El Monstre Joan

Ja des de ben petit, el Monstre Joan havia estat especial. I no pas per aquella capa, ni per aquells cabells de punxa, ni tan sols per aquelles antenetes. El Monstre Joan era especial perquè duia un fil invisible lligat a la mà esquerra i, a l'extrem del fil, hi tenia la Lluna, ben afermada.

            Cada matí, quan es llevava, el Monstre Joan parlava amb la Lluna i li preguntava si creixia, si minvava o si ja estava plena. I depenent de la seva resposta, sortien a passejar a una hora o a una altra. El Monstre Joan i la Lluna eren molt bons amics i sempre anaven junts a tot arreu. Quan la Lluna volia sortir de dia, el Monstre Joan se l'enduia a l'escola i, perquè no hagués d'estar-se tancada a la classe, deixava una finestra mig oberta per on feia passar el fil invisible. I quan la Lluna volia sortir de nit, el Monstre Joan sopava de pressa, se n'anava a passejar pel parc i, assegut en un banc, mirava com la Lluna jugava a fet i amagar amb els estels. Les hores els passaven volant i, de vegades, se'ls feia tan tard que el Monstre Joan havia d'anar directament a l'escola. I llavors els ulls se li tancaven de tanta son que tenia i la mestre el renyava, mentre la Lluna, de fora estant, se'n reia divertida.

            A la Lluna li agradava explicar històries. Des de tan amunt, ho veia tot, i li parlava al Monstre Joan dels rius, de les muntanyes, dels oceans. I el Monstre Joan l'escoltava embadalit. "Porta'm amb tu, que jo també ho vull veure", li deia sovint el Monstre Joan. I la Lluna, dolça i tendra, li deia que no podia, que hauria d'esperar a ser gran per a poder-ho contemplar amb els seus propis ulls.

            Els anys passaren i el Monstre Joan va aprendre a volar. Que n'era, de divertit, ballar amb les orenetes, cantar amb les òlibes, agafar-se a la cua dels avions! Per fi podia veure-ho tot com sempre havia somiat. El món era verd, i blau, i marró, i taronja, i tots els colors alhora. I ell obria els ulls de bat a bat per a poder veure-ho tot.

I la Lluna? Doncs la Lluna també s'havia fet gran. I desitjava volar, volar lluny de la Terra, volar lluny del Sol. "Com ho farem?" li deia el Monstre Joan. "A mi m'agrada tenir-te ben a prop!" "I a mi també." li responia la Lluna. "Ja ho tinc!", li digué el Monstre Joan, tot cridant. "Tallaré el fil que et manté lligada a mi i així podràs anar on vulguis." "Doncs jo", continuà la Lluna, "aniré fins als estels més lluents i fins a les galàxies més llunyanes. I cada dia, un moment o altre, tornaré per veure't i per explicar-te el que he vist." I així ho van fer.

            Des de llavors, només podem veure la Lluna una estona, ja sigui de dia o de nit, ja sigui creixent, minvant o plena. Tots els dies, menys els de Lluna nova. I és que, segons conten, aquestes nits el Monstre Joan i la Lluna es troben al parc per jugar a fet i amagar. I la Lluna, espavilada com sempre, s'amaga tan bé que ningú no la sap veure. Bé, quasi ningú.

Nota: Aquest conte està basat en un personatge original de Noelia Gómez Pérez i la il·lustració és de Candela Canson.