Paciència

             Val a dir que si no fos perquè jo mateix vaig presenciar la història que ara us explicaré, pensaria que era extreta d'un recull de contes d'en Pere Calders (la versemblança dels quals queda fora de tot dubte, amb l'excepció de "La revolta del terrat", que em consta que no ocorregué a Mèxic, ans a Sant Mateu del Maestrat). I és que l’originalitat amb què els personatges afronten el seu paper la fa, com a mínim, digne de ser exposada.

            Tot va passar una calorosa tarda d'estiu, en què jo passejava acompanyat de la meva estimada. I quina fou la nostra sorpresa quan, en arribar a la Plaça Major, vàrem trobar-nos amb una escena esfereïdora. Dos avis i una àvia, còmodament asseguts en un banc de la plaça, contemplaven, des de la més absoluta indiferència, com una mestressa de mitjana edat, propietària de la tintoreria que hi havia just al davant del banc, els escridassava a ple pulmó: "Collons, que no hi ha més bancs al poble?!. És que no podeu anar a seure a un altre lloc?! Quina poca vergonya!!!" La meva estimada, el grau de discreció de la qual no és, precisament, digne de lloança, quedà astorada davant l'escena, amb els ulls esbatanats. Jo, digueu-me més cautelós, vaig optar per accelerar el pas, tot veient de reüll com la mestressa, encara cridant, tornava a l'interior del seu establiment.

            Però tot no acabà aquí. Amb prou feines havien passat deu segons, que la mestressa, presa d'un nou atac d'histèria, tornà al carrer per continuar mostrant públicament la seva indignació, alhora que proferia una acusació més pròpia d'una pel·lícula de la Gran Guerra que no pas d'una tranquil·la tarda vallesana: "Que sou espies o què?!", els etzibà, sense pensar-s'ho. La resposta dels avis, la mateixa. Silenci. Silenci absolut. I cap reacció, com si tota aquella cridòria no anés amb ells. I llavors sí, la mestressa, totalment esgotada, tornà a la reclusió de la seva tintoreria, després d'un cop de porta que ressonà per tota la plaça, un cop de porta que féu alçar el vol a un estol de gafarrons que gaudien discretament de l'espectacle.

            La meva estimada i jo, muts i estupefactes, continuàrem a pas lleuger el nostre camí. "Hi ha gent per a tot" foren les úniques paraules que se'ns acudiren. I "gent per a res", vaig pensar per a mi mateix.