La meva primera experiència amb extraterrestres va ser fa cosa d'un parell d'anys, en el transcurs d'un viatge a Irlanda. Un vespre, bo i buscant un bed & breakfast per a passar-hi la nit, vaig anar a espetegar a un petit poblet de l'interior, a pocs quilòmetres de Limerick. Després de tres intents infructuosos, frisava per trobar un llit on poder lliurar-me sens mesura a la sopor que m'envaïa. Guiat pel consell de l'últim potencial -i fallit- hostatger, vaig adreçar-me a una casa situada al final del mateix carrer. La casa semblava força nova, de començaments dels anys noranta, tot i que conservava l'estil arquitectònic i l'encant de les tradicionals cases irlandeses. Vaig prémer el timbre amb fermesa, delerós d'obtenir una resposta afirmativa a la meva petició. Passà un minut, potser un minut i mig. Cap resposta. Vaig tornar a trucar. Llavors sí. El so esmorteït per la moqueta d'unes passes que baixaven l'escala em confirmà que hi havia algú. A l'instant s'obrí la porta i un home de mitjana edat, força alt, més aviat calb, em deixà anar un càlid "benvingut, l'estàvem esperant". No hi havia dubte. Es tractava d'un nouvingut. Sí, però no d'un nouvingut de l'altra banda de l'Atlàntic, no, sinó d'un nouvingut de l'altra banda de la galàxia. Atònit, vaig assentir de forma gairebé mecànica a totes les seves explicacions: aquell era un bed & breakfast humil però acollidor, el preu de l'habitació era de 50 euros per nit, i de bon matí tindria l'oportunitat de tastar un clàssic irish breakfast o, si ho preferia, un esmorzar continental, "més del gust dels catalans", m'etzibà. "Són espavilats, aquesta gent", vaig pensar. Cap referència a la seva procedència, emperò. Només faltaria. Els humans encara no estem preparats per acceptar el fet que éssers d'altres planetes campin lliurement per la Terra. "És cosa de les pel·lícules", ens diem. Riu-te'n. Fos com fos, i completament exhaust com estava, em vaig deixar caure al llit i, pel que recordo (o més aviat, pel que no recordo), em vaig quedar adormit al moment.
L'endemà al matí em vaig llevar ben d'hora, anhelant compartir l'esmorzar amb el meu amfitrió interplanetari. I quin fou el meu desencís quan, en baixar al menjador, vaig veure que era la seva dona -o aquest va ser, com a mínim, el parentesc que li vaig atorgar- qui servia l'esmorzar als hostes. La dona en qüestió resultà ser cent per cent humana, nascuda a Claregalway feia poc més de cinquanta anys i, pel que em va comentar, aficionada a la pesca amb canya. I, curiositats inexplicables, havia viscut a Esplugues de Llobregat durant més de tres anys, treballant de minyona en una casa rica, d'aquelles afins al règim franquista. La conversa sobrepassà llargament l'estona d'esmorzar i se'm feu l'hora de marxar, de manera que vaig pagar diligentment i, com qui no vol la cosa, vaig demanar-li que m'acomiadés del seu marit, tot esperant que aquest gest l'empenyés a avisar-lo i, així, poder esbrinar de primera mà quelcom d'aquests intrèpids i desconeguts viatgers estel·lars. Tanmateix, la dona, talment com si sentís ploure -i a Irlanda hi plou molt- es limità a somriure'm i m'acompanyà fins a la porta, deixant-me amb la intriga de si allò que la nit abans havia vist amb tanta claredat no havia estat res més que un efecte del cansament acumulat.
No vaig tornar a pensar en extraterrestres fins al cap d'unes setmanes, sent ja de nou a Vilanova. Un dia arribà a l'oficina una estudiant amb contracte de pràctiques i, només veure-la, em vaig adonar que es tractava, també, d'una nouvinguda. El seu rostre, cada una de les seves faccions... No en tenia cap dubte. De fet, i salvant les distàncies, podia reconèixer en ella la fesomia de l'amable propietari del bed & breakfast irlandès. Mig de passada, i sense donar-li cap mena d'importància, vaig comentar-ho al meu company de feina i ell, sorneguer, em digué que sí, que segur que acabava d'arribar de Mart amb un platet volador. Mai més no vaig gosar parlar d'aquest tema en l'àmbit laboral i, evidentment, tampoc vaig atrevir-me a adreçar la paraula a l'estudiant en pràctiques, no fos cas que el meu company veiés en la meva actitud algun tipus d'assetjament.
Tanmateix, les meves experiències de caire intergalàctic no han acabat aquí. Fa cosa de tres setmanes se m'espatllà la impressora i, com que els meus coneixements d'informàtica no són allò que se'n diu avançats, em vaig veure obligat a dur-la a un servei tècnic que tinc just davant de casa. Només entrar-hi, la dependenta, sense obrir boca, m'assenyalà un home que feinejava a l'altre extrem de la botiga. Commogut per la constatació que el llenguatge no verbal pot ser un gran aliat dels esquerps o dels tímids, vaig adreçar-me al mostrador rere el qual semblava trastejar el tècnic que havia de resoldre els meus problemes amb la impressora. Sense pensar-m'ho, vaig descarregar l'aparell sobre el taulell, tot esperant la seva atenció. Passaren -i no exagero- cinc minuts, en el transcurs dels quals el tècnic, talment com si jo no hi fos, continuà donant un iogurt a una criatura mig amagada rere el mostrador i que, fins aquell moment, havia romàs fora del meu camp visual. Tot d'una, i com si hagués percebut per primer cop la meva presència, alçà la vista, em fità amb una mirada mig perduda i deixà anar un ensopit "...la impressora?". "Sí!" -vaig dir-li jo, temorenc d'haver captat la seva atenció tan sols per un instant. Tot seguit, desà la cullera en un cistell, s'apropà a un ordinador de pantalla verda, gens sospitós de ser l'últim crit en tecnologia, i començà a consultar-hi un llarguíssim llistat. Passaren, de nou, ben bé cinc minuts. "És aquesta, la impressora?", em preguntà a la fi. "Eh... sí...", vaig respondre-li, mentre pensava "I quina, sinó!?". Llavors l'agafà, l'aixecà per damunt del seu cap, li feu un cop d'ull per totes bandes i em digué "No funciona. L'hauríeu de dur al Servei Tècnic." "Fantàstic -em vaig dir-. Un il·luminat!". I on era jo, sinó al Servei Tècnic? A ca la modista? Ja em disposava a deixar-li anar quatre improperis quan, en mirar-lo de nou, alguna cosa en el seu esguard em feu adonar que es tractava, un cop més, d'un nouvingut interplanetari. Com en podia estar segur? No us ho sabria dir. Suposo que era el color indefinit dels seus ulls, l'expressió curiosa del seu rostre, el gest mig desconcertat, no ho sé. Però era un d'ells. I en aquell precís instant em fitava amb cara de pomes agres, sens dubte. De manera que la meva reacció, fruït d'haver vist massa pel·lícules nord-americanes, fou agafar la impressora de pressa i corrents i sortir de la botiga cames ajudeu-me, no fos cas que el meu interlocutor, emulant les gestes dels seus compatriotes del cel·luloide, decidís fulminar-me amb un raig de color verd fluorescent.
Segurament hauria oblidat totes aquestes històries si no fos perquè aquest matí, mentre passejava tranquil·lament entre les paradetes d'un mostra de cultura popular i tradicional de Sant Feliu de Llobregat, m'he topat, de nou, amb un d'ells. Ara ja no me'n quedava cap dubte. M'estaven seguint. No en podia saber els motius, però aquesta gent em perseguia. Paranoic, em direu. Us puc ben garantir que no. Altrament, com explicaríeu les fantàstiques vistes del cinturó d'asteroides que estic contemplant en aquest precís moment, quasi a tocar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada