Josep M. Folch i Torres
El seu despertar va ser sobtat. Obrí els ulls de bat a bat i a l’instant s’adonà que tot el que havia viscut fins aquell moment no era res més que un somni, un somni que li havia deixat un regust agredolç al paladar. Al seu costat, la seva companya dormia plàcidament, del tot immersa en una aventura a les Antilles farcida de pirates de pel·lícula de sèrie B i de platges de catàleg d’agència de viatges. Què passaria quan es despertés? Continuaria perduda en el somni permanent, en la letargia del llarg hivern de l’opulència desmesurada? La fità llargament, amb tendresa però també amb angoixa. I si pertanyem a mons diferents? -es preguntà. La nuesa de la seva esquena dibuixava un paisatge desèrtic i ell temé que aquesta imatge, carregada de bellesa i, a la vegada, de solitud, no fos un preludi del matí que l’esperava rere la porta d’aquell pis del barri de Sant Jaume on l’atzar els havia dut.
Empès pel desig de veure el món amb ulleres noves, es vestí d’una revolada i sortí al carrer. El matí era fresc, però es notava que la gent ja feia hores que feinejava amunt i avall, ignorant uns termòmetres que, per un dia, es negaven a acceptar un canvi climàtic ben dat i beneït. S’arribà al forn de pa i hi comprà un parell de croissants. Sorprès per la normalitat del gest, en aquell precís instant s’adonà de la magnitud del somni en què havia viscut. Tot semblava tan fàcil… Entre ascensos vertiginosos i caigudes devastadores, un univers de paper servia per explicar l’inexplicable i per farcir de mentides un buit el pes del qual era, paradoxalment, un llast per a les consciències inconscients. I ara ell, despullat de les mentides de què s’havia nodrit, ho trobava tot absurd, insignificant. De res serviria intentar expressar el què sentia; encara s’havien de crear les paraules que permetessin copsar l’abast dels seus sentiments. Desolat, enfilà el camí cap a casa, deixant la Tet a una banda, una Tet que semblava voler recordar-li que no hi ha dos moments iguals i que tot canvia constantment.
En arribar a casa, el gest d’introduir la clau al pany li conferí un efímer poder, la creença que disposava del control sobre el seu avenir més immediat, però de seguida s’adonà que només es tractava d’un miratge, d’una il·lusió. Les ombres ja no tenien sentit, les rebutjava amb la tranquil·litat i la confiança d’algú que s’adona que, com més aprèn, menys sap. Dins el pis l’esperava la seva companya, somrient i amb una brillantor especial en la mirada. No els calgueren paraules. Ella ho sabia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada