Amb bona voluntat


Sé que us semblarà una bajanada, però us ho puc ben assegurar: els insectes parlen anglès. Bé, d'acord, potser m'he excedit en la meva afirmació, però el que sí que sé del cert és que els mosquits i algunes formigues gegants l'entenen, com a mínim. De la resta d'insectes no en puc donar fe, tot i que tinc indicis que em fan pensar que també coneixen la llengua de Shakespeare. En tot cas, la meva descoberta, de la qual, n'estic segur, les revistes especialitzades n'aniran plenes en qüestió de dies, es va produir fa cosa d'un parell de setmanes, mentre gaudia d'un descans en una casa rural de l'Alt Urgell el nom de la qual, per indicació dels propietaris, mantindré en l'anonimat. Una casa molt maca, per cert. Llàstima que no en pugui compartir el nom amb vosaltres. Estic segur que us agradaria.

El fet és que era mitja tarda i un servidor estava assegut a la terrassa de la casa, compaginant llargues estones de lectura amb breus instants de delectança quasi stendhaliana, fruit de la bellesa corprenedora del paratge. En un d'aquests instants, vaig veure, de cua d'ull, una formiga de dimensions considerables que recorria intrèpida la paret on jo estava recolzat, desconeixedora del risc que afrontava. I és que, com bé sabeu, els humans tenim el cruel hàbit d'aixafar sense pietat qualsevol animal les dimensions del qual no sobrepassin la mida d'un pam, un hàbit que, d'altra banda, i com es feia evident, els insectes ignoren. Tornant, però, al fil de la meva història, la formiga avançava veloç cap a mi i, malgrat l'enorme respecte que em mereixen tots els animals, em veia forçat a apartar-la de la seva ruta, car irrompria en pocs segons en el meu espai, impedint-me continuar la lectura amb tranquil·litat. Així doncs, vaig començar a moure amunt i avall la mà dreta just pel seu damunt, esperant que la formiga (diguem-li Núria, per entendre'ns) optés per girar cua. Tanmateix, el sentit de les gesticulacions deu ser força diferent en el món animal, perquè la Núria, enlloc de fugir, continuava decidida el seu camí. Bufa-li, vaig pensar llavors. I així ho vaig fer. En un primer moment, la Núria, sorpresa per aquell cop de vent, va aturar la seva marxa, però en constatar que la cosa afluixava, la va reprendre com si res. Neguitós, el meu cap barrinava una alternativa. La Núria era cada cop més a prop i em quedava sense cap estratègia. Ja ho tenia: una fulla. Sota la taula, dotzenes de fulles vermelloses evidenciaven l'arribada de la tardor. En vaig prendre una i la vaig interposar, suaument, en el camí de la Núria. Però ella, impassible, optà per rodejar-la. Ho vaig tornar a intentar un cop i un altre. En va. La Núria prosseguia el seu trajecte i ja la tenia a tocar. I fou en aquell precís instant que, mogut per l'emergència de la situació, i sense que us en pugui dir el perquè, vaig exclamar: “Fot el camp, si us plau! Get out!” La Núria s'aturà i es quedà pensarosa, com si reflexionés les paraules que li havia adreçat. Tot i així, no ho degué veure prou clar, ja que en pocs segons reprengué la marxa a pas lleuger. “Vés-te'n, que vull llegir!”, li repetia jo sense èxit. I de nou, en utilitzar l'anglès per dir-li “Please, go back home, I'd like to read!”, la Núria aturà el seu pas, em fità per un instant i, sense pensar-s'ho més, feu mitja volta i se'n tornà per on havia vingut. No me'n sabia avenir. De debò m'havia entès? O, més ben dit, m'havia entès exclusivament quan li havia parlat en anglès? Potser tot plegat havia estat una simple casualitat... Ho havia de comprovar.

Una estona després, mentre em vestia per anar a sopar, un mosquit entrà per la finestra de l'habitació. La meva companya, que no havia presenciat la interacció amb la Núria, va córrer a llançar-li un parell de coixins, uns coixins que el mosquit (diguem-li Daniel, per fer-ho més fàcil) va esquivar amb l'elegància pròpia d'aquests insectes voladors. “Deixa'm fer a mi, que em sembla que sé com fer-lo marxar” li vaig dir, mentre ella, incrèdula, s'ajupia per recollir els coixins. Sota la pressió de la seva mirada inquisidora, vaig acostar-me cautelosament al Daniel i, fluixet, li vaig dir: “Could you please get out of the room, please? I'm sure you'll find a better place out there”. Pim pam. No em va caldre repetir-li-ho. En Daniel, com a resposta a la meva educada petició, optà per sortir de l'habitació i perdre's en l'espai infinit. I per increïble que sembli, al cap d'un quart d'hora, en passar pel jardí de la casa, camí del menjador, vaig veure en Daniel (era ell, n'estic segur) còmodament col·locat sobre una pedra i contant la seva experiència a d'altres companys mosquits que se l'escoltaven embadalits i que, com vaig veure d'esquitllada, van girar-se encuriosits a mirar-me (no van ser imaginacions meves, en podeu estar segurs). Llavors sí, convençut del meu descobriment, vaig entrar al menjador desitjant que algun insecte hagués pogut introduir-s'hi i, qui sap, entaular una conversa amb ell. Malauradament, no n'hi vaig trobar cap. Paciència, vaig dir-me.

L'endemà ja tenia feina, però. Encara no havia cantat el gall, que jo, ni curt ni mandrós, vaig sortir sigil·losament de l'habitació, procurant no despertar la meva companya, i vaig anar a seure al bell mig del jardí, esperant l'arribada dels primers insectes. No em calgué esperar gaire. Tres formigues i un mosquit arribaren al cap de cinc minuts i s'acomodaren ben a prop meu, talment com si esperessin que succeís quelcom. Aquesta és la meva, vaig pensar. “Hi guys! How are you doing? Nice morning, isn't it?” Els meus companys insectes es van quedar perplexos, ho vaig notar. Pel que es veu, no eren amics dels del dia abans, de manera que no sabien que un humà havia descobert el seu secret. El principi vaig veure recel en els seus ulls, no ens enganyem, però a mesura que els anava explicant què havia vingut a fer, percebia un canvi en la seva actitud. Això sí, ells, ni una paraula.

El fet és que van passar les hores i ells (no els hi he posat noms encara, m'haureu de disculpar) seguien la meva explicació i fins i tot diria que s'hi interessaven. Potser per aquesta raó em va semblar oportú ensenyar-los una mica de català. Jo amb l'anglès em defenso però, francament, no hi ha res com la pròpia llengua. Així que, dit i fet, vaig començar per les frases que em van semblar més útils per a les relacions insectes-humans, com ara "Podeu marxar, si us plau?", "Ara no, que estic menjant" o "Heu vist quin dia més bonic que fa a fora?". Sí, ja sé que no són precisament frases d'acolliment, però és que, desenganyem-nos, la major part de les nostres intencions envers els insectes són, com us deia fa una estona, força hostils. Això sí, amb educació, que ningú no s'enfadi, i en la llengua del país, que és la millor manera de ser-ne un més. En tot cas, i si haig de fiar-me de la cara que m'hi feien, estic convençut que les meves traduccions els semblaven d'allò més útils. Fou per aquesta raó que, en acabar la meva exposició, els vaig demanar que fessin arribar aquestes lliçons de català bàsic als seus companys d'espècie. Així, quan es trobessin amb humans tot passejant per alguna contrada del nostre país, no tindrien cap problema per entendre'ls.

En definitiva, sembla que la cosa ha rutllat. Fa tot just uns minuts, mentre acabava de rentar els plats, ha entrat un mosquit per la finestra de la cuina. Només m'ha calgut un senzill "Et fa res anar a voleiar a un altre lloc, si us plau?". La seva reacció ha estat, com ja us podeu imaginar, l'esperada. I és que, com se sol dir, parlant la gent s'entén. I els insectes també.

La Ventafocs, el Bessuc prussià i la John Birch Society


Sempre s’ha dit que la Ventafocs va acabar casant-se amb el príncep i que visqueren junts i feliços menjant anissos. Tanmateix, els darrers estudis aporten indicis en un sentit completament diferent. I és que deixant de banda el fet que els anissos no són típics del país on, suposadament, vivia la parella, tot sembla indicar que el príncep, el nom del qual, si us hi fixeu, no ha constat mai en acta, era una persona de qui no te’n podies fiar. Pel que s’ha pogut esbrinar, a banda d’exercir com a hereu legítim a la corona -tant legítim com pugui ser un sistema monàrquic, si més no-, el príncep dedicava el seu temps lliure a una sèrie d’activitats que la moral i la legislació occidentals consideren fora de la normalitat. Van ser aquestes activitats que el dugueren davant del Tribunal Penal Internacional i, fruit d’un judici sever, a una presó de màxima seguretat on va complir una condemna de vint anys.

            La Ventafocs, malgrat sortir completament exculpada del cas, va ser repudiada pel seu poble i bandejada del país i,  segons la informació obtinguda pel Servei d’Intel·ligència nacional, va acabar exercint la prostitució en un bar de carretera proper a un poble ara ja desaparegut. Quan el poble va ser abandonat pels seus habitants per motius del tot desconeguts, la Ventafocs va fugir a Prússia, on entaulà una forta amistat amb el Bessuc i, fruit d’aquesta amistat, decidiren instal·lar una fàbrica de mitjons Rússia endins. La colònia de treballadors que es creà va donar lloc, amb el temps, a la ciutat de Vengerovo, el nom de la qual, com es pot deduir fàcilment, deriva de ”Ventafocs”.

            Així doncs, podem considerar completament falsa la versió tradicional dels fets, la qual va ser tendenciosament manipulada durant la guerra freda pel Comitè d’Activitats Antiamericanes per tal d’amagar els lligams de la Ventafocs amb la indústria de consum soviètica. Política internacional, ja se sap. En tot cas, si el que volien era dur a terme una autèntica cacera de bruixes, s’haurien d’haver fixat, més aviat, en les germanastres de la Ventafocs. Sense cap mena de dubte, els haurien donat molt més joc.

El poble que perdé sa llengua



Hi havia una vegada un poble on la gent no passejava els gossos, sinó que eren els gossos els que treien les persones a passejar. I no ho feien de qualsevol manera, no. Les persones, assegudes dins dels seus cotxes sense motor, subjectaven els gossos per la finestreta amb una corretja, mentre aquests, submisos, els feien anar amunt i avall. En aquest poble, la Ventafocs era prostituta i treballava en un bar de carretera, tronadíssim, amb les parets cobertes d’un paper rosa llampant¹. Entre els seus clients hi havia un serf de la gleva, un profeta i un antic rei d’un vell imperi, tots vinguts d’altres èpoques a través d’una porteta de ferro mig amagada en un carrer ben cèntric del poble, una porteta que ningú no havia vist mai. En aquest poble, els Reis Mags estaven a l’atur i només se’ls feia un contracte temporal quan se’ls necessitava. No pas a tots tres, però: en Baltasar, sospitós de no tenir els papers en regla, havia de conformar-se amb treballar il·legalment. Això sí, amb un sostre sota el qual passar la nit. I el Pare Noel, que feia anys que hi havia arribat, traficava amb drogues, armes i il·lusions. Tothom ho sabia, però ningú no hi feia res. N’hi havia que fins i tot deien que, temps enrere, havia comès un assassinat. La víctima? Algú que dormia com un tronc. La llei només era la llei i per a ell no hi havia codis. En aquest poble, no cal dir-ho, la gent anava a la seva, tothom tenia molta pressa. I és que tots eren molt importants. L’un, jugador de futbol d’elit, l’altre, director general d’una gran empresa, aquell altre, presentador de televisió. I tots ells, curulls de diners, d’afanys i ambicions, de veles i bastons i de somnis oblidats. El sol sortia per l’est i es ponia per l’oest, però hauria pogut ser a l’inrevés i ningú no se n'hauria adonat. No s'hi valia a badar. Així era aquest poble. I així va deixar de ser.


            Us ho explicaré com bonament pugui, basant-me en una tradició oral que es remunta a temps immemorials. Diuen que un dia, a mitja tarda, un fort estrèpit retronà per tot el poble i els llums s’apagaren. Era hivern i els estels ja cobrien les teulades. Confosos, els habitants sortiren als balcons, els dependents dels comerços al carrer. Els colls s’estiraven, buscant un punt de llum, un espai on la claror hi regnés, però res. Aleshores, algú volgué dir quelcom, però en articular les paraules, s’adonà que els sons que emetia no tenien res a veure amb el que volia dir: una sèrie de mots desconeguts eixiren de la seva boca, perfectament ordenats, rítmicament entonats, però indesxifrables per la seva oïda. El seu interlocutor quedà sorprès i intentà respondre-li, demanar-li què feia, però li succeí el mateix: mots desconeguts li ompliren el paladar i esquinçaren l’espai. Desconcertats, miraren al seu voltant i s’adonaren que l’escena es repetia a cada una de les converses que els envoltaven. Alguns espavilats corregueren a engegar el televisor, la ràdio, però de seguida s’adonaren que no entenien ni un borrall del que deien els locutors. D’altres optaren per prendre un llibre, una revista. Tampoc no n’entenien res: una sèrie de símbols estranys omplien les pàgines, sense que en poguessin extreure cap interpretació. Mitjançant signes, un grup de persones aconseguí posar-se d’acord en el pas que calia seguir. Sortirien caminant del poble i s’arribarien a la ciutat, que quedava amagada rere les muntanyes. Dit i fet, començaren la caminada i de seguida veieren que tot el poble en ple els seguia. Hores més tard, quan la nit ja se n’anava a dormir, albiraren la gran avinguda d’entrada a la ciutat. A pas feixuc hi entraren, trucaren a les primeres cases que trobaren i constataren, sorpresos, que aquells ciutadans sí que els entenien. Contaren, doncs, la seva història, i demanaren ajuda per resoldre el problema. Us acompanyarem de nou al vostre poble i mirarem què ha passat, els digué el batlle amfitrió. Un seguici enfilà el camí de les muntanyes, a la recerca del poble abandonat, però no trobaren res. Caminaren dies i dies, travessaren valls i pujaren cims, però enlloc no localitzaren el poble abandonat. Confosos, tornaren a la ciutat i ho explicaren al batlle: res no en queda, d’aquest poble, si és que mai ha existit. Els vilatans, capcots, decidiren quedar-se a viure a la ciutat i, de mica en mica, aprengueren a entendre’s entre ells, a ser un més, a ser iguals. 

            D’aquesta història en fa molt de temps i ja ningú no recorda el nom d’aquell poble. Potser, tal com deien els habitants de la ciutat, mai no havia existit. Potser només és un mite, una invenció, com l’Atlàntida, com Babilònia, com Anglaterra... 

¹ Per a més informació, podeu llegir “La Ventafocs, el Bessuc prussià i la John Birch Society”

Només era una mentida

La tieta Enriqueta sempre m'ho deia: no expliquis mentides, que et cauran totes les dents! I jo, incrèdul, me'n reia sense vergonya. Coses de nens, direu...
    
    En acabar la carrera vaig posar-me a estudiar idiomes. Japonès, més concretament. Difícil? Una mica. És qüestió de pràctica, em deien els companys. Cert. Potser per aquesta raó, i amb l'estiu a tocar, em va semblar una bona idea d'anar una temporada al Japó, un lloc on em veuria obligat a usar els meus escassos coneixements de la llengua. La qüestió és que, curiosament, hi vaig trobar feina força ràpid. D'intèrpret. Increïble però cert. Sé que em preguntareu perquè hi vaig accedir. Molt senzill: no vaig entendre ni un borrall del que em deia l'entrevistador. Jo, educat com sóc, i delerós de guanyar uns calerons, em limitava a assentir i a repetir mecànicament l'única expressió que coneixia: "Sí, i tant, jo parlo japonès!". Mentida. Però el cas és que aquell individu s'engrescà en veure la meva plena disposició i, mogut per una necessitat imperiosa de disposar d'algú, es decidí a contractar-me a l'instant, assignant-me la tasca d'intèrpret auxiliar. I això no és tot. Al cap d'un parell de dies, el meu superior va ser segrestat per les milícies llibertàries de Hokkaido, fet que em convertí, molt a desgrat meu, en intèrpret titular.

    Per no estendre'm excessivament, us diré que, en aquelles dates, l'ambient havia esdevingut prebèl·lic, fruit dels constants enfrontaments entre les milícies, recolzades de sotamà per l'exèrcit nord-americà, i les tropes regulars japoneses, reconstituïdes després de gairebé un segle de supeditació humiliant a Occident. Per tal d'evitar una escalada en el conflicte, requeriren els meus serveis per a fer d'intèrpret entre les presidentes dels dos països. Jo prou que els deia que el meu nivell de japonès no estava a l'alçada. Res de res. Ja em teniu a mi, presoner de la meva pròpia mentida, assegut entre elles dues, reescrivint a marxes forçades un diàleg el sentit del qual se'm feia impossible de seguir. No em demaneu què vaig dir o què vaig deixar de dir, el fet és que en una parell d'hores teníem la guerra declarada i les bombes començaven a caure sobre Kyoto, Lincoln, Oslo (el premi Nobel de la Pau no era del gust dels japonesos, pel que es va saber després) i Maçanet de la Selva (la punteria dels nord-americans no era el seu punt fort, com ja se sabia).

    D'aquests fets en fa quinze anys i la guerra ha destruït la pràctica totalitat de les grans ciutats de l'hemisferi nord. Només Roma, impertèrrita, ha resistit l'embat d'unes bombes que semblaven voler respectar la que fou capital d'un dels primers imperis. Potser com a lliçó per a la història. Potser només com a anècdota.

    I a mi, aquí em teniu. Vaig tornar del Japó poc després de l'inici de les hostilitats, aprofitant l'avinentesa que em brindà un vaixell mercant vietnamita que anava cap a Còrsega. Allí vaig prendre una barcassa -dir-ne vaixell seria excessiu, sens dubte- i en pocs dies trepitjava Gènova, des d'on, amb penes i treballs, vaig poder iniciar un camí que em permeté tornar a casa en poques setmanes.

    D'això, com us deia, en fa gairebé quinze anys. Som a 20 d'abril del 2099. Fa una setmana i mitja que la guerra es va acabar i, des de llavors, només he vist dues persones: el marrec de Ca'n Pistraus (que ja no ho és tant, de marrec) i la fornera de Santa Pau. Folls, van passar davant meu com una exhalació, fugint, ja no de les bombes, sinó d'ells mateixos. No he vist ningú més. Mai no hauria pensat que la cosa pogués anar tan lluny. El que us puc garantir és que, d'ençà d'aquell dia, no paro de pensar en la tieta Enriqueta. I és que, de dents, no me'n queda ni una.

Vacances pagades

La meva primera experiència amb extraterrestres va ser fa cosa d'un parell d'anys, en el transcurs d'un viatge a Irlanda. Un vespre, bo i buscant un bed & breakfast per a passar-hi la nit, vaig anar a espetegar a un petit poblet de l'interior, a pocs quilòmetres de Limerick. Després de tres intents infructuosos, frisava per trobar un llit on poder lliurar-me sens mesura a la sopor que m'envaïa. Guiat pel consell de l'últim potencial -i fallit- hostatger, vaig adreçar-me a una casa situada al final del mateix carrer. La casa semblava força nova, de començaments dels anys noranta, tot i que conservava l'estil arquitectònic i l'encant de les tradicionals cases irlandeses. Vaig prémer el timbre amb fermesa, delerós d'obtenir una resposta afirmativa a la meva petició. Passà un minut, potser un minut i mig. Cap resposta. Vaig tornar a trucar. Llavors sí. El so esmorteït per la moqueta d'unes passes que baixaven l'escala em confirmà que hi havia algú. A l'instant s'obrí la porta i un home de mitjana edat, força alt, més aviat calb, em deixà anar un càlid "benvingut, l'estàvem esperant". No hi havia dubte. Es tractava d'un nouvingut. Sí, però no d'un nouvingut de l'altra banda de l'Atlàntic, no, sinó d'un nouvingut de l'altra banda de la galàxia. Atònit, vaig assentir de forma gairebé mecànica a totes les seves explicacions: aquell era un bed & breakfast humil però acollidor, el preu de l'habitació era de 50 euros per nit, i de bon matí tindria l'oportunitat de tastar un clàssic irish breakfast o, si ho preferia, un esmorzar continental, "més del gust dels catalans", m'etzibà. "Són espavilats, aquesta gent", vaig pensar. Cap referència a la seva procedència, emperò. Només faltaria. Els humans encara no estem preparats per acceptar el fet que éssers d'altres planetes campin lliurement per la Terra. "És cosa de les pel·lícules", ens diem. Riu-te'n. Fos com fos, i completament exhaust com estava, em vaig deixar caure al llit i, pel que recordo (o més aviat, pel que no recordo), em vaig quedar adormit al moment.

    L'endemà al matí em vaig llevar ben d'hora, anhelant compartir l'esmorzar amb el meu amfitrió interplanetari. I quin fou el meu desencís quan, en baixar al menjador, vaig veure que era la seva dona -o aquest va ser, com a mínim, el parentesc que li vaig atorgar- qui servia l'esmorzar als hostes. La dona en qüestió resultà ser cent per cent humana, nascuda a Claregalway feia poc més de cinquanta anys i, pel que em va comentar, aficionada a la pesca amb canya. I, curiositats inexplicables, havia viscut a Esplugues de Llobregat durant més de tres anys, treballant de minyona en una casa rica, d'aquelles afins al règim franquista. La conversa sobrepassà llargament l'estona d'esmorzar i se'm feu l'hora de marxar, de manera que vaig pagar diligentment i, com qui no vol la cosa, vaig demanar-li que m'acomiadés del seu marit, tot esperant que aquest gest l'empenyés a avisar-lo i, així, poder esbrinar de primera mà quelcom d'aquests intrèpids i desconeguts viatgers estel·lars. Tanmateix, la dona, talment com si sentís ploure -i a Irlanda hi plou molt- es limità a somriure'm i m'acompanyà fins a la porta, deixant-me amb la intriga de si allò que la nit abans havia vist amb tanta claredat no havia estat res més que un efecte del cansament acumulat.

    No vaig tornar a pensar en extraterrestres fins al cap d'unes setmanes, sent ja de nou a Vilanova. Un dia arribà a l'oficina una estudiant amb contracte de pràctiques i, només veure-la, em vaig adonar que es tractava, també, d'una nouvinguda. El seu rostre, cada una de les seves faccions... No en tenia cap dubte. De fet, i salvant les distàncies, podia reconèixer en ella la fesomia de l'amable propietari del bed & breakfast irlandès. Mig de passada, i sense donar-li cap mena d'importància, vaig comentar-ho al meu company de feina i ell, sorneguer, em digué que sí, que segur que acabava d'arribar de Mart amb un platet volador. Mai més no vaig gosar parlar d'aquest tema en l'àmbit laboral i, evidentment, tampoc vaig atrevir-me a adreçar la paraula a l'estudiant en pràctiques, no fos cas que el meu company veiés en la meva actitud algun tipus d'assetjament.

    Tanmateix, les meves experiències de caire intergalàctic no han acabat aquí. Fa cosa de tres setmanes se m'espatllà la impressora i, com que els meus coneixements d'informàtica no són allò que se'n diu avançats, em vaig veure obligat a dur-la a un servei tècnic que tinc just davant de casa. Només entrar-hi, la dependenta, sense obrir boca, m'assenyalà un home que feinejava a l'altre extrem de la botiga. Commogut per la constatació que el llenguatge no verbal pot ser un gran aliat dels esquerps o dels tímids, vaig adreçar-me al mostrador rere el qual semblava trastejar el tècnic que havia de resoldre els meus problemes amb la impressora. Sense pensar-m'ho, vaig descarregar l'aparell sobre el taulell, tot esperant la seva atenció. Passaren -i no exagero- cinc minuts, en el transcurs dels quals el tècnic, talment com si jo no hi fos, continuà donant un iogurt a una criatura mig amagada rere el mostrador i que, fins aquell moment, havia romàs fora del meu camp visual. Tot d'una, i com si hagués percebut per primer cop la meva presència, alçà la vista, em fità amb una mirada mig perduda i deixà anar un ensopit "...la impressora?". "Sí!" -vaig dir-li jo, temorenc d'haver captat la seva atenció tan sols per un instant. Tot seguit, desà la cullera en un cistell, s'apropà a un ordinador de pantalla verda, gens sospitós de ser l'últim crit en tecnologia, i començà a consultar-hi un llarguíssim llistat. Passaren, de nou, ben bé cinc minuts. "És aquesta, la impressora?", em preguntà a la fi. "Eh... sí...", vaig respondre-li, mentre pensava "I quina, sinó!?". Llavors l'agafà, l'aixecà per damunt del seu cap, li feu un cop d'ull per totes bandes i em digué "No funciona. L'hauríeu de dur al Servei Tècnic." "Fantàstic -em vaig dir-. Un il·luminat!". I on era jo, sinó al Servei Tècnic? A ca la modista? Ja em disposava a deixar-li anar quatre improperis quan, en mirar-lo de nou, alguna cosa en el seu esguard em feu adonar que es tractava, un cop més, d'un nouvingut interplanetari. Com en podia estar segur? No us ho sabria dir. Suposo que era el color indefinit dels seus ulls, l'expressió curiosa del seu rostre, el gest mig desconcertat, no ho sé. Però era un d'ells. I en aquell precís instant em fitava amb cara de pomes agres, sens dubte. De manera que la meva reacció, fruït d'haver vist massa pel·lícules nord-americanes, fou agafar la impressora de pressa i corrents i sortir de la botiga cames ajudeu-me, no fos cas que el meu interlocutor, emulant les gestes dels seus compatriotes del cel·luloide, decidís fulminar-me amb un raig de color verd fluorescent.

    Segurament hauria oblidat totes aquestes històries si no fos perquè aquest matí, mentre passejava tranquil·lament entre les paradetes d'un mostra de cultura popular i tradicional de Sant Feliu de Llobregat, m'he topat, de nou, amb un d'ells. Ara ja no me'n quedava cap dubte. M'estaven seguint. No en podia saber els motius, però aquesta gent em perseguia. Paranoic, em direu. Us puc ben garantir que no. Altrament, com explicaríeu les fantàstiques vistes del cinturó d'asteroides que estic contemplant en aquest precís moment, quasi a tocar?

Perpinyà platònic

Tan tranquil que ara dormia i em veniu a despertar.
Josep M. Folch i Torres


    El seu despertar va ser sobtat. Obrí els ulls de bat a bat i a l’instant s’adonà que tot el que havia viscut fins aquell moment no era res més que un somni, un somni que li havia deixat un regust agredolç al paladar. Al seu costat, la seva companya dormia plàcidament, del tot immersa en una aventura a les Antilles farcida de pirates de pel·lícula de sèrie B i de platges de catàleg d’agència de viatges. Què passaria quan es despertés? Continuaria perduda en el somni permanent, en la letargia del llarg hivern de l’opulència desmesurada? La fità llargament, amb tendresa però també amb angoixa. I si pertanyem a mons diferents? -es preguntà. La nuesa de la seva esquena dibuixava un paisatge desèrtic i ell temé que aquesta imatge, carregada de bellesa i, a la vegada, de solitud, no fos un preludi del matí que l’esperava rere la porta d’aquell pis del barri de Sant Jaume on l’atzar els havia dut.

    Empès pel desig de veure el món amb ulleres noves, es vestí d’una revolada i sortí al carrer. El matí era fresc, però es notava que la gent ja feia hores que feinejava amunt i avall, ignorant uns termòmetres que, per un dia, es negaven a acceptar un canvi climàtic ben dat i beneït. S’arribà al forn de pa i hi comprà un parell de croissants. Sorprès per la normalitat del gest, en aquell precís instant s’adonà de la magnitud del somni en què havia viscut. Tot semblava tan fàcil… Entre ascensos vertiginosos i caigudes devastadores, un univers de paper servia per explicar l’inexplicable i per farcir de mentides un buit el pes del qual era, paradoxalment, un llast per a les consciències inconscients. I ara ell, despullat de les mentides de què s’havia nodrit, ho trobava tot absurd, insignificant. De res serviria intentar expressar el què sentia; encara s’havien de crear les paraules que permetessin copsar l’abast dels seus sentiments. Desolat, enfilà el camí cap a casa, deixant la Tet a una banda, una Tet que semblava voler recordar-li que no hi ha dos moments iguals i que tot canvia constantment.

    En arribar a casa, el gest d’introduir la clau al pany li conferí un efímer poder, la creença que disposava del control sobre el seu avenir més immediat, però de seguida s’adonà que només es tractava d’un miratge, d’una il·lusió. Les ombres ja no tenien sentit, les rebutjava amb la tranquil·litat i la confiança d’algú que s’adona que, com més aprèn, menys sap. Dins el pis l’esperava la seva companya, somrient i amb una brillantor especial en la mirada. No els calgueren paraules. Ella ho sabia.

D’un en un, si us plau

Quan plegava de la feina, passava sempre per davant d’un solar de la Ronda de Ponent on hi estaven construint un bloc de pisos. I cada dia em trobava amb la mateixa situació: els paletes, gaudint d’una merescuda estona de descans, es dedicaven a contemplar els vianants, tot parant una atenció especial a les de gènere femení, a les quals llançaven unes floretes que ara, per una qüestió de franja horària, prefereixo no transcriure. L'escena, malgrat la seva abassegadora quotidianitat, em sobtà des del primer moment, potser per la desinteressada exemplificació de l'etern retorn de Nietzche que duia implícita. Una vegada i una altra es repetia la mateixa situació, cada dia, a la mateixa hora, la mateixa escenografia, les mateixes persones, els mateixos comentaris. I jo, sense adonar-me'n, n'esdevenia, a la vegada, actor i espectador. Sense adonar-me'n.

    Fins que un dia, sobtadament, vaig prendre consciència del meu galdós paper en escena i vaig decidir, sense rumiar-m'ho dues vegades, que havia arribat l'hora de canviar-hi el meu rol o, com a mínim, d'introduir-hi una subtil variació. Què passaria -em vaig dir- si, un cop arribat al final del carrer, tombés a mà esquerra, retrocedís en paral·lel a la Ronda pel carreró del darrere i, situat de nou al meu punt de partida (la porta de l'oficina on treballo, vaja), tornés a enfilar la Ronda de Ponent, passant discretament -i per segona vegada- davant dels manobres? S'adonarien que jo, un perfecte desconegut per a ells, ja havia desfilat feia poc més de tres minuts just pel davant de les seves cares? Hi caurien o, senzillament, ignorarien la meva gesta, distrets com estarien en les seves cabòries? Provem-ho -em vaig dir, encuriosit.

    Dit i fet, en un tres i no res havia desfet el camí i tornava a passar per davant del grup de paletes, els quals, abstrets en la seva conversa, no van percebre l'alteració que la meva conducta infligia en la calorosa tarda sabadellenca. Decebut, vaig apressar el pas, anhelant arribar a casa, fer-me una dutxa, i oblidar, sense donar-li més importància, l'episodi que acabava de viure i del qual, molt a desgrat meu, n'havia estat el discret -i ignorat- protagonista. Uns minuts més tard, però, i ja fos per la frescor de l'aigua de la dutxa o per la claror de la lluna plena que es filtrava per la finestra del bany, tot d'una vaig caure-hi. Amb un cop no n'hi havia prou; calia repetir l'exercici tantes vegades com fes falta, fins que els paletes, sobtats per les meves constants anades (però no vingudes), es decidissin a cridar-me l'atenció i preguntar-me què em passava. Llavors sí -em vaig dir, ben convençut- la meva transgressió hauria tingut efecte.

    L'endemà mateix, a l'hora de sempre, vaig passar caminant tot xino-xano per davant de l'obra. I tres minuts després, tornava a passar-hi. I al cap de menys de tres minuts, un cop més. I així fins a nou vegades, cada vegada amb el pas més lleuger, sempre esperant una resposta, un comentari, una pregunta. Res de res. Esgotat -portava més de vint minuts caminant en cercles- i decidit a no repetir per enèsima vegada el recorregut, vaig optar per rendir-me.

    Tanmateix, fou en aquell precís instant quan, en alçar la vista, vaig veure al fons del carrer una silueta que no m'era del tot desconeguda. Aquell posat, aquella manera de caminar... No us sabria dir què em va moure a seguir-la, però vaig tornar a alleugerir el pas, encuriosit. De sobte va desaparèixer a mà esquerra i jo, gairebé corrents, vaig seguir-li els passos. En arribar al cantó vaig poder veure com tornava a escapolir-se pel carreró de darrere i, dues illes de cases més enllà, quan es disposava a agafar el carrer que duia, de nou, a la Ronda de Ponent, el vaig encalçar. La meva mà caigué sobre la seva espatlla i ell, espantat, es girà d'una revolada i... No sé exactament què vaig pensar en aquell moment, però l'individu que tenia al meu davant era... jo. Bé, jo era jo, però ell també era jo. Els dos érem jo. Astorats, vam estar-nos mirant una llarga estona, amb els ulls oberts de bat a bat, incrèduls. Sense intercanviar cap mot. Finalment, ell -jo?- em preguntà d'on havia sortit, i jo li vaig explicar, gairebé sense alè, que feia més de vint minuts que caminava perquè... “Vint minuts?”, m'interrompé (“com si això fos l'important”, em vaig dir a mi mateix!). “Sí, uns vint minuts” li vaig respondre. “Doncs jo fa un quart d'hora que estic fent el mateix” em va dir. Vint minuts? Un quart d'hora? Què volia dir, tot plegat? No vaig (vam) tenir temps de pensar-hi més. Un crit esfereïdor ens feu girar i allí mateix, palplantat davant nostre, un altre "jo" ens mirava amb la boca oberta, desconcertat.

    I com ja us podeu imaginar, no calgué sinó esperar uns minuts més per veure anar arribant, un rere l'altre, els altres "jo", tots ells aterrits per la constatació que aquell grupet que tenien el davant estava format, únicament i exclusiva, per ells mateixos.

    D'això ja en fa tres setmanes i de moment vivim tots junts a casa meva (la casa de tots, és clar, puix que tots en teníem la clau). La meva dona em va abandonar el mateix dia, en veure'm arribar a casa tan ben acompanyat. “Si amb un penques ja anava servida, només em faltaria haver-ne d'aguantar nou!” va dir-me, completament enutjada. A despit d'aquesta forçosa separació, per la resta anem fent. Només ens toca treballar un cop cada nou dies i a l'hora d'anar a fer la compra i de netejar, la divisió tayloriana del treball funciona d'allò més bé. Això sí, avui estem una mica capficats. Demà es dia 30 i hauríem de cobrar, però tenim la sensació que, de nòmina, només n'arribarà una. I és que, a l'hora de pagar, ningú no s'equivoca.