Quan plegava de la feina, passava sempre per davant d’un solar de la Ronda de Ponent on hi estaven construint un bloc de pisos. I cada dia em trobava amb la mateixa situació: els paletes, gaudint d’una merescuda estona de descans, es dedicaven a contemplar els vianants, tot parant una atenció especial a les de gènere femení, a les quals llançaven unes floretes que ara, per una qüestió de franja horària, prefereixo no transcriure. L'escena, malgrat la seva abassegadora quotidianitat, em sobtà des del primer moment, potser per la desinteressada exemplificació de l'etern retorn de Nietzche que duia implícita. Una vegada i una altra es repetia la mateixa situació, cada dia, a la mateixa hora, la mateixa escenografia, les mateixes persones, els mateixos comentaris. I jo, sense adonar-me'n, n'esdevenia, a la vegada, actor i espectador. Sense adonar-me'n.
Fins que un dia, sobtadament, vaig prendre consciència del meu galdós paper en escena i vaig decidir, sense rumiar-m'ho dues vegades, que havia arribat l'hora de canviar-hi el meu rol o, com a mínim, d'introduir-hi una subtil variació. Què passaria -em vaig dir- si, un cop arribat al final del carrer, tombés a mà esquerra, retrocedís en paral·lel a la Ronda pel carreró del darrere i, situat de nou al meu punt de partida (la porta de l'oficina on treballo, vaja), tornés a enfilar la Ronda de Ponent, passant discretament -i per segona vegada- davant dels manobres? S'adonarien que jo, un perfecte desconegut per a ells, ja havia desfilat feia poc més de tres minuts just pel davant de les seves cares? Hi caurien o, senzillament, ignorarien la meva gesta, distrets com estarien en les seves cabòries? Provem-ho -em vaig dir, encuriosit.
Dit i fet, en un tres i no res havia desfet el camí i tornava a passar per davant del grup de paletes, els quals, abstrets en la seva conversa, no van percebre l'alteració que la meva conducta infligia en la calorosa tarda sabadellenca. Decebut, vaig apressar el pas, anhelant arribar a casa, fer-me una dutxa, i oblidar, sense donar-li més importància, l'episodi que acabava de viure i del qual, molt a desgrat meu, n'havia estat el discret -i ignorat- protagonista. Uns minuts més tard, però, i ja fos per la frescor de l'aigua de la dutxa o per la claror de la lluna plena que es filtrava per la finestra del bany, tot d'una vaig caure-hi. Amb un cop no n'hi havia prou; calia repetir l'exercici tantes vegades com fes falta, fins que els paletes, sobtats per les meves constants anades (però no vingudes), es decidissin a cridar-me l'atenció i preguntar-me què em passava. Llavors sí -em vaig dir, ben convençut- la meva transgressió hauria tingut efecte.
L'endemà mateix, a l'hora de sempre, vaig passar caminant tot xino-xano per davant de l'obra. I tres minuts després, tornava a passar-hi. I al cap de menys de tres minuts, un cop més. I així fins a nou vegades, cada vegada amb el pas més lleuger, sempre esperant una resposta, un comentari, una pregunta. Res de res. Esgotat -portava més de vint minuts caminant en cercles- i decidit a no repetir per enèsima vegada el recorregut, vaig optar per rendir-me.
Tanmateix, fou en aquell precís instant quan, en alçar la vista, vaig veure al fons del carrer una silueta que no m'era del tot desconeguda. Aquell posat, aquella manera de caminar... No us sabria dir què em va moure a seguir-la, però vaig tornar a alleugerir el pas, encuriosit. De sobte va desaparèixer a mà esquerra i jo, gairebé corrents, vaig seguir-li els passos. En arribar al cantó vaig poder veure com tornava a escapolir-se pel carreró de darrere i, dues illes de cases més enllà, quan es disposava a agafar el carrer que duia, de nou, a la Ronda de Ponent, el vaig encalçar. La meva mà caigué sobre la seva espatlla i ell, espantat, es girà d'una revolada i... No sé exactament què vaig pensar en aquell moment, però l'individu que tenia al meu davant era... jo. Bé, jo era jo, però ell també era jo. Els dos érem jo. Astorats, vam estar-nos mirant una llarga estona, amb els ulls oberts de bat a bat, incrèduls. Sense intercanviar cap mot. Finalment, ell -jo?- em preguntà d'on havia sortit, i jo li vaig explicar, gairebé sense alè, que feia més de vint minuts que caminava perquè... “Vint minuts?”, m'interrompé (“com si això fos l'important”, em vaig dir a mi mateix!). “Sí, uns vint minuts” li vaig respondre. “Doncs jo fa un quart d'hora que estic fent el mateix” em va dir. Vint minuts? Un quart d'hora? Què volia dir, tot plegat? No vaig (vam) tenir temps de pensar-hi més. Un crit esfereïdor ens feu girar i allí mateix, palplantat davant nostre, un altre "jo" ens mirava amb la boca oberta, desconcertat.
I com ja us podeu imaginar, no calgué sinó esperar uns minuts més per veure anar arribant, un rere l'altre, els altres "jo", tots ells aterrits per la constatació que aquell grupet que tenien el davant estava format, únicament i exclusiva, per ells mateixos.
D'això ja en fa tres setmanes i de moment vivim tots junts a casa meva (la casa de tots, és clar, puix que tots en teníem la clau). La meva dona em va abandonar el mateix dia, en veure'm arribar a casa tan ben acompanyat. “Si amb un penques ja anava servida, només em faltaria haver-ne d'aguantar nou!” va dir-me, completament enutjada. A despit d'aquesta forçosa separació, per la resta anem fent. Només ens toca treballar un cop cada nou dies i a l'hora d'anar a fer la compra i de netejar, la divisió tayloriana del treball funciona d'allò més bé. Això sí, avui estem una mica capficats. Demà es dia 30 i hauríem de cobrar, però tenim la sensació que, de nòmina, només n'arribarà una. I és que, a l'hora de pagar, ningú no s'equivoca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada