren amics dels del dia abans, de manera que no sabien que un humà havia descobert el seu secret. El principi vaig veure recel en els seus ulls, no ens enganyem, però a mesura que els anava explicant què havia vingut a fer, percebia un canvi en la seva actitud. Això sí, ells, ni una paraula.
El fet és que van passar les hores i ells (no els hi he posat noms encara, m'haureu de disculpar) seguien la meva explicació i fins i tot diria que s'hi interessaven. Potser per aquesta raó em va semblar oportú ensenyar-los una mica de català. Jo amb l'anglès em defenso però, francament, no hi ha res com la pròpia llengua. Així que, dit i fet, vaig començar per les frases que em van semblar més útils per a les relacions insectes-humans, com ara "Podeu marxar, si us plau?", "Ara no, que estic menjant" o "Heu vist quin dia més bonic que fa a fora?". Sí, ja sé que no són precisament frases d'acolliment, però és que, desenganyem-nos, la major part de les nostres intencions envers els insectes són, com us deia fa una estona, força hostils. Això sí, amb educació, que ningú no s'enfadi, i en la llengua del país, que és la millor manera de ser-ne un més. En tot cas, i si haig de fiar-me de la cara que m'hi feien, estic convençut que les meves traduccions els semblaven d'allò més útils. Fou per aquesta raó que, en acabar la meva exposició, els vaig demanar que fessin arribar aquestes lliçons de català bàsic als seus companys d'espècie. Així, quan es trobessin amb humans tot passejant per alguna contrada del nostre país, no tindrien cap problema per entendre'ls.
En definitiva, sembla que la cosa ha rutllat. Fa tot just uns minuts, mentre acabava de rentar els plats, ha entrat un mosquit per la finestra de la cuina. Només m'ha calgut un senzill "Et fa res anar a voleiar a un altre lloc, si us plau?". La seva reacció ha estat, com ja us podeu imaginar, l'esperada. I és que, com se sol dir, parlant la gent s'entén. I els insectes també.
I si és veritat és perque no és mentida! Va de bo!
ResponEliminaI recordeu que xerrant català podem voltar el món i tornar al born.