Mentre s'espera per creuar el carrer, li crida l'atenció una solitària bossa de paper que, des de l'altre extrem del pas de zebra, també sembla estar pendent del semàfor de vianants. Algú se la deu haver descuidat, pensa, mentre comença a imaginar-ne el contingut. Alguna peça de roba, un llibre, potser diners. Això mateix, diners en un sobre blanc, mig rebregat al fons de la bossa. I a dins, deu bitllets de 500 euros. No, molt millor, cent bitllets de 500. Exacte. Això fan 5.000, no 50.000 euros. 50.000 euros! Que bé que li aniran! Quin detall, deixar-los allí, just a punt perquè ella els trobés i pogués gaudir-ne. No li cal rumiar-hi gaire. Primer de tot s'arribarà a l'agència de viatges. Li ve de pas, de fet. Austràlia i Nova Zelanda. Les antípodes, vaja. I no hi anirà sola, no. Hi convidarà la Joana. Ara sí que no s'hi podrà negar! Qui refusaria l'oferta d'anar a l'altra part de món amb totes les despeses pagades? I després, després... De moment creua el carrer i, discretament però convençuda, s'atansa a la bossa. Un pèl nerviosa, s'inclina per veure què hi ha a dins i... no hi ha cap sobre. Llàstima. Però, què és allò que s'hi belluga? És com una mena de... projecció en tres dimensions? Sí, com les que ha vist infinitat de vegades a les pel·lícules de la Guerra de les Galàxies... Sí, sí, però una cosa és el cinema, amb els seus efectes especials, i una altra de ben diferent és veure-ho en directe, allà al mig del carrer, i dins d'una bossa de paper d'un restaurant de menjar ràpid... Desconcertada, s'ajup per poder mirar les imatges amb més detall. I es queda sense paraules...
S'hi veu ella mateixa, vestida talment com ara, amb aquests pantalons amples i aquest jersei de ratlles verdes i vermelles, just en el moment en què surt de casa. La seqüència continua. Ara camina Rambla amunt i trenca a mà esquerra per enfilar el carrer que porta de dret al mercat. En un semàfor, s'atura i mira de reüll una bossa de paper que hi ha a l'altre extrem del pas de zebra. La bossa. El semàfor es posa verd i creua el carrer. S'acosta a la bossa, hi fica la mà i en treu un sobre blanc, mig rebregat. L'obre. Cent bitllets. I de 500 euros. Un dineral. Dissimuladament, guaita a banda i banda, assegurant-se que ningú no la veu, i es guarda el sobre a la butxaca de darrera dels pantalons. Torna a caminar, però ja no va cap al mercat. Es dirigeix a l'agència de viatges. Hi entra i, tres quarts d'hora més tard, en surt amb dos bitllets per anar a Auckland. Només sortir-ne, agafa el mòbil i marca nou dígits. La Joana. “Austràlia? Nova Zelanda? I tant que sí, quina il·lusió”. Ho sabia. Ara són a l'aeroport. La Joana li fa un petó mentre el seu braç l'estreny per la cintura. Somriuen. El vol surt puntual i les escales es van enllaçant una a una. Arriben a Nova Zelanda de nit. És estiu, allí. Exhaustes, se'n van a dormir. L'endemà es lleva ben d'hora, però la Joana no hi és. Ha marxat amb els diners, les maletes, la documentació. Enfurismada, baixa a recepció, però li diuen que sense papers no la poden identificar i que, si us plau per força, abandoni l'hotel. És al carrer, sense res ni ningú. La gent l'ignora, la rebutja. Si almenys parlés anglès. Passen els dies i...
S'ha acabat. Ja n'ha vist prou, d'imatges. Histèrica, amb els ulls plorosos, s'aixeca i es posa a córrer en direcció al mercat, deixant enrere la bossa i tot el que hi ha a dins. Esbufegant, s'atura un instant, aprofitant el vermell d'un semàfor de vianants. I llavors, en alçar el cap, veu, a l'altra banda del carrer, una altra bossa de paper, solitària, que sembla que l'estigui esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada