Revolta

Recordo el dia que ens vam conèixer. Era una freda tarda d’hivern i tu vas entrar al bar apressada, carregada de bosses i amb una bufanda que et tapava mitja cara. No m’hauria fixat en tu si no hagués estat per l’olor que desprenies, una subtil mescla de perfum, romaní i delectança. Vas entrar com si aquell fos l’únic bar del planeta i, en certa manera, era així. Et vas asseure ben a prop, no prou perquè poguessis adonar-te de la meva mirada inquisidora (en el bon sentit de la paraula), però tampoc prou lluny com per fer-me perdre l’interès que el teu desembarcament havia despertat en mi. Discret, com si m’amagués rere les pàgines d’un llibre inexistent, vaig mirar-te una llarga estona, potser dues i tot, fins que finalment vaig decidir acostar-me a tu. Mai no he estat gaire hàbil a l’hora d’encetar una conversa, ja ho saps, i les úniques paraules que se m’acudiren van ser una sèrie de mots inconnexos, formalment bonics, però mancats de tot significat quan s’ordenaven de la manera que jo ho vaig fer. Tu només vas somriure, mig tímida mig seductora, i jo vaig desfer-me. Dites les primeres paraules, la conversa va començar a fluir d’una manera indescriptible i el teu horitzó, cada volta més nítid, va esdevenir també meu. Els camins que m’ensenyaves s’obrien davant meu, sinuosos, agrestes, salvatges, però alhora clars, definits, sense enganys. Amb decisió vam avançar envoltats de desconeguts; desconeguts per mi, no pas per tu. Jo et mirava, una vegada i una altra, i no deixava de preguntar-me on havies estat tot aquest temps, amb qui havies compartit les nits i els dies, a qui havies ofert el teu dolç alenar. Mentrestant tu, reflectint la imatge que algun antic pintor t’havia dedicat, anaves unes passes per davant meu, mentre jo et seguia convençut i exigent alhora. Hi havia molta feina per fer. Junts vam canviar els noms de les coses i l’ordre de les lletres i els colors dels arbres i el valor dels números i l’olor dels pastissos i la mida dels somnis. Incisivament vam parlar d’un dia en què tots seríem iguals i ningú no seria més igual que els altres (moltes gràcies, George) i la gent ens escoltava, els uns presos pel pànic, els altres amb els ulls brillants. Ens escoltaven, però... què passa quan prepares un dinar copiós i resulta que els teus convidats fan dejuni?