Un món globalitzat

Des de feia anys, cada dimarts a la tarda pujava amb tren a Barcelona per fer un volt pel Portal de l’Àngel, perdre’m durant una estona pel Barri Gòtic i anar a espetegar a una cafeteria del carrer de Petritxol, on m’asseia a gaudir d’una xocolata calenta que havia esdevingut, sense que jo me n’adonés, el centre de la meva existència, la meva humil forma d’escapar de la rutina de la fàbrica de Sant Coloma de Queralt on treballava des que era gairebé un xiquet. El trajecte fins a Barcelona ja era, en certa manera, el preludi d'una tarda especial, el moment idoni per a oblidar les cabòries de la feina tot observant la gent amb qui compartia vagó... Aquella noia d’ulls grans, que et fitaven com d’esquitllada, aquell estudiant despistat a qui una senyora d’avançada edat li havia de demanar, amablement, si li podia cedir el lloc, aquell home de negocis que no parava de parlar per telèfon, assegurant-se en tot moment que els del seu voltant l’escoltéssim...

La veritat és que no us contaria res d'això si no fos perquè la setmana passada, precisament en un dels meus viatges a Barcelona, m'ocorregueren uns fets l'abast dels quals, per molt que hi pensi, no acabo de comprendre. Resulta que estava tranquil·lament assegut al meu seient, tot llegint un d’aquests diaris gratuïts, quan em vaig adonar d’un anunci que em deixà astorat. A la secció de classificats, part superior, marge esquerre, hi apareixia la fotografia d’una casa per vendre a Vimbodí, una casa idèntica a la meva. Bé, més concretament, casa meva. Però això no fou tot. El telèfon que apareixia al peu de l’anunci, amb uns números vermells ben visibles, també era el meu. Absolutament desconcertat, vaig trucar immediatament al diari per tal d'avisar-los de l’errada. "Ja està venuda", em contestaren. "Venuda?", els vaig replicar. "Us puc ben garantir que es tracta d'un error. Aquesta casa és meva!" La seva resposta fou seca, gairebé insultant. "Això és impossible. L'anunci de què ens parla va aparèixer al nostre diari fa cosa de tres setmanes i ens consta que la casa es va vendre el mateix dia." Enrabiat, vaig penjar el telèfon d'una revolada. La meva casa, venuda? Quina mena de broma era aquella? I què hi feia el meu telèfon, a l'anunci? Bé m'haurien hagut de trucar a mi, els suposats compradors... L'avís que el tren arribava a destí em feu reaccionar. Què havia de fer? No podia pas quedar-me a passejar pel Cap i Casal, amb tot aquell embolic... Així doncs, vaig comprar el bitllet de tornada i, en menys de deu minuts, tornava a ser dalt del tren, direcció sud.

En arribar a l'estació de Montblanc, frisós per ser a casa i treure l'entrellat d'aquesta història, vaig trucar un taxi. I quina fou la meva sorpresa quan l'operador, amb una entonació descaradament burleta, em digué que ja havia fet tard, que de poc em serviria un taxi que em dugués a Vimbodí. "No sou d'aquestes contrades, oi?", reblà. "De tota la vida", vaig protestar. "Doncs si és així, hauríeu de saber que, a Vimbodí, ja no hi viu ningú.", em contestà. I, sorneguer, m'explicà que feia unes quatre setmanes havien arribat a la comarca uns americans adinerats i que, meravellats per la magnificència del monestir de Poblet, l'havien comprat i se l'havien endut, pedra per pedra, a Nova York, on volien reconstruir-lo de bell nou. Al mig de Central Park, em precisà, just al costat del Bow Bridge. D'entrada, la proposta havia provocat el rebuig dels vimbodiencs, no cal dir-ho, però després de valorar la suculenta oferta econòmica, no només havien acceptat la venda del monestir, sinó que ells mateixos s'havien ofert per a treballar-hi un cop el monumental edifici estigués reconstruït al bell mig de Manhattan. En qüestió de dies, totes les cases del poble foren malvenudes a immobiliàries i el poble restà abandonat. No hi quedava ningú.

Incrèdul, vaig insistir en demanar un taxi i vaig plantar-me a l'entrada de Poblet. El monestir no hi era. Un immens terreny sense res, ni arbres ni plantes, s'exposava al meu davant. Vaig enfilar el camí cap al poble. Les cases continuaven allí, però tot estava desert. No se sentia absolutament res. La història era certa, doncs. Vaig apropar-me a casa meva, però algú n'havia canviat el pany. Fixat a la porta, un ban de l'ajuntament indicava el destí de tots els habitants de Vimbodí. Vaig buscar el meu nom. "Nova York. Guia del Poblet Catalan Monastery", hi deia. Collons, i jo sense saber-ho.

No em podia pas quedar allí. He de reconèixer que sempre m'havia fet molta il·lusió visitar Nova York, però mai no havia trobat el moment idoni per fer-ho. Així que l'oportunitat era immillorable. Dit i fet, l'endemà mateix vaig prendre el meu primer vol transatlàntic. I en arribar al JFK, unes set hores després, els meus veïns, atents com sempre, ja m'estaven esperant per acompanyar-me fins al meu nou pis, un pis situat al cor del Greenwich Village i que, pel que em contaren, jo mateix havia comprat feia cosa de deu dies. Un lloc bonic, si més no. Diferent, però bonic.

Així que aquí em teniu, instal·lat a Nova York. La ciutat és com me l'havia imaginada, amb grans avingudes, gratacels indescriptibles i restaurants de menjar ràpid plens a tota hora. Només hi he trobat a faltar el Chrysler Building. Es veu que, fa tres dies, un emir se'n va enamorar i se l'emportà a Dubai, per fer-lo reconstruir a primera línia de mar. Llàstima. Per la resta, com us deia, fantàstic. Enrere queden les cases del poble, els camps, la fàbrica. Enrere queda la xocolata del carrer Petritxol. L'única incògnita que em resta és que va passar durant aquelles tres darreres setmanes en què vaig ser a Catalunya, des del moment en què vaig sortir de Montblanc fins que hi vaig tornar. I és que sabia que el trajecte amb tren fins a Barcelona era llarg, però mai no m'hauria imaginat que ho pogués arribar a ser tant.