Ha arribat el dia D.
Neguitós, es lleva ben d’hora. Sap que ha dormit poc, però no té més son. Uns
càlids rajos de sol que es filtren entre les cortines li fan saber que no
plourà. Millor. Es vesteix d’una revolada, com si tingués pressa, i tot d’una
s’adona que encara disposa de tres quarts d’hora. S’asseu al sofà i engega el
televisor: el Darfur, l’Iraq. No es concentra. L’apaga. Al costat de l’aparell,
una bossa de color blavós acapara tota la seva atenció. Una bossa que canviarà
el curs de la història, pensa. En un instant, s’imagina Juli Cèsar creuant el
Rubicó, els turcs entrant a Constantinoble, Napoleó bocabadat al peu de les
piràmides, l’exèrcit nazi envaint Polònia. Un calfred li recorre l’espinada.
Baixa les escales i surt
al carrer. La ciutat bull i, per un moment, dubta. No l'han fet per dubtar, es
diu. Decideix prendre un taxi. Un cop dalt del vehicle, la seva ment enregistra
una a una les imatges que veu a través de la finestreta. Per a cada imatge, una
pregunta. I per a cada pregunta, la mateixa resposta. Hi ha coses ben fàcils,
reflexiona. El trajecte li passa volant. El taxi s’atura a l'adreça indicada i
ell en baixa, apressadament. Si vol ser puntual, haurà d’afanyar-se una mica.
Alleugereix el pas. Massa gent. Comença a córrer. De sobte, en arribar a la
cantonada, el seu cos n’envesteix un altre, sorgit del no res. Cau a terra i
perd la consciència.
Ha passat una setmana.
Potser més i tot. El judici, sumaríssim i secret, tindrà lloc demà mateix. No
hi haurà cap sorpresa, ho sap perfectament. Assegut a la cel·la, intenta
recordar què ha passat, però un garbuix d’imatges inconnexes li ennuvolen el
pensament: Brutus, els turcs assetjant Viena, l’illa de Santa Elena, el búnquer
de Hitler. No entén res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada