Potser sí

Com cada matí, esmorza tot mirant la televisió. A l'Àfrica, la crisi humanitària del Darfur arriba a uns extrems insostenibles. Els seus records el porten fins a l'EGB. Té dotze anys i seu rere un pupitre de color marró (no ho són tots, de marrons?) cobert de dibuixos estrambòtics i de guixades indesxifrables. Toca classe de geografia. Un a un, els països del continent africà desfilen davant seu, de bracet de les corresponents capitals. El Darfur no hi és. No existeix. La seva gent tampoc, doncs. El mapa polític, ple de línies frontereres rectes, el desconcerta. Hi ha quelcom d'estrany. Sense adonar-se'n, el seu llapis divideix el pupitre en dues meitats. Torna a ser a la taula de la cuina. Queixalada al  croissant. Una bomba ha explotat en ple centre de Tikrit. Una més, pensa. De nou, la imaginació se l'endú ben lluny. Es veu caminant lentament pels carrers, entre una multitud de desconeguts que, durant un instant, comparteixen un mateix pensament. Per una vegada, la utopia li havia semblat possible. Debades. Es veu el cafè d'una glopada i surt al carrer.

Sovint es pregunta perquè continua subscrit al diari. Potser és la mandra de donar-se'n de baixa. Amb les pàgines sota el braç, creua la plaça. Un carrer, dos carrers, tres carrers.  Si la gent evita els conflictes, com s'entén que siguin una constant en la història de la humanitat? Pau al món, desitgen les models quan són designades Miss El-que-sigui. Com si el seu món fos el mateix. Quatre carrers, cinc carrers. Si no s'afanya, arribarà tard a la feina. De sobte, en arribar a la cantonada, el seu cos n’envesteix un altre, sorgit del no res. Ell està bé, però l'altre ha caigut a terra, inconscient. S'espanta i comença a cridar, tot demanant ajuda. En un tres i no res el carrer s'omple de curiosos que, esbalaïts, proven d'esbrinar què ha passat. No és res, diu un entès. De seguida tornarà en si. En aquell precís moment arriben dues guàrdies urbanes i diuen que es fan càrrec de la situació. Ell els demana, discretament, si pot marxar. Faci, li diuen, que nosaltres ens encarreguem de tot.

Una mica desorientat, reprèn el camí. Torna a apressar el pas. Què hi fa treballant en aquella oficina? Quan era jove, somiava amb anar a l'altra part de món, deixar-ho tot i començar de zero. No s'hi havia atrevit. Si marxava, deixava enrere massa coses. Si es quedava, la societat l'engolia i es sentia perdut. Desemparança. Sis carrers, una placeta, l'avinguda. El sol escalfa, però un suau oreig ho fa més suportable. Intenta pensar en el temps, en el fred i en la calor, però la seva ment el condueix fins a l'escalfament global, el canvi climàtic. De nou, se sent minúscul i li ve al cap una frase d'en Gandhi: “Facis el que facis, serà insignificant, però és molt important que ho facis.” En aquell instant, en dubta. I set carrers.

Uns minuts més tard, tancat al seu despatx, intenta concentrar-se en la feina, però els pensament se li barregen i acaba fet un garbuix. Se sent perdut. Mira al carrer i la recança l'envaeix. No entén res.