Només era una mentida

La tieta Enriqueta sempre m'ho deia: no expliquis mentides, que et cauran totes les dents! I jo, incrèdul, me'n reia sense vergonya. Coses de nens, direu...

    

    En acabar la carrera vaig posar-me a estudiar idiomes. Japonès, més concretament. Difícil? Una mica. És qüestió de pràctica, em deien els companys. Cert. Potser per aquesta raó, i amb l'estiu a tocar, em va semblar una bona idea d'anar una temporada al Japó, un lloc on em veuria obligat a usar els meus escassos coneixements de la llengua. La qüestió és que, curiosament, hi vaig trobar feina força ràpid. D'intèrpret. Increïble però cert. Sé que em preguntareu perquè hi vaig accedir. Molt senzill: no vaig entendre ni un borrall del que em deia l'entrevistador. Jo, educat com sóc, i delerós de guanyar uns calerons, em limitava a assentir i a repetir mecànicament l'única expressió que coneixia: "Sí, i tant, jo parlo japonès!". Mentida. Però el cas és que aquell individu s'engrescà en veure la meva plena disposició i, mogut per una necessitat imperiosa de disposar d'algú, es decidí a contractar-me a l'instant, assignant-me la tasca d'intèrpret auxiliar. I això no és tot. Al cap d'un parell de dies, el meu superior va ser segrestat per les milícies llibertàries de Hokkaido, fet que em convertí, molt a desgrat meu, en intèrpret titular.

    Per no estendre'm excessivament, us diré que, en aquelles dates, l'ambient havia esdevingut prebèl·lic, fruit dels constants enfrontaments entre les milícies, recolzades de sotamà per l'exèrcit nord-americà, i les tropes regulars japoneses, reconstituïdes després de gairebé un segle de supeditació humiliant a Occident. Per tal d'evitar una escalada en el conflicte, requeriren els meus serveis per a fer d'intèrpret entre les presidentes dels dos països. Jo prou que els deia que el meu nivell de japonès no estava a l'alçada. Res de res. Ja em teniu a mi, presoner de la meva pròpia mentida, assegut entre elles dues, reescrivint a marxes forçades un diàleg el sentit del qual se'm feia impossible de seguir. No em demaneu què vaig dir o què vaig deixar de dir, el fet és que en una parell d'hores teníem la guerra declarada i les bombes començaven a caure sobre Kyoto, Lincoln, Oslo (el premi Nobel de la Pau no era del gust dels japonesos, pel que es va saber després) i Maçanet de la Selva (la punteria dels nord-americans no era el seu punt fort, com ja se sabia).

    D'aquests fets en fa quinze anys i la guerra ha destruït la pràctica totalitat de les grans ciutats de l'hemisferi nord. Només Roma, impertèrrita, ha resistit l'embat d'unes bombes que semblaven voler respectar la que fou capital d'un dels primers imperis. Potser com a lliçó per a la història. Potser només com a anècdota.

    I a mi, aquí em teniu. Vaig tornar del Japó poc després de l'inici de les hostilitats, aprofitant l'avinentesa que em brindà un vaixell mercant vietnamita que anava cap a Còrsega. Allí vaig prendre una barcassa -dir-ne vaixell seria excessiu, sens dubte- i en pocs dies trepitjava Gènova, des d'on, amb penes i treballs, vaig poder iniciar un camí que em permeté tornar a casa en poques setmanes.

    D'això, com us deia, en fa gairebé quinze anys. Som a 20 d'abril del 2099. Fa una setmana i mitja que la guerra es va acabar i, des de llavors, només he vist dues persones: el marrec de Ca'n Pistraus (que ja no ho és tant, de marrec) i la fornera de Santa Pau. Folls, van passar davant meu com una exhalació, fugint, ja no de les bombes, sinó d'ells mateixos. No he vist ningú més. Mai no hauria pensat que la cosa pogués anar tan lluny. El que us puc garantir és que, d'ençà d'aquell dia, no paro de pensar en la tieta Enriqueta. I és que, de dents, no me'n queda ni una.

Vacances pagades

La meva primera experiència amb extraterrestres va ser fa cosa d'un parell d'anys, en el transcurs d'un viatge a Irlanda. Un vespre, bo i buscant un bed & breakfast per a passar-hi la nit, vaig anar a espetegar a un petit poblet de l'interior, a pocs quilòmetres de Limerick. Després de tres intents infructuosos, frisava per trobar un llit on poder lliurar-me sens mesura a la sopor que m'envaïa. Guiat pel consell de l'últim potencial -i fallit- hostatger, vaig adreçar-me a una casa situada al final del mateix carrer. La casa semblava força nova, de començaments dels anys noranta, tot i que conservava l'estil arquitectònic i l'encant de les tradicionals cases irlandeses. Vaig prémer el timbre amb fermesa, delerós d'obtenir una resposta afirmativa a la meva petició. Passà un minut, potser un minut i mig. Cap resposta. Vaig tornar a trucar. Llavors sí. El so esmorteït per la moqueta d'unes passes que baixaven l'escala em confirmà que hi havia algú. A l'instant s'obrí la porta i un home de mitjana edat, força alt, més aviat calb, em deixà anar un càlid "benvingut, l'estàvem esperant". No hi havia dubte. Es tractava d'un nouvingut. Sí, però no d'un nouvingut de l'altra banda de l'Atlàntic, no, sinó d'un nouvingut de l'altra banda de la galàxia. Atònit, vaig assentir de forma gairebé mecànica a totes les seves explicacions: aquell era un bed & breakfast humil però acollidor, el preu de l'habitació era de 50 euros per nit, i de bon matí tindria l'oportunitat de tastar un clàssic irish breakfast o, si ho preferia, un esmorzar continental, "més del gust dels catalans", m'etzibà. "Són espavilats, aquesta gent", vaig pensar. Cap referència a la seva procedència, emperò. Només faltaria. Els humans encara no estem preparats per acceptar el fet que éssers d'altres planetes campin lliurement per la Terra. "És cosa de les pel·lícules", ens diem. Riu-te'n. Fos com fos, i completament exhaust com estava, em vaig deixar caure al llit i, pel que recordo (o més aviat, pel que no recordo), em vaig quedar adormit al moment.

    L'endemà al matí em vaig llevar ben d'hora, anhelant compartir l'esmorzar amb el meu amfitrió interplanetari. I quin fou el meu desencís quan, en baixar al menjador, vaig veure que era la seva dona -o aquest va ser, com a mínim, el parentesc que li vaig atorgar- qui servia l'esmorzar als hostes. La dona en qüestió resultà ser cent per cent humana, nascuda a Claregalway feia poc més de cinquanta anys i, pel que em va comentar, aficionada a la pesca amb canya. I, curiositats inexplicables, havia viscut a Esplugues de Llobregat durant més de tres anys, treballant de minyona en una casa rica, d'aquelles afins al règim franquista. La conversa sobrepassà llargament l'estona d'esmorzar i se'm feu l'hora de marxar, de manera que vaig pagar diligentment i, com qui no vol la cosa, vaig demanar-li que m'acomiadés del seu marit, tot esperant que aquest gest l'empenyés a avisar-lo i, així, poder esbrinar de primera mà quelcom d'aquests intrèpids i desconeguts viatgers estel·lars. Tanmateix, la dona, talment com si sentís ploure -i a Irlanda hi plou molt- es limità a somriure'm i m'acompanyà fins a la porta, deixant-me amb la intriga de si allò que la nit abans havia vist amb tanta claredat no havia estat res més que un efecte del cansament acumulat.

    No vaig tornar a pensar en extraterrestres fins al cap d'unes setmanes, sent ja de nou a Vilanova. Un dia arribà a l'oficina una estudiant amb contracte de pràctiques i, només veure-la, em vaig adonar que es tractava, també, d'una nouvinguda. El seu rostre, cada una de les seves faccions... No en tenia cap dubte. De fet, i salvant les distàncies, podia reconèixer en ella la fesomia de l'amable propietari del bed & breakfast irlandès. Mig de passada, i sense donar-li cap mena d'importància, vaig comentar-ho al meu company de feina i ell, sorneguer, em digué que sí, que segur que acabava d'arribar de Mart amb un platet volador. Mai més no vaig gosar parlar d'aquest tema en l'àmbit laboral i, evidentment, tampoc vaig atrevir-me a adreçar la paraula a l'estudiant en pràctiques, no fos cas que el meu company veiés en la meva actitud algun tipus d'assetjament.

    Tanmateix, les meves experiències de caire intergalàctic no han acabat aquí. Fa cosa de tres setmanes se m'espatllà la impressora i, com que els meus coneixements d'informàtica no són allò que se'n diu avançats, em vaig veure obligat a dur-la a un servei tècnic que tinc just davant de casa. Només entrar-hi, la dependenta, sense obrir boca, m'assenyalà un home que feinejava a l'altre extrem de la botiga. Commogut per la constatació que el llenguatge no verbal pot ser un gran aliat dels esquerps o dels tímids, vaig adreçar-me al mostrador rere el qual semblava trastejar el tècnic que havia de resoldre els meus problemes amb la impressora. Sense pensar-m'ho, vaig descarregar l'aparell sobre el taulell, tot esperant la seva atenció. Passaren -i no exagero- cinc minuts, en el transcurs dels quals el tècnic, talment com si jo no hi fos, continuà donant un iogurt a una criatura mig amagada rere el mostrador i que, fins aquell moment, havia romàs fora del meu camp visual. Tot d'una, i com si hagués percebut per primer cop la meva presència, alçà la vista, em fità amb una mirada mig perduda i deixà anar un ensopit "...la impressora?". "Sí!" -vaig dir-li jo, temorenc d'haver captat la seva atenció tan sols per un instant. Tot seguit, desà la cullera en un cistell, s'apropà a un ordinador de pantalla verda, gens sospitós de ser l'últim crit en tecnologia, i començà a consultar-hi un llarguíssim llistat. Passaren, de nou, ben bé cinc minuts. "És aquesta, la impressora?", em preguntà a la fi. "Eh... sí...", vaig respondre-li, mentre pensava "I quina, sinó!?". Llavors l'agafà, l'aixecà per damunt del seu cap, li feu un cop d'ull per totes bandes i em digué "No funciona. L'hauríeu de dur al Servei Tècnic." "Fantàstic -em vaig dir-. Un il·luminat!". I on era jo, sinó al Servei Tècnic? A ca la modista? Ja em disposava a deixar-li anar quatre improperis quan, en mirar-lo de nou, alguna cosa en el seu esguard em feu adonar que es tractava, un cop més, d'un nouvingut interplanetari. Com en podia estar segur? No us ho sabria dir. Suposo que era el color indefinit dels seus ulls, l'expressió curiosa del seu rostre, el gest mig desconcertat, no ho sé. Però era un d'ells. I en aquell precís instant em fitava amb cara de pomes agres, sens dubte. De manera que la meva reacció, fruït d'haver vist massa pel·lícules nord-americanes, fou agafar la impressora de pressa i corrents i sortir de la botiga cames ajudeu-me, no fos cas que el meu interlocutor, emulant les gestes dels seus compatriotes del cel·luloide, decidís fulminar-me amb un raig de color verd fluorescent.

    Segurament hauria oblidat totes aquestes històries si no fos perquè aquest matí, mentre passejava tranquil·lament entre les paradetes d'un mostra de cultura popular i tradicional de Sant Feliu de Llobregat, m'he topat, de nou, amb un d'ells. Ara ja no me'n quedava cap dubte. M'estaven seguint. No en podia saber els motius, però aquesta gent em perseguia. Paranoic, em direu. Us puc ben garantir que no. Altrament, com explicaríeu les fantàstiques vistes del cinturó d'asteroides que estic contemplant en aquest precís moment, quasi a tocar?

Perpinyà platònic

Tan tranquil que ara dormia i em veniu a despertar.
Josep M. Folch i Torres

    El seu despertar va ser sobtat. Obrí els ulls de bat a bat i a l’instant s’adonà que tot el que havia viscut fins aquell moment no era res més que un somni, un somni que li havia deixat un regust agredolç al paladar. Al seu costat, la seva companya dormia plàcidament, del tot immersa en una aventura a les Antilles farcida de pirates de pel·lícula de sèrie B i de platges de catàleg d’agència de viatges. Què passaria quan es despertés? Continuaria perduda en el somni permanent, en la letargia del llarg hivern de l’opulència desmesurada? La fità llargament, amb tendresa però també amb angoixa. I si pertanyem a mons diferents? -es preguntà. La nuesa de la seva esquena dibuixava un paisatge desèrtic i ell temé que aquesta imatge, carregada de bellesa i, a la vegada, de solitud, no fos un preludi del matí que l’esperava rere la porta d’aquell pis del barri de Sant Jaume on l’atzar els havia dut.

    Empès pel desig de veure el món amb ulleres noves, es vestí d’una revolada i sortí al carrer. El matí era fresc, però es notava que la gent ja feia hores que feinejava amunt i avall, ignorant uns termòmetres que, per un dia, es negaven a acceptar un canvi climàtic ben dat i beneït. S’arribà al forn de pa i hi comprà un parell de croissants. Sorprès per la normalitat del gest, en aquell precís instant s’adonà de la magnitud del somni en què havia viscut. Tot semblava tan fàcil… Entre ascensos vertiginosos i caigudes devastadores, un univers de paper servia per explicar l’inexplicable i per farcir de mentides un buit el pes del qual era, paradoxalment, un llast per a les consciències inconscients. I ara ell, despullat de les mentides de què s’havia nodrit, ho trobava tot absurd, insignificant. De res serviria intentar expressar el què sentia; encara s’havien de crear les paraules que permetessin copsar l’abast dels seus sentiments. Desolat, enfilà el camí cap a casa, deixant la Tet a una banda, una Tet que semblava voler recordar-li que no hi ha dos moments iguals i que tot canvia constantment.

    En arribar a casa, el gest d’introduir la clau al pany li conferí un efímer poder, la creença que disposava del control sobre el seu avenir més immediat, però de seguida s’adonà que només es tractava d’un miratge, d’una il·lusió. Les ombres ja no tenien sentit, les rebutjava amb la tranquil·litat i la confiança d’algú que s’adona que, com més aprèn, menys sap. Dins el pis l’esperava la seva companya, somrient i amb una brillantor especial en la mirada. No els calgueren paraules. Ella ho sabia.

D’un en un, si us plau

Quan plegava de la feina, passava sempre per davant d’un solar de la Ronda de Ponent on hi estaven construint un bloc de pisos. I cada dia em trobava amb la mateixa situació: els paletes, gaudint d’una merescuda estona de descans, es dedicaven a contemplar els vianants, tot parant una atenció especial a les de gènere femení, a les quals llançaven unes floretes que ara, per una qüestió de franja horària, prefereixo no transcriure. L'escena, malgrat la seva abassegadora quotidianitat, em sobtà des del primer moment, potser per la desinteressada exemplificació de l'etern retorn de Nietzche que duia implícita. Una vegada i una altra es repetia la mateixa situació, cada dia, a la mateixa hora, la mateixa escenografia, les mateixes persones, els mateixos comentaris. I jo, sense adonar-me'n, n'esdevenia, a la vegada, actor i espectador. Sense adonar-me'n.

    Fins que un dia, sobtadament, vaig prendre consciència del meu galdós paper en escena i vaig decidir, sense rumiar-m'ho dues vegades, que havia arribat l'hora de canviar-hi el meu rol o, com a mínim, d'introduir-hi una subtil variació. Què passaria -em vaig dir- si, un cop arribat al final del carrer, tombés a mà esquerra, retrocedís en paral·lel a la Ronda pel carreró del darrere i, situat de nou al meu punt de partida (la porta de l'oficina on treballo, vaja), tornés a enfilar la Ronda de Ponent, passant discretament -i per segona vegada- davant dels manobres? S'adonarien que jo, un perfecte desconegut per a ells, ja havia desfilat feia poc més de tres minuts just pel davant de les seves cares? Hi caurien o, senzillament, ignorarien la meva gesta, distrets com estarien en les seves cabòries? Provem-ho -em vaig dir, encuriosit.

    Dit i fet, en un tres i no res havia desfet el camí i tornava a passar per davant del grup de paletes, els quals, abstrets en la seva conversa, no van percebre l'alteració que la meva conducta infligia en la calorosa tarda sabadellenca. Decebut, vaig apressar el pas, anhelant arribar a casa, fer-me una dutxa, i oblidar, sense donar-li més importància, l'episodi que acabava de viure i del qual, molt a desgrat meu, n'havia estat el discret -i ignorat- protagonista. Uns minuts més tard, però, i ja fos per la frescor de l'aigua de la dutxa o per la claror de la lluna plena que es filtrava per la finestra del bany, tot d'una vaig caure-hi. Amb un cop no n'hi havia prou; calia repetir l'exercici tantes vegades com fes falta, fins que els paletes, sobtats per les meves constants anades (però no vingudes), es decidissin a cridar-me l'atenció i preguntar-me què em passava. Llavors sí -em vaig dir, ben convençut- la meva transgressió hauria tingut efecte.

    L'endemà mateix, a l'hora de sempre, vaig passar caminant tot xino-xano per davant de l'obra. I tres minuts després, tornava a passar-hi. I al cap de menys de tres minuts, un cop més. I així fins a nou vegades, cada vegada amb el pas més lleuger, sempre esperant una resposta, un comentari, una pregunta. Res de res. Esgotat -portava més de vint minuts caminant en cercles- i decidit a no repetir per enèsima vegada el recorregut, vaig optar per rendir-me.

    Tanmateix, fou en aquell precís instant quan, en alçar la vista, vaig veure al fons del carrer una silueta que no m'era del tot desconeguda. Aquell posat, aquella manera de caminar... No us sabria dir què em va moure a seguir-la, però vaig tornar a alleugerir el pas, encuriosit. De sobte va desaparèixer a mà esquerra i jo, gairebé corrents, vaig seguir-li els passos. En arribar al cantó vaig poder veure com tornava a escapolir-se pel carreró de darrere i, dues illes de cases més enllà, quan es disposava a agafar el carrer que duia, de nou, a la Ronda de Ponent, el vaig encalçar. La meva mà caigué sobre la seva espatlla i ell, espantat, es girà d'una revolada i... No sé exactament què vaig pensar en aquell moment, però l'individu que tenia al meu davant era... jo. Bé, jo era jo, però ell també era jo. Els dos érem jo. Astorats, vam estar-nos mirant una llarga estona, amb els ulls oberts de bat a bat, incrèduls. Sense intercanviar cap mot. Finalment, ell -jo?- em preguntà d'on havia sortit, i jo li vaig explicar, gairebé sense alè, que feia més de vint minuts que caminava perquè... “Vint minuts?”, m'interrompé (“com si això fos l'important”, em vaig dir a mi mateix!). “Sí, uns vint minuts” li vaig respondre. “Doncs jo fa un quart d'hora que estic fent el mateix” em va dir. Vint minuts? Un quart d'hora? Què volia dir, tot plegat? No vaig (vam) tenir temps de pensar-hi més. Un crit esfereïdor ens feu girar i allí mateix, palplantat davant nostre, un altre "jo" ens mirava amb la boca oberta, desconcertat.

    I com ja us podeu imaginar, no calgué sinó esperar uns minuts més per veure anar arribant, un rere l'altre, els altres "jo", tots ells aterrits per la constatació que aquell grupet que tenien el davant estava format, únicament i exclusiva, per ells mateixos.

    D'això ja en fa tres setmanes i de moment vivim tots junts a casa meva (la casa de tots, és clar, puix que tots en teníem la clau). La meva dona em va abandonar el mateix dia, en veure'm arribar a casa tan ben acompanyat. “Si amb un penques ja anava servida, només em faltaria haver-ne d'aguantar nou!” va dir-me, completament enutjada. A despit d'aquesta forçosa separació, per la resta anem fent. Només ens toca treballar un cop cada nou dies i a l'hora d'anar a fer la compra i de netejar, la divisió tayloriana del treball funciona d'allò més bé. Això sí, avui estem una mica capficats. Demà es dia 30 i hauríem de cobrar, però tenim la sensació que, de nòmina, només n'arribarà una. I és que, a l'hora de pagar, ningú no s'equivoca.