La tieta Enriqueta sempre m'ho deia: no expliquis mentides, que et cauran totes les dents! I jo, incrèdul, me'n reia sense vergonya. Coses de nens, direu...
En acabar la carrera vaig posar-me a estudiar idiomes. Japonès, més concretament. Difícil? Una mica. És qüestió de pràctica, em deien els companys. Cert. Potser per aquesta raó, i amb l'estiu a tocar, em va semblar una bona idea d'anar una temporada al Japó, un lloc on em veuria obligat a usar els meus escassos coneixements de la llengua. La qüestió és que, curiosament, hi vaig trobar feina força ràpid. D'intèrpret. Increïble però cert. Sé que em preguntareu perquè hi vaig accedir. Molt senzill: no vaig entendre ni un borrall del que em deia l'entrevistador. Jo, educat com sóc, i delerós de guanyar uns calerons, em limitava a assentir i a repetir mecànicament l'única expressió que coneixia: "Sí, i tant, jo parlo japonès!". Mentida. Però el cas és que aquell individu s'engrescà en veure la meva plena disposició i, mogut per una necessitat imperiosa de disposar d'algú, es decidí a contractar-me a l'instant, assignant-me la tasca d'intèrpret auxiliar. I això no és tot. Al cap d'un parell de dies, el meu superior va ser segrestat per les milícies llibertàries de Hokkaido, fet que em convertí, molt a desgrat meu, en intèrpret titular.
Per no estendre'm excessivament, us diré que, en aquelles dates, l'ambient havia esdevingut prebèl·lic, fruit dels constants enfrontaments entre les milícies, recolzades de sotamà per l'exèrcit nord-americà, i les tropes regulars japoneses, reconstituïdes després de gairebé un segle de supeditació humiliant a Occident. Per tal d'evitar una escalada en el conflicte, requeriren els meus serveis per a fer d'intèrpret entre les presidentes dels dos països. Jo prou que els deia que el meu nivell de japonès no estava a l'alçada. Res de res. Ja em teniu a mi, presoner de la meva pròpia mentida, assegut entre elles dues, reescrivint a marxes forçades un diàleg el sentit del qual se'm feia impossible de seguir. No em demaneu què vaig dir o què vaig deixar de dir, el fet és que en una parell d'hores teníem la guerra declarada i les bombes començaven a caure sobre Kyoto, Lincoln, Oslo (el premi Nobel de la Pau no era del gust dels japonesos, pel que es va saber després) i Maçanet de la Selva (la punteria dels nord-americans no era el seu punt fort, com ja se sabia).
D'aquests fets en fa quinze anys i la guerra ha destruït la pràctica totalitat de les grans ciutats de l'hemisferi nord. Només Roma, impertèrrita, ha resistit l'embat d'unes bombes que semblaven voler respectar la que fou capital d'un dels primers imperis. Potser com a lliçó per a la història. Potser només com a anècdota.
I a mi, aquí em teniu. Vaig tornar del Japó poc després de l'inici de les hostilitats, aprofitant l'avinentesa que em brindà un vaixell mercant vietnamita que anava cap a Còrsega. Allí vaig prendre una barcassa -dir-ne vaixell seria excessiu, sens dubte- i en pocs dies trepitjava Gènova, des d'on, amb penes i treballs, vaig poder iniciar un camí que em permeté tornar a casa en poques setmanes.
D'això, com us deia, en fa gairebé quinze anys. Som a 20 d'abril del 2099. Fa una setmana i mitja que la guerra es va acabar i, des de llavors, només he vist dues persones: el marrec de Ca'n Pistraus (que ja no ho és tant, de marrec) i la fornera de Santa Pau. Folls, van passar davant meu com una exhalació, fugint, ja no de les bombes, sinó d'ells mateixos. No he vist ningú més. Mai no hauria pensat que la cosa pogués anar tan lluny. El que us puc garantir és que, d'ençà d'aquell dia, no paro de pensar en la tieta Enriqueta. I és que, de dents, no me'n queda ni una.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada